El referèndum, després

La qüestió no és el què (la independència), sinó el com. El Tercer Congrés Catalanista ho té coll avall i la societat catalana ho té assumit o ho va assumint. Amb l’afollament de l’Estatut del 30 de setembre de 2005, Espanya ha perdut l’última oportunitat d’entesa amb Catalunya. No n’hi ha més de verdes. Ells ho han volgut així, o qui escup al cel s'esquitxa la cara.

Però és obvi que no hi ha cap possibilitat legal de convocar un referèndum d’autodeterminació a Catalunya -baldament en López Tena s’hagi fet un tip d’especular-hi. Perquè no hi ha -ni hi haurà- llei de referèndums. Perquè, si n’hi havia, una consulta sobre la sobirania no hi tindria cabuda. I perquè, encara que hi tingués cabuda, el govern espanyol no l’autoritzaria. No hi ha referèndum possible sense un Estat al darrere que l’avali, i aquest Estat només pot ser català.

No hi ha altra opció que omplir el Parlament del zoo de diputats que tinguin com a objectiu principal i indefugible la proclamació unilateral de la independència de Catalunya. Urgeix, doncs, que els partits nacionals catalans incloguin aquest objectiu com a punt número 1 dels seus programes electorals, facin majoria en el Parlament de la senyoreta Pepis, formin un govern de transició, aprovin una Constitució provisional, habilitin les institucions que tenim ara com a ens sobirans i creïn els que encara no tenim, que es currin el reconeixement internacional i que proclamin solemnement la independència –tipus Kosovö.

I uns anys després, havent tastat els catalans la fel de la dependència i la mel de la independència, podent triar i comparar, tenint un criteri contrastat, havent tocat ambdues opcions amb les mans, aleshores que convoquin un referèndum d’autodeterminació i ens demanin si volem romandre independents o volem fer marxa enrere.

Mentrestant, cal pressionar els partits perquè adquireixin aquest compromís. És per això que el 7 de març n’hem de ser molts, a Brussel•les. Al web de 10.000 a Brussel·les per l’Autodeterminació trobareu informació sobre els desplaçaments col•lectius, si voleu anar-hi molt (ben) acompanyats.

Mal d'Almansa (Aramateix)

Com que el seu darrer videoclip no surt a la tele, en Titot i els seus sequaços d'Aramateix actuen davant les càmeres de seguretat de supermercats, aparcaments, gasolineres, caixers automàtics... Encara que de vegades no ho sembli, sempre hi ha una encletxa o altra on ficar la banya.

Llibres a la deixalleria

No sé si la deixalleria és el lloc més adequat per dur-hi els llibres que ens traiem del damunt. Depèn dels llibres, no? N’hi ha que ja estan bé, allí –penso, verbigràcia, en una novel·leta que vaig publicar a Eivissa fa uns anys. Però vaja, no vull moralitzar: Déu me’n guard de dir a ningú què ha de fer amb els seus llibres. Només em plau contar-vos que dissabte vam anar a la deixalleria del poble i en el contenidor de paper hi vam trobar el Larousse català, la col·lecció completa d'El mundo de los animales i una bona estesa de llibres. Hi havia La noia de la perla, de Tracy Chevalier, en bon estat; però ja el tenim -llàstima. Per a la nena vam agafar El fantasma de la biblioteca, de Jordi Sierra (El vaixell de vapor, Cruïlla); i per a nosaltres, un volum que conté dues tragèdies de Racine: Fedra i Andròmaca. Tres regals.

Trobo que, quan la vida et regala llibres d’aquesta manera, has de córrer a llegir-los. No em demaneu per què. No ho sé. Però ho sento. Em fa una mica de vergonya escriure-ho, però servidor encara no havia llegit la Fedra de Racine. Ho he fet ara, ben bé perquè la vida m’hi ha convidat. I amb gran plaer, per cert: els alexandrins tibats i impecables de Racine subjecten els ciclons amorosos com qui reïx d’embridar un terratrèmol (els protagonistes hi són devastats, però els versos no se’n ressenten, romanen dempeus, i en ells la tragèdia adquireix un relleu majestuós). Constato, a més, el paral·lelisme entre l’Hipòlit d’Eurípides i Racine, acusat falsament de buscar l’incest i l’adulteri amb la reina Fedra, i l’Hipòlit del Tirant, que sedueix l’emperadriu perquè vol ser (i serà) emperador. I és que l’autor del Tirant –Corella, no pas Martorell– coneixia molt bé les fonts clàssiques.

Kafka a la platja

Yamanashi, estiu de 1944. Pocs minuts després que un B-52 els sobrevoli, una guarda d’infants que anaven d’excursió amb la seva mestra cauen inconscients; unes hores després es desperten, sense dany -tots menys un, que és evacuat a un hospital militar de Tòquio i passaran setmanes abans no torni en si. Es diu Nakata. Quan despertarà, el seu cervell serà com un disc dur buit de coneixements i de records. Cinquanta anys més tard, Nakata viu sol, no sap llegir, no té amics i viu d’una pensió d’invalidès, però té dons: sap parlar amb els gats, fa ploure coses insòlites i té una estranya connexió amb la diguem-ne esfera màgica de l'existència. Un dia es veurà abocat a matar un home i la seva vida canviarà.

Tòquio, finals del segle XX. Kafka és un noi de quinze anys que es fa dir Kafka. Sa mare i sa germana van tocar pirandó quan ell només tenia quatre anys. Viu amb son pare, qui de tant en tant li recorda la maledicció edípica que pesa sobre ell: matarà el pare, violarà la germana i jaurà amb la mare. Kafka es fa fonedís -fuig del pare i de la profecia- i troba recer en una biblioteca, lluny, a Shikoku. La directora del centre, la senyora Saeki, i l’empleat que hi treballa, Oshima, l’acolliran amb l’hospitalitat pròpia dels temps antics. A pesar de la fugida, el jove anirà assumint que l’acompliment de la profecia és inevitable. Nakata i Kafka no es coneixen, ni es trobaran, però els seus destins s'encreuaran sense ells saber-ho.

Aquesta és la trama de Kafka a la platja, la novel·la que Haruki Murakami va publicar en japonès el 2005, i que l’any següent l’editorial Empúries va treure al mercat en català; l’any passat va arribar a les llibreries l’edició de butxaca (Edicions 62), que és la que acabo de llegir. Es tracta d’una magnífica novel·la que atrapa des de la primera pàgina: un no la pot abandonar gaires hores. Murakami té una trempera narradora que recorda la de Sánchez Piñol. El personatge de Nakata és una construcció formidable (un home analfabet, tendre i bonhomiós, d’una espaterrant netedat d’esperit). La màgia és un factor que va in crescendo al llarg del relat, fins que ho amara tot. Els capítols en què Kafka, com un Teseu dels nostres dies, penetra al país dels morts i decideix finalment sortir-ne, són esplèndids…

Vaja, que ha sigut un plaer. Si la llegiu, ja em direu què us ha semblat.

La profecia de Flaubert

No he llegit la correspondència de Flaubert. Però els qui ho han fet diuen que l’escriptor es descorda amb consideracions abruptes i genials sobre el gènere humà. Enrique Vila-Matas ens en mostra uns retalls, en el Dietario voluble, que són per mullar-hi pa. A les seves cartes, el novel·lista s’aborronava de l’estupidesa universal i augurava una gran inflació d’aquest fenomen. Vegeu-ho:

“El món es tornarà tremendament imbècil. Durant els pròxims anys, la cosa resultarà molt avorrida. És una sort que visquem ara i no més tard.” (1850)

“La infinita estupidesa de les masses em torna indulgent amb les individualitats, per molt odioses que puguin arribar a ser.”

“Arribarà un temps en què tothom s’haurà convertit en home de negocis (llavors, gràcies a Déu, ja seré mort). Els nostres nebots ho passaran pitjor. Les generacions futures seran d’una tremenda grosseria.”

Un segle i mig més tard, sembla obligat admetre que Flaubert la va encertar. Tots els indicadors confirmen la seva profecia. I entremig, a pesar d’això, els estudis sobre l’estupidesa no han proliferat. Walter B. Pitkin va publicar el 1934 Una breu introducció a la història de l’estupidesa humana (de tres-centes pàgines), i l’autor ja s’adonava que el tema era inabastable. Pitkin opinava que quatre de cada cinc persones eren prou estúpides per a ser-hi considerades.

Però l’estudi més celebrat sobre aquesta matèria arribaria el 1988 de la mà del professor Carlo M. Cipolla, quan publicà Allegro ma non troppo, un llibre que conté un brillant assaig sobre l’estupidesa, en el qual establia les Cinc lleis de l’estupidesa humana (i un corol·lari). Us en faig memòria:

PRIMERA LLEI: Sempre subestimem el nombre de gent estúpida.

SEGONA LLEI: La probabilitat que una persona sigui estúpida és independent de qualsevol altra característica de la persona.

TERCERA LLEI (la d’Or): Una persona estúpida és algú que ocasiona dany a una altra persona, o a un grup de gent, sense aconseguir avantatges per a ella mateixa –i resultant fins i tot perjudicada.

QUARTA LLEI: La gent no estúpida sempre subestima el poder de causar dany de la gent estúpida. Tothora obliden que, en qualsevol moment i circumstància, el fet d’associar-se amb gent estúpida és, invariablement, un error costós.

CINQUENA LLEI: Una persona estúpida és la persona més perillosa que pot existir.

COROL·LARI: Una persona estúpida és més perillosa que un bandit.

Vuit anys més tard, el filòsof Giancarlo Livraghi reprenia la reflexió i afegia tres corol·laris a les lleis de Cipolla:

PRIMER COROL·LARI: Dins cada un de nosaltres hi ha un factor d’estupidesa, que sempre és més gran que no ens pensem.

SEGON COROL·LARI: Quan l'estupidesa d'una persona es combina amb l'estupidesa d'altres, l'impacte creix de manera geomètrica -ço és, per multiplicació (no addició) dels factors individuals d'estupidesa.

TERCER COROL·LARI: La combinació de la intel·ligència en diferents persones té menys impacte que la combinació de l'estupidesa.

Vet aquí el recorregut que hem fet en un segle i mig. Ara bé, hi ha un punt en què Flaubert i Cipolla discorden, i és que aquest considerava que el factor epsilon (estupidesa) és constant a través del temps i de l’espai, quan aquell vaticinava un gran creixement del dit factor. ¿Qui tenia raó? Servidor sóc massa estúpid per respondre aquesta pregunta, i per tant em limitaré a apuntar una intuïció.

D’una banda, deu passar que l’estupidesa dels estúpids strictu sensu està sobrealimentada per mitjans de comunicació amb continguts extraordinàriament estúpids, els quals prestigien i fan intensa, desvergonyida i precoç l’estupidesa; d’altra banda, el component d’estupidesa que hi ha en els no estúpids deu aflorar amb més facilitat per pura pressió ambiental.

Vaja, que sí, que Flaubert –malauradament– hi tocava.

Com restaurar l'educació i la formació

Tots els menors tenen dret a una formació reglada pública, gratuïta i de qualitat. També tenen dret a l’educació -però això és feina dels pares. El primer dret està lligat al deure que els alumnes tenen d’estar en silenci a l’aula; el segon, al deure que tenen els pares d’educar els fills. Un dret, un deure. Tants caps, tants barrets.

Entenc que l’educació és prèvia a la formació -prèvia en sentit ontològic, no cronològic. I constato que les famílies que abdiquen d’educar els fills són fàbriques d’energúmens, els quals s’esplaien, a l’escola i a l’institut, rebentant les classes. Aquests noiets estripen el dret dels altres a l’estudi i destrueixen la feina i el sistema nerviós del professor. Amb ells dins no es pot fer classe. Sé de què parlo.

¿Què hem de fer? Jo ho tinc clar. Els energúmens (refugiats rere l’argument-imbecil·litat "Estem a l’edat del pavo, ho ho ho ho!") no han d’estar a l’institut. Tampoc han d’estar al carrer. S’han d’estar a ca seva, amb el pare o la mare, que els aguantin ells. ¿Que treballen tots dos? Doncs s’han d’estar amb els avis o amb els oncles (o en un taller, aprenent un ofici). Davant la fallida clamorosa del sistema públic d’instrucció, la família extensa ha de recuperar la seva funció tradicional: fer-se càrrec dels menors quan els pares treballen. ¿I si, per la raó que sigui, tampoc hi ha família extensa amb temps disponible?

Llavors cal que hi hagi, diguem-ne, centres de dia: llocs on tenir estabulats els energúmens, en els quals les opcions de diversió siguin ZERO (cap ordinador, cap llibre, cap còmic, cap joguina). Llocs on s’avorriran mortalment. Cosa que és fantàstica. Els adolescents han d’aprendre a avorrir-se. De l’avorriment sorgeixen, com flors en acabat l’hivern, mil interessos i inquietuds. Molts dels que s’hi avorreixin aprendran la dignitat que hi ha en l’esforç, la barreja de sofriment i de goig que hi ha en l’estudi. I potser el valoraran. O respectaran els qui el valoren.

Joan Ferran té raó

Diu Joan Puigcercós que el guerrer anticrosta Joan Ferran és una excepció dins el PSC, i que prova d’això és “la pràctica diària” dels socialistes catalans i de José Montilla en àmbits com la política lingüística i el finançament. Ferran s’estranya “que Puigcercós pari atenció en mi. Si sóc tan rèmora i poca cosa en el PSC, que no inverteixi temps en mi".

Ferran té raó, i Puigcercós no. El diputat socialista s’ha especialitzat en la croada contra els continguts catalanocèntrics a TV3 i a Catalunya Ràdio perquè s'ho creu i perquè el seu partit li ha assignat aquesta funció. La defenestració d’en Bassas a l’encara “ràdio nacional de Catalunya” i la hiperespanyolització –sí: híper– dels informatius de TV3 són una mostra del seu èxit (d’ell i del seu partit). Les “proves” que invoca Puigcercós fan riure. La mica de política lingüística del PSC consisteix a fer algun gest a favor del català mentre posa més espanyol a les escoles, a la ràdio i a la televisió, mentre no fa res per l’oficialitat del català a Europa ni per la supervivència de TV3 al País Valencià. Del finançament val més no parlar-ne.

Joan Ferran, ¿una excepció dins el PSC? Ni prop fer-hi. M’espanta que el probable cap de llista d’ERC a les pròximes eleccions catalanes s’autoenganyi d’aquesta manera, o ens vulgui enganyar a tots -no sé què és pitjor. ERC continua necessitant una teràpia de xoc. Llàstima que, de xoc en xoc, qui hi perd és Catalunya.