Que t'enyorem, Joan (Brossa)

Amb setze anys, servidor tenia tres ídols: Lev Trotski, Jon Idígoras i Joan Brossa. Qui ha resistit millor el pas del temps és el tercer. El vaig conèixer: el van portar a l’institut, li vaig mostrar uns poemes visuals meus amb un full en blanc al final i li vaig demanar que hi guixés alguna cosa, i ho va fer –em sembla que va posar un fanalet vermell i no sé què més (a saber què se n’ha fet, del meu recull amb colofó brossià...).

Ahir va fer deu anys que Joan Brossa se’n va anar, després de publicar una mala fi de llibres (130!) i deixar-ne alguns d’inèdits –com El dia a dia i Sumari astral–, que s’han publicat pòstumament. L’enyorem. Però els seus llibres fan molta companyia, i la veritat és que l’univers brossià (la màgia, la unglada, el joc, l’humor, la nuditat expressiva, la no-acceptació de fronteres entre gèneres, la metasèmia, el fragor de l’evidència...) és més viu que mai. Brossa era un esmolet de paraules i de mirades. Els seus mots il·luminen la substància de les coses, i les seves coses fan llum sobre la màgia dels signes. L’univers i els signes de l’univers dits alhora amb eloqüència insòlita.

El llegat de Brossa és visible en una infinitat d’artistes plàstics, poetes de tota casta i pelatge, dissenyadors, publicistes i exploradors varis de la creativitat humana -l’èxit de l’Ablogcedari ho mostra i demostra. Brossa és com un volcà en erupció permanent que du molt lluny les seves brosses i inspira les generacions més joves. És un clàssic, doncs. “Vaig traient la pols del llenguatge”, fa un vers del poeta. Brossa en va treure molta, de pols, i gràcies en part al seu mestratge podem presumir d’una literatura polida i alta.

(Ah, per cert: Bon any 9.)

Homenatge a Joan Brossa

Escriure la paraula «caminar» al davall de la sabata, a sorramot, i caminar-la fins que el mot s’esborri; que llavors el peu s’aturi, i que romangui immòbil fins que algú hi escrigui de nou el verb.

El Registre Civil, contra el català

El Registre Civil de Mataró, si més no. Avui al matí ens hi plantem dona, filla i servidor per a fer un tràmit de poca importància i ens fan a mans dos impresos: el primer és per jurar o prometre que no hi ha res que ens privi de contraure matrimoni; el segon conté les instruccions per tramitar l’expedient previ a la consumació del casori civil. Tots dos fulls són en espanyol. Els demanem en català i ens diuen que no en tenen. Mira que bé. El consol és que ens deixen triar l’idioma de la "boda": hi ha una casella per a l’opció Castellano i una altra per a l’opció Autonómico. Ves, la nostra llengua és anòmica: ja se sap que no tenim entitat ni identitat, i si en tenim cal amagar-la, no fos cas.

Emperò, ni ens consolem ni ens conformem. Formalitzem una queixa a l’Oficina de Garanties Lingüístiques i m’afanyo a redactar aquesta nota. Ja sé que ni l’una cosa ni l’altra no serveixen de res, però d’alguna manera m’he d’esbravar, no? Almenys així deixem constància del que molta gent fa veure que no sap: 1) que el Registre Civil es passa per l’arc de triomf la Llei de política lingüística (art. 13.2: "Tothom té dret a relacionar-se amb l'Administració de Justícia en la llengua oficial que esculli, i a ésser-hi atès."); 2) que les lleis que protegeixen la llengua catalana serveixen per mocar-se, i 3) que el Govern de fireta que tenim no empara els il·lusos que intentem viure en català a Catalunya.

No-res

No sóc el que penso, perquè el que penso és exterior a mi. No sóc les meves emocions, perquè les emocions són fugaces. Sóc els meus sentiments. Però els sentiments muden, experimenten metàboles de tota mena (fan giravolts imprevisibles i sobtats, estan subjectes a estrips i trencadures, tenen daltabaixos...). És per això que no sóc res. Però ja no m’importa -vet aquí la novetat.

Plou

“Plou, aquesta tarda freda d’hivern trist, com si hagués plogut, així de monòtonament, des de la primera pàgina del món. Plou, i els meus sentiments, com si la pluja els fes ajupir, giren llur mirada rude cap al terra de la ciutat, per on corre una aigua que res no alimenta, que res no renta, que res no alegra. Plou, i jo sento sobtadament l’opressió immensa de ser un animal que no sap què és, que somnia el pensament i l’emoció, encongit, com dins un tuguri, en una regió espacial de l’ésser, content d’una mica d’escalfor com d’una veritat eterna.”

(Fernando Pessoa, Llibre del desassossec, Q. Crema, p. 378-379)

El ver evangeli

Desenganyeu-vos: no hi hagué epifania. Els reis mai no van arribar a Betlem: s’extraviaren en el desert –allò de l’estrella és una falòrnia. De primer es van quedar sense carn i sobrevisqueren amb dàtils. Després van racionar l’aigua. Quan es van acabar els dàtils es van menjar els camells. Quan la carn d’origen animal va ser exhaurida, els reis van ordenar el sacrifici d’una tria de patges per devorar-los, però els escollits van pactar amb els matancers l’occisió dels mags, comesa que van dur a terme amb lentitud i plaer, en atenció al tracte que ses majestats els havien dispensat fins aquell moment. La màgia amb prou feines els va servir per mitigar el dolor de les amputacions progressives (ara un braç, suara l’altre, després les cames, tot seguit penó i dídims...), fins que van deperir de la pena de veure’s cruelment escuixats, més que d’altra cosa. Arribats a l’eixida de l’infern, els supervivents van ser presa d’una guarda de lladres i assassins -dels quals no servem bíblica memòria- i perquè oposaren resistència els van segar la llengua i els buidaren els ulls amb culleretes, molt abans de decapitar-los, i les seves despulles van ser ofrenades a les bèsties del desert.

Altrament no s’entendria tot el que va venir després.

'Les terrasses d'Avalon', de Miquel Cardell

En La faula del mallorquí Guillem de Torroella (s. XIV), el protagonista fa una passejada a cavall de la vall de Sóller fins al port de Santa Caterina, on descavalca, i a prop de terra veu un bony que sembla un escull; encuriosit, s’hi enfila, i el gep resulta ser el llom d’una balena, que s’afua mar endins sense que el pobre Guillem pugui reaccionar; i a la nit, després de recórrer més de cinc-centes milles, arriba a l’illa d’Avalon, on un palafrè condueix Torroella fins al palau on habiten el rei Artús i les seves germanes Amor, Valor i Morgana; el rei està malalt i trist perquè els homes vils i avars senyoregen el món, i els homes d’esperit coratjós no poden fer bones accions perquè estan lligats de mans.

Set segles més tard, un altre mallorquí, Miquel Cardell (Llucmajor, 1958), recrea el mite mediterrani del rei Artús en els versos de Les terrasses d’Avalon (Moll, 2008). Però ara Avalon no és tan enfora –en la Faula de Torroella se situava clarament a Sicília–, perquè té la forma de Mallorca. “Avalon –diu Cardell– representa un compàs d’espera, aquell indret on el rei Artús romangué esperant per a poder tornar a la seva terra.” L’illa artúrica és, doncs, una màscara-mite que el poeta usa “per fugir dels excessos sentimentals”; i és que els mites, diu Cardell, “t’ajuden a arribar a l’universal, a allò que uneix l’escriptor amb el lector”.

Així doncs, allò que es veu a les terrasses estant no és ni Avalon, ni Sicília, i tampoc és ben bé Mallorca, sinó els ponts invisibles que uneixen el paisatge amb els molls del poeta i les veritats que hi recalen: la indomtabilitat de la llengua, el poder misteriós de la poesia, la força de les dignitats atrinxerades, l’escalf de la memòria, la urgència de l’amor, la set de llum, el temps que ens afaiçona, l’ànsia de sentir ahistòricament... Vuit anys després de Sota la volta de ferro, Cardell ha revingut amb un poemari esplèndid a través del qual tinc el goig de conèixer-lo. “La majoria dels meus amics no m’han llegit mai”, diu Cardell. Ells que s’ho perden. Jas un esquit de Les terrasses:

Poètica

Hi ha un curt espai de temps
entre el bleix de l’incendi i el moment
que s’encenen plegades centenars de finestres,
un lapse sadoll d’ànsia
que es presta a l’habitatge.