Joan Barril i la llei del cinema

Els contes de Joan Barril m’agraden: estan escrits amb una prosa amable i envescadora; són artilugis que cauen sobre un nervi de la condició humana i el pincen amb tendresa, com dient “Mira, aquí hi ha pupa”, però sense punyir. I també xalava amb L’illa del tresor, aquella delícia de programa que feia al Canal 33 amb en Joan Oller. Vaja, que no tinc cap empatx a reconèixer la vàlua del susdit. Ara bé. Quan fa d’articulista, sovint discrepo. Passa que Joan Barril és, per dir-ho suaument, poc crític amb el PSOE -servidor, en canvi, ho sóc força. Què hi farem. La vida és així, feta de vencills i samugues que no lliguen i agafa-t’hi com puguis. Però. Quan topo amb arguments capciosos que torcen la realitat, llavors la mosca em puja al nas. Que és el que em va passar divendres quan, tot esmorzant, llegia l’article Llengües i pors, de Joan Barril, a El Periódico.

En aquell paper, Barril parla de la llei del cinema i en relació amb la llengua diu que li preocupa “aquesta gent que des del poder intenta que les lleis entrin amb multa". Però obvia que una llei sense sancions no és llei, i que n’hi ha un munt (150) que imposen l’ús de l’espanyol (també a Catalunya) amb multes en cas d’incompliment; però es veu que això no li treu la son, a en Barril. Per a ell, les multes a favor de l’espanyol són acceptables, però les multes a favor del català, no. Quines coses, oi?

Barril al·lega tot seguit que, si l’extensió del català “s’ha de recolzar en multes i sancions i no en la persuasió i el prestigi, llavors em sento representant una llengua antipàtica i una imposició irracional”. Bufa! Vejam. El francès, l’alemany, l’espanyol, l’holandès, el danès, el suec, el txec i milanta llengües tenen, als països respectius, l’ús assegurat en molts àmbits gràcies a lleis que preveuen multes i sancions; cosa que no les fa antipàtiques, impositives ni irracionals davant les persones que encara no les parlen. ¿Què ho fa que el vestit de la normalitat cau tan bé a tantes llengües i en canvi és un gipó monstruós si la llengua que vestim és la catalana? ¿D’on la treu, Barril, aquesta percepció?

Però la cirereta del pastís està al final de l’article, quan l’escriptor amolla: “¿realment el prestigi d’una llengua s’aconsegueix sent fort amb els febles i feble amb els forts?”. Ups! Vejats una girada de mitjó pròpia de la Brunete, que presenta el fort (Hollywood, Balañá, etc.) com a feble, i el feble (les persones normals que volem veure cine en la nostra llengua, que és la del país) com a fort. I el súmmum de la mala bava ve just després: “Jo no em sentiré més bé davant d’un estranger que parli el català per por de la multa”, hi llegim. Aquesta mena de verí només l’havia sentit en boca de Rosa Díez, Albert Rivera i similars. La llista de demagogs anticatalans és llarga, però el seu regnat –espero– serà curt.

La presentació de 'Triomf'

Presentació de Triomf, de Laia Noguera Clofent, ahir a la llibreria Robafaves de Mataró. La saleta –quines coses– era plena. Servidor vaig parlar de la trajectòria de l’autora i del llibre, i la Laia va recitar. Ella ho va fer molt bé; jo, no sabria dir-ho. Vet aquí tres pinzellades dels meus apunts:

a) En els versos de No et puc dir res fa la sensació que les paraules es descordin i vessin, i facin llum. Però no brillen les paraules, sinó el ressò de les paraules. I semblen música: dues paraules seguides són l’acord d’una partitura. Perquè és així com neixen molts poemes de la Laia, musicalment, i és ella mateixa que ho diu en un dels poemes del recull:

“Puc dir-te que t’alzines
(ara tinc mots)
del fons del so que vibra
i véns i te m’acostes
i em dius a cau d’orella
fragments que se t’acuden.
I ja ets poesia.”
(p. 59)

b) No cal ser molt perspicaç per notar, sentint el Rèquiem de Mozart, que està molt lluny de ser fúnebre, i que ben altrament sona com una acció de gràcies a la vida, com una expressió de joia per haver tingut l’oportunitat de triomfar, durant uns anys, sobre la mort. I és en aquest punt que Mozart enllaça amb la poètica de Laia Noguera, perquè aquell triomf sobre la mort és en la Laia un triomf sobre el buit, sobre l’absurd i sobre l’angoixa, una victòria que neix d’acceptar àmpliament l’existència.

c) La Laia no és pas la primera poeta que té una concepció musical de la poesia: Marina Tsvetàieva va tenir una educació musical molt rigorosa i això es nota en els seus versos. Joan Vinyoli deia que la poesia és la música que fa l’ànima quan està sola i en estat de gràcia –no ho deia ben bé així, però em sembla que m’hi acosto. L’originalitat dels versos de la Laia rau en l’exacta correspondència entre unes peces musicals concretes i unes paraules poètiques que les frasegen, i el resultat d’aquest maridatge és d’una potència meravellosa. Penso que és el millor que ha escrit la Laia; si més no, el millor que li he llegit.

Valgui la mostra. ¿Cal dir que la vetllada d’ahir va ser un plaer? Se n’haurien de fer més. Sobretot, les editorials (Columna, i també les altres) s’haurien d’espavilar, perquè els lectors (de poesia o del que sigui) s’han d’anar a buscar, se’ls ha d’atreure i convèncer-los que val la pena que comprin i llegeixin un llibre. Menys subvencions i més anar a l’encontre del lector, sisplau.

PSOE-C: signes de naufragi

Perdre unes eleccions no és naufragar -la majoria de partits les perden i no s’enfonsen pas per això. Naufragar és tota una altra cosa: és perdre la credibilitat davant els votants de sempre, que ja no confien en el seu partit; és quedar amb el cul a l’aire perquè tothom veu que no hi ha programa ni projecte; és posar els càrrecs al servei dels interessos personals i de clan, que això ho noti tothom i se n’atipi. Naufragar és això, i això és el que li passa al PSOE-C, un mort vivent que només s’aguanta dret gràcies a la gran massa adiposa que ha anat congriant, una màquina d’ocupació del poder que té com a únic objectiu posar-s’hi. Un partit així només es pot encomanar a les persones que no saben on tenen la mà esquerra ni qui mana a la Generalitat (que en són moltes, però no en són prou).

Els signes del naufragi són heterogenis i d’entitat desigual, i presenten una gran dispersió. Però hi ha un fil conductor que els lliga tots, i la impressió de conjunt és devastadora. No puc sinó enumerar-los: 1) El trasllat de la nau de can Fàbregas, que ha convertit el consistori mataroní en l’Ajuntament del Corte Inglés i ha dut l’alcalde i el regidor d’urbanisme davant el jutge, com a imputats per un presumpte delicte urbanístic. 2) Les martingales d’Antoni Jiménez, l’anterior regidor d’urbanisme a Llavaneres, estan en mans d’un jutge de Mataró i també a can Garzon. 3) Les operacions mafioses de Luis Garcia, Luigi, exdiputat al Parlament del Parc, són conegudes de tothom. 4) Les maneres i els continguts de l’exalcalde de Santa Coloma de Gramenet, en Bartu, ídem. 5) La col·lecció de càrrecs i sinecures per les quals cobra Anna Hernández, l’esposa del president Montilla, ho diu tot del PSOE-C. 6) La negativa del PSOE-C a explicar les delícies de la dependència amb motiu de les consultes també els retrata (al costat del PP i de Ciudadanos). 7) La inanitat dels vint-i-cinc diputats del PSOE-C al Congrés és una ofensa –una altra– a la dignitat de Catalunya (tantes coses que podrien fer, com ara garantir la capacitat de decisió catalana a l’aeroport del Prat, i no fan!). 8) La penosa (per identitària i prou) intervenció de David Pérez, portaveu al Parlament del PSOE-C, contra la ILP antitaurina. 9) El poc interès dels eurodiputats del partit susdit perquè Brussel·les impulsi el corredor mediterrani… deunidó. 10) La parida, a Barcelona, dels Jocs Olímpics d’Hivern, que parla de la desorientació i la desesperació del partit de Jordi Hereu.

Podria continuar, però no cal. I és que tot plegat fa una trista sensació d'ancienne régime, d’esgotament i de floridura, de PCUS lituà, que s’abat com una enclusa sobre els votants de tota la vida del PSOE-C. I jo que no els planyo.

No arribem a ser un

Ens assemblem molt. Un manobre i un escriptor, un islamista i un collfred, el president dels Estats Units i un regidor a Torredembarra. Un diria que ell, tu, jo i els plurals correlatius són els punts cardinals de la condició humana que ens omple i ens connecta (però no ens agermana). No ens entenem i tanmateix sembla que ens hagi parit la mateixa mare. Si ens pelaven i ens descarnaven restarien molts pinyols iguals, indistingibles com els ossos de les olives. Talment la individualitat no fos sinó la cel·lofana que ens embolca. Com si el nom que ens identifica no fos veritablement un nom, sinó un grop en el tapís comunitari. Cosa que ja va observar algun filòsof com Mill (“els noms propis estan desproveïts de significació”) o lingüistes com Gardiner (“els noms propis són marques d’identificació recognoscibles no per l’intel·lecte, sinó per la sensibilitat”).

En el fons del nostre ésser els humans ho compartim quasi tot, en acte o en potència, i som sobretot allò que compartim. Som substancialment la mateixa cosa perquè experimentem les mateixes emocions: l’orgull de la feina ben feta, la por de fracassar, el deler de ser admirats, l’anhel de ser en els altres i que els altres siguin en un, la sensació de mancament, el desig de recompensa, el goig de la taula ben parada i del llit sembrat de carn. Busquem l’estintol dels altres perquè les cames no ens aguanten, diem mentides perquè la veritat no ens separi, agraïm el sentiment d’espècie que ens acotxa. I compartim una neurosi antiga: la por de sospitar que no arribem a ser un. L’eco dels altres ressona dins nostre perquè som buits i volem que s’apiadin de nosaltres.

Engarristar-se

La Montse, que és de Bagà, em fa saber el verb berguedà engarristar-se, que significa ‘enfilar-se amb dificultats, fent ús de les mans i els peus, per un lloc que fa pendent’. El significat és molt semblant al de grimpar, però no és el mateix, perquè aquest és un terme exclusivament muntanyenc, i engarristar-se no. Un nen petit, per exemple, s’engarrista sofà amunt i cal córrer a treure’l d’allí, que podria caure i prendre mal. L’home de la Montse, en Joan Carles, és de Barcelona, ha après la paraula i la fa servir -si més no a casa. Vet aquí un mot prepirinenc que ha baixat a Barcelona i malda per fer-hi arrels. Ja ho sé que ho té difícil, però en Joan Carles l’ajuda, i si arribaven reforços, vés a saber on pot fer cap el bellíssim vocable berguedà. (De moment, en Titot el diu en una cançó del DC Ara mateix.)

Però és que, a més, engarristar-se és un mot nimbat de misteri. ¿Quina etimologia deu tenir? ¿D’on ve? A l’Alcover-Moll no hi és, ni a cap dels diccionaris catalans que tinc a mà. Però en el Dicionari General Occitan (referit especialment al llenguadocià) de Lois Combas (à. Cantalausa) trobo el verb engarrir, intransitiu, amb els significats de ‘punyir, escometre, excitar’, per un vent, i ‘turmentar, fer patir, irritar, agrir, irar’, per un altre vent. Podria ser que antany els berguedans s’engarristessin per indrets aspres i desavinents, i llavors ja tindríem una connexió probable amb el verb occità. D’altra banda, la paraula té un aire preromà, per tal com sembla contenir el lexema iber KAR ‘pedra, roca’. Si és així, té solta pensar que engarristar-se devia voler dir ‘grimpar muntanya amunt’, i que l’arribada del gal·licisme grimper hauria desplaçat el verb antic en els seus dominis muntanyans. I potser és per això que avui els infants del Berguedà (i algun de Barcelona) s’engarristen pel sofà.

"Per / per a" davant infinitiu

Fa uns quants anys, quan servidor era alumne de Joan Solà, el professor em va fer una pregunta –no recordo quina–, a la qual vaig respondre: “Cap la possibilitat”. I ell em va corregir: “Hi ha la possibilitat”. D’ençà d’aleshores tinc coll avall que, en català, la possibilitat no és qüestió de cabuda, sinó d’existència. Però la llengua -com la vida- dóna moltes voltes, i avui el DGLC recull aquesta accepció per a cabre: "[…] Fig. Ésser alguna cosa escaient o natural que hom la faci. Sobre això, no hi caben discussions". I s’escau que, en el manuscrit de la Gramàtica pòstuma de Fabra (la de 1956), editada per Coromines, hi posa cap (i no cal, com obrà el filòleg de Pineda) en una frase crucial: “Però quan […] el fi que hom es proposa és el motiu de l’acció […], cap emprar la preposició per.

Vagi per endavant que no vull tenir raó: ni l’ús puntual que en podia fer Fabra ni l’afegitó del DGLC no basten per a beneir la cabuda de les possibilitats. No presentaré batalla en aquest front. Allò important és que, a la fi de la seva vida, Fabra donava per bones les dues preposicions en conflicte (per i per a) davant l’infinitiu de finalitat, cosa que acaba de destarotar la ja precària normativa que fa al cas. Parlo de precarietat perquè la regulació de Fabra sempre va suscitar molts dubtes; tants, que la regla oficial ha conviscut fins avui amb altres usos i costums, fent gros el desgavell.

Hom no pot entendre la magnitud de l’embolic si no està al cas dels antecedents, així que miraré de resumir-los. En la Gramàtica catalana de 1918 (avui, encara l’oficial de l’IEC), Fabra estableix el criteri general per a distribuir per i per a: “La preposició per a serveix per a indicar l’objecte, la destinació; la preposició per, el motiu, la causa, el mitjà, l’autor”; el mestre estableix que això sempre és així davant sintagma nominal i tot seguit aborda el cas que ens ocupa: “Davant d’un verb en infinitiu hi ha un cas en què semblen igualment possibles per i per a: és quan el circumstancial que conté el dit verb en infinitiu expressa el fi o objecte de l’acció expressada per un verb anterior i aquest fi o objecte és alhora el motiu d’aquesta acció, allò que ha mogut el seu autor a executar-la. En aquest cas és preferible la preposició simple per a la composta per a. Ex.: Havíem anat a Girona PER veure el nostre pare. Hi enviaré un noi PER saber noves de la malaltia etc. “.

Dos anys després, Fabra va publicar quatre converses filològiques sobre la qüestió al diari La Publicidad (les núm. 57-60 en el primer volum d’El Punt/Edhasa), en les quals justificava la preferència a favor de per en el cas propdit; al·legava que la construcció amb per a és “nada o estesa en l’època moderna sota la influència de la construcció castellana Ir para verle”, argüia que l’ús de per “recolza en l’ús constant dels nostres autors antics” i aportava una llista d’exemples. Però, sobretot, reformulava la norma de la seva Gramàtica: aquell “semblen igualment possibles per i per a" es convertia aquí en “cal usar per i no per a”. Prohibició, doncs, de per a davant l’infinitiu de finalitat, destinació o propòsit. I esca de la confusió : ¿a què s’havien d’atenir els escriptors, a la Gramàtica o a les Converses?

Trenta-sis anys més tard, quan Coromines publicava la Gramàtica pòstuma de Fabra i hi havia la possibilitat d’aclarir la qüestió, el nus encara es va fer més espès. En el manuscrit, la frase fa: “quan [...] el fi que hom es proposa és el motiu de l’acció expressada pel verb del qual l’infinitiu és complement, cap emprar la preposició per en lloc de per a (o per tal de), i àdhuc en molts casos (...) hom empra per de preferència a per a”; però en el llibre cap ha mudat en cal per obra i gràcia de Joan Coromines. (Poca gràcia, per cert, perquè la manipulació deixa sense sentit la frase darrera.)

Amb això ens plantem en el 1971, any en què Coromines publica els Lleures i converses d’un filòleg. El llibre conté les cèlebres “Nou converses sobre PER i PER A" , en les quals proposa mantenir la distinció per / per a davant sintagma nominal, tot distingint les nocions de causa i finalitat, però neutralitzar-la davant infinitiu, on tothora s’hi valdrà escriure per. El següent episodi és quan Joan Solà s’adhereix a la proposta Coromines i aplana el terreny als lingüistes i paralingüistes light dels anys vuitanta, que feren tabula rasa de tot per a que treia el nas davant un infinitiu. Mentrestant, la bona gent de l’àrea de Tortosa diu que té “patates per a bullir”, i al País Valencià mostren un regal dient que ”Açò és pa ella o pad ella”. I així hem tombat el mil·lenni, desconcertats i confusos, havent passat tot un segle sense saber si la casa era per llogar o per a llogar.

Per això ara és tan important descobrir la trapelleria que Coromines va fer sobre la Gramàtica catalana de 1956: perquè ens obliga a qüestionar-ho tot i començar de cap i de nou. I ves per on que els usos medievals de per i per a no eren clars ni consolidats, i que per i per a probablement hi són no per pressió de l’espanyol, sinó per una dinàmica interna de la llengua que demana distingir la causa de la finalitat... també davant infinitiu. Per això, la proposta que acaba de fer Gabriel Bibiloni (L’Espira, suplement del Diari de Balears, 9 i 16 de gener del 2010) cau com aigua de maig damunt el blat. Es tracta, ben simplement, d’usar per a davant els infinitius de finalitat, destinació o propòsit (enfora, crec jo, d’alguns casos especials com aquests, en què el verb expressa una acció que s’espera però que encara no s’ha realitzat: El pis està per llogar. Tot està per fer (i tot és possible). Hi ha roba per plegar.).

Epitafi: Fabra no ho va fer bé del tot, Coromines ho va empitjorar, Solà li va fer d’altaveu, i els alumnes d’aquest hem estat poc crítics i també poc feiners. La proposta de Bibiloni em sembla congruent i assenyada, per tal com respecta Fabra, restaura la semàntica de les dues preposicions i es basa en l’ús modern dels parlars meridionals. M’hi adhereixo.

La llengua a 'Un bàrbar al jardí'

No volia escriure aquest apunt, jo. M’havia fet el propòsit de fer només un comentari literari d'Un bàrbar al jardí, de Zbigniew Herbert (Labreu, 2009), però en Jordi hi ha detectat uns quants defectes de llengua i en l’apunt anterior me’n demana el parer. En Jordi es queixa de l’ús del mot templaris, un barbarisme flagrant en lloc de templers, i té raó: no me n’havia temut i l’he escrit jo també en el meu apunt. I, com que servidor també he detectat uns quants malencerts i em cal un lloc balder per comentar-los, m’he decidit a fer un apunt nou.

D’entrada he de dir que no sé un borrall de polonès i que per tant no puc valorar la traducció; de sortida, sostinc que el llibre és excel·lent i que val la pena comprar-lo i llegir-lo: passareu gust i n’aprendreu molt. Dit això, us mostraré unes pífies de llengua –ep, de bon rotllo!– que trobo que s’haurien de corregir en una segona edició.

· Herbert havia estat escrivint d’amagades (per “d’amagat, d’amagatons o d’amagatotis”) (p. 10).

· Herbert concep la història com a una convergència (sense fer caure la a) (p. 12).

· Si destacada és la presència d’una funció moral en la seva poesia, [Ø] altra de les característiques principals de la seva creació… (abans d’altra hi ha d’haver una) (p. 12).

· sense que la seva tasca esdevingui en tragèdia (la preposició en sobra) (p. 12).

· El bàrbar […] se n’adona en visitar el jardí que [Ø] sap molt més de la cultura europea que la gent que allà hi viu (el pronom que acompanya adona ha d’anar abans de sap; a més, la subordinada que tanca la frase està mal resolta) (p. 13).

· Si bé la poètica de Herbert es caracteritzava per fer servir un llenguatge pla […]; la prosa dels seus assaigs se’ns revela com a una de les narracions… (el punt i coma ha de ser una coma; i la a que segueix com ha de caure) (p. 13).

· Aquest segon terme […] no el descriu, no el pinta; però el percebem així com mirem les estances… (així com és una locució conjuntiva que indica oposició o comparació, i a tot estirar pot ser copulativa: aquí usurpa el lloc de quan) (p. 13).

· El combat aeri sobre els cels de la Gran Bretanya (en català, el cel és singular; recordeu l'oració: "Pare Nostre, que esteu en el cel...") (p. 32).

· Com és de suposar, fou castigat (en lloc de “Com es pot suposar”, p.e.) (p. 36).

· entesa no només com a una directriu estètica (la a ha de caure) (p. 54).

· De no haver existit veritablement (per “Si no hagués existit”) (p. 74).

· Els blocs […], la tensió […], la indecent nuesa […] a bon segur topava… (en català diem “de (ben) segur”; d’altra banda, el verb toca ser topaven) (p. 79).

· Com si fossin un monticle de termites (en català hi ha tèrmits) (p. 79).

· Surto al carrer pel matí (en català, les parts del dia les diem amb la preposició a) (p. 91).

· Un gat jagut a l’ampit de la finestra (per ajagut) (p. 91).

· El consell […] es composava a parts iguals (per es componia) (p. 96).

· un home […] un tant rabassut em dóna la benvinguda carinyosament (l’home era una mica o un poc rabassut; i l’adverbi català és afectuosament) (p. 103).

· Cap altra ciutat italiana compta amb una col·lecció tan prolífica d’individus amb aurèola. (Només són prolífics els éssers vius; el traductor deu voler dir extensa) (p. 127).

· facilita una visió supèrbia (l’adjectiu és superba) (p. 127).

· […] de no haver estat pels àrabs (per “Si no hagués estat”) (p. 164).

· Fet que posava de relleu (la preposició adequada és en) (p. 167).

· Una llista composada per 222 individus (no: composta) (p. 187).

· Les presons franceses estaven plenes (en català les presons són plenes; com l’infern, que “de desagraïts n’és ple”) (p. 245).

Fins aquí, el que he vist. Però que ningú es posi les mans al cap, sisplau. Des que la figura del corrector va desaparèixer de les editorials, això és el pa de cada dia. S’hi ha de posar remei d’una manera o altra, sí. Sense fer escarafalls.