Castanyada amb lectura de poemes

“Burgesament ens hem reunit a celebrar la castanyada,
però no panellets, no moniatos, no
fruita gebrada avui. Hom servirà poemes.
I que el silenci cremi pels difunts.
Sembla que tots hem arribat, el cercle
s’estreny, es fa més íntim.
Tot és senzill, però solemne,
com sempre que un poeta pren la veu.”

(Joan Vinyoli, Realitats, 1963)

Avui que burgesament ens reunirem a Premià de Dalt per celebrar la castanyada amb una lectura de poemes, sembla que els versos de Vinyoli parlin de nosaltres.

'Magnòlia en mà', d'Anna Hernández

Quan l’Anna Hernández (Magrat de Mar, 1974) va recollir, a Pineda, el I Premi Blocs del Maresme en la categoria de Cultura, em va obsequiar amb un exemplar de l’únic llibre de poemes que ha publicat (crec) fins ara, Magnòlia en mà (OC Passatges, Niça, 2007). El volum, presentat en versió bilingüe catalana i francesa (traducció, aquesta, de Jep Gouzy), és el resultat d’un enamorament entre l’Anna i els escarrassos de la revista Oc, uns que tenen la curolla de publicar literatura d’autors occitans i catalans. (Per cert, que el darrer plançó d’aquesta història d’amor és l’edició occitana, a càrrec de Jean-François Mariot, de Magnòlia en mà, que acaba de sortir del forn en forma d’opuscle.) Us podeu afigurar com és de difícil trobar aquests papers a Catalunya –cal escriure a ca l’Oc i demanar-los.

Magnòlia en mà és un conjunt de vint-i-vuit poemes de factura delicadíssima i lirisme refinat. Els temes són l’amor i la joia de viure. Damunt els versos plana l’ombra fimbradissa de Maria-Mercè Marçal i Joan Vinyoli. El penúltim poema del llibre és, de fet, de Vinyoli; i l’influx de la Marçal és present en l’erotisme, en la frescor i la intensitat de les imatges –hom diria que els boscos humits i la llum d’Arbúcies (on viu l’Anna) han fet niu en els poemes.

L’amor és l’amor a ella. Una experiència sentimental bicairada (extasiant quan fa l’esplet, dolençosa en decaure), viscuda amb passió i alhora amb lucidesa (“Alienació mental, / passió, que el foc cremarà com foc d’encenalls”, fa un dels poemes). Tots són bons, però l’Anna ateny la màxima intensitat lírica en els poemes breus, formalment senzills i de gran densitat emotiva i semàntica. Com pedres precioses que suporten, cristallines, la màxima pressió. Vegeu-ho:

“Si et sobreviu la flor de neu,
mastega pedres.
L’hivern no eixuga penes.”

Si podeu, no us ho perdeu. Més val magnòlia en mà que estesa de roselles al lluny.

'L'edat del coure', a Premià de Dalt

El Grup de Lectura d’Arts i Lletres de Premià de Dalt ha tingut la pensada de presentar en públic el darrer volum de poesia de Marcel Riera, L’edat del coure (Premi Vila de Martorell 2007), del qual ja vaig parlar en una nota anterior. Em va agradar molt. La presentació anirà a càrrec d’Enric Vila, i Riera llegirà alguns poemes, entre els quals n’hi haurà un parell d’inèdits, “més aviat maresmencs”, diu el badaloní fet premianenc. L'acte serà el divendres 31 d’octubre, sant Quintí -adreçador d'infants rebecs i ploraners- a les 20 h, a la sala de l’Orfeó de la SC Sant Jaume (al bell mig del poble, tocant a l’Ajuntament). Això sí: no prego, sinó que reclamo, de ser convidat a vi dolç i castanyes torrades. Jas un tastet de L’edat del coure, un llibre on el poeta passa comptes amb la seva infantesa:

“EXPLOSIONS

L’ahir ja se n’ha anat però el passat perdura
en la misericòrdia del món. Nosaltres no
som el model que cal seguir –prou que ho sabem–
i hauríem de tornar a néixer en aquest lloc
per refer de memòria el mateix camí ombrós.
Però el cel mai no s’enfonsa, per més que algú ho predigui
de tant en tant, i l’ombra intuïda de Deú –si
hi és, fins i tot si ens veu– no ens escolta.”

Haider, entre la pell i el fuet

Jörg Haider era un dels personatges més tèrbols d’Europa. Els seu discurs xenòfob, neonazi i homòfob feia feredat; i els vots que arrossegava, encara més. Quan la Unió Europea va sancionar Àustria per permetre l’entrada al govern de la FPÖ, ho vaig trobar molt bé: per una vegada em vaig sentir orgullós de ser europeu. I quan Haider va morir, fa pocs dies, no el vaig plorar –per bé que no li desitjo la mort a ningú.

Ara hem sabut que l’ultradretà mantenia una relació homosexual amb el segon de bord del seu partit, Stefan Patzner. Digueu-me frívol, però el que ara m’interessa de Haider és això: la dualitat homosexualitat/homofòbia. ¿És realment una contradiccció? A hores d’ara, psicòlegs i filòsofs hi deuen fer suca-mulla… ¿Me’n deixeu fer a mi? Servidor penso que no hi ha contradicció. Per tres raons.

Primera: moltes propietats no són en el fons contradictòries, sinó antagòniques, oposades i tanmateix compatibles; els éssers humans tenim tirada a la dicotomia: ens bifurquem sense ni adonar-nos-en, pensem una cosa i en sentim una altra, diem una cosa i en fem una altra. De tan habitual que és, no en fem cabal –sobretot en els països d’humitat assolellada, que deia Pla.

Segona: deia Freud que l’inconscient no està sotmès al principi de contradicció, segons el qual (en sentit ontològic) un ésser no pot tenir dues propietats incompatibles. El senyor inconscient, doncs, tira pel dret i ja li pots dir aquesta cuixa no és per a tu si té delit de cuixa.

Tercera: el seu veí de dalt, el conscient, no és pas beneit i sap que tots els afectes són ambivalents; que el sender que va de les conviccions a les perversions és un camí particular; que els espais públic i privat demanen discursos diferents i exigències ètiques vàries; i que cal que sigui així perquè les persones que viuen dins nostre tinguin, cadascuna, la seva eixida.

Per això me n’estaré de bescantar l’ambivalència haideriana. Condemnaré l’homofòbia, igual que la misogínia i el masclisme. Però no furgaré en el ben o mal estar de Haider en vida, atrapat entre la pell i el fuet.

Ràfols Casamada, el traç i la paraula

Albert Ràfols Casamada (Barcelona, 1923) està delicat de salut i no ha pogut assistir a la inauguració d’El traç i la paraula, aquest migdia, a la Fundació Palau de Caldes d’Estrac. En lloc seu ha vingut Perejaume, que ha fet tard perquè no tenia present, diu, el canvi d'hora. Disculpat.

L'exposició està dividida en tres parts. La primera mostra trenta-tres obres pictòriques, acompanyades per textos poètics de l’autor. La segona presenta les il·lustracions que l’artista va fer per a La plaça del Diamant, llibre que s’ha reeditat fa poc. La tercera exhibeix un llibre que és el fruit de la col·laboració de l’artista amb Josep Palau i Fabre, Tao-Te-King (1965), les litografies del qual són obra del barceloní.

En Albert Ràfols, la pintura i l’escriptura fan de mal destriar. “La relació –diu l’artista–, naturalment, està en mi mateix; podríem dir que és d’un mateix traç que es produeixen les dues coses. […] No són activitats que provenen de dos compartiments diferents dintre meu, sinó d’un mateix i únic compartiment: el fons del jo, un lloc on el desig d’expressió s’activa per a esdevenir forma, alguna cosa amb entitat pròpia capaç de ser transmesa.”

Els quadres són bells d'una bellesa ombrosa, tènue, feta de claps de llum a la brolla. Com us ho diria. Esclovelleu una emoció i deixeu-ne la pell a sol i serena, que s’assequi, que els colors s’apaivaguin, que la pellofa es crivelli i que pels cruis treguin el nas una lletra, ara un retall de diari, adés el bocí d’una foto esborradissa… i llavors picosseu amb els ulls, com fan els teuladins amb les figues que es baden. I haureu conegut Ràfols Casamada.

L’exposició és oberta fins al 23 de novembre.

Bellesa

“La bellesa –escrivia Spinoza– no és tant una qualitat de l’objecte que hom veu, com un efecte en el subjecte que el veu”. La bellesa viu en el plaer de qui la percep i l’admira, sí. El que no deia Spinoza és si aquest subjecte ha de ser necessàriament humà. L’escarabat merder, ¿sent la bellesa, acarat a una pilota de fems ben rodona? Jo crec que sí; que el plaer estètic no és una prerrogativa humana. Endevino el sentiment de bellesa en tota la fauna i la flora del món. Potser dic un disbarat, però ho sento així. I entenc que les persones vivim la fam de bellesa amb una intensitat inusitada. Els éssers humans anhelem, projectem i engospem dosis elevades de bellesa gratuïta perquè enyorem el Paradís. Sense la bellesa tal vegada no sobreviuríem -així com no ens sentim capaços de surar sense una o altra fe.

De sempre hi ha hagut pensadors que han establert un vincle molt estret entre veritat i bellesa, com si hi hagués entre l’una i l’altra una relació de necessitat. No ho sé veure així: la bellesa no és inherent a la veritat, per bé que aquesta agraeixi la companyia d’aquella. La veritat no ho és, bella, sinó que ens cal la proximitat de la bellesa per compensar-la i suportar-la. Els poetes busquen d’aparellar-les per destil·lar èxtasi, i els que se’n surten fan poesia de la bona. Veritat i bellesa es confonen en el llenguatge poètic, però no es fonen mai en cap llenguatge, perquè pertanyen a esferes distintes de la realitat (objectivable l’una, inapel·lablement subjectiva l’altra).

La bellesa és un abric de l’esperit; la segona residència de les ànimes enquitranades. La bellesa ens omple els ulls de bellesa, ens neteja, ens desinfecta, ens ruixa i ens converteix en un carrer banyat, en un bosc moll després de molta pluja. Sense bellesa no sobreviuríem. L’art és qüestió de vida o mort.

La gran maternitat de Rilke

Diu Rilke: “[…] Tal vegada plani damunt tot plegat una gran maternitat, un anhel comú. La bellesa de la verge és la maternitat que s’endevina i es prepara, que tem i deleja. I la bellesa de la mare és maternitat com a servei, i en la vella hi ha un gran record. I també en l’home, segons el meu parer, la maternitat és física i psíquica; l’acte d’engendrar és també una mena d’infantament, i quan ell crea a partir de la seva plenitud íntima està donant a llum. I pot ser que els sexes siguin més afins del que es creu, i que la gran renovació del món consisteixi per ventura que l’home i la dona, alliberats de tots els sentiments fal·laços i desagradables, no es busquin com a contraris sinó com a germans i veïns i s’uneixin com a éssers humans, per a traginar en comú amb senzillesa, serietat i paciència, la feixuga estiba del sexe que hom els ha imposat.”

(Rainer Maria Rilke, “El sexe és difícil”, Cartes a un jove poeta, 1903)

Dic: I tant, senyor Rilke. A casa ara plana de nou una maternitat extensa que ens abraça i ho amara tot. Un maternitat en dues tongades, la de la fecundació i la del part, i entremig nou mesos de gravidesa repartida desigualment. Perquè l’embaràs d’un servidor –ves– pesa el que pesa.