La insolència de nòmer Jaume

Una ordre ministerial del 18 de maig de 1938, essent ministre de Justícia Tomás Domínguez Arévalo, obligava a inscriure els noms de fonts, en el Registre Civil, només en espanyol. La part necessària del text resava així: “Debe señalarse también como origen de anomalías registrales la morbosa exacerbación en algunas provincias del sentimiento regionalista que llevó a determinados Registros buen número de nombres, que no solamente están expresados en Idioma distinto al oficial castellano, sino que entrañan una significación contraria a la unidad de la Patria”. Més endavant, el 12 d’agost de 1938, el mateix ministre insistia que serien nul·les les inscripcions registrals que fossin fetes en llengua altra que l’espanyol.

M’hi ha fet pensar el pas recent d’en Jaume Valls, cambrer del restaurant Coloma, al port del Masnou, a qui han suspès de sou i feina durant una setmana per discutir amb un client habitual que li deia “Jaime”. Segons conta Valls, el client el va provocar repetidament cridant el seu nom en espanyol i amb un to despectiu “Mira el Jaime éste”. El cambrer es va sentir ofès i es va dirigir al comensal per recordar-li que el seu nom era Jaume, en català.

Ja ho veieu: passen els anys però hi ha glòries que no empal·lideixen. Els amos del restaurant Coloma –ja sabeu on no heu d’anar a dinar– encara apliquen al peu de la lletra l’ordre ministerial del comte de Rodezno, i castiguen la inflamació identitària dels cambrers morbosos. Fan bé: tothom sap que nòmer Jaume “entraña una significación contraria a la unidad de la Patria”, i que l’hidra del separatisme creix com el lligabosc si no es talla d’arrel. Un comença observant «Em dic Jaume» i acaba votant que sí en una consulta sobre la independència de Catalunya.

En Kevin no vol copiar

Primer d’ESO, classe de català. En Kevin no du mai el llibre de text. Machadià com ell sol, li agrada anar per la vida lleuger de somada. La professora decideix que l’hora dels ultimàtums és arribada: “Kevin, ja t’he avisat vuit vegades pel cap baix. D’ara endavant, quan no duguis el llibre, copiaràs”. L’endemà, en Kevin no du el llibre.

-Ja saps què et toca, Kevin: copia això –li fa a mans un paper.

-Per què ho he de copiar? –es regira ell.

-Perquè t’ho mano jo. I no t’ho dic pas a traïció: ja t’ho vaig advertir.

-No ho faré –proclama el càgola, desafiant.

-Si no ho copies, ja em coneixes: tanmateix ho acabaràs fent i a més en sortiràs escaldat.

Ell crispa els músculs de la cara i es renega.

-Mira, Kevin: si en tres minuts no has començat a copiar-ho, baixarem tu i jo a trucar a ta mare.

Han passat els tres minuts. En Kevin no vol copiar.

-Ja podem baixar: vine amb mi.

El brivant s’arromanga els morros i rebot el llapis a terra.

-Fes el favor de collir el llapis, Kevin –amb gran domini dels nervis.

Ell s’acota, el cull i el rebot encara més lluny. La fel ha arrencat el bull.

-Torna a collir el llapis, sisplau –fa ella, com més va més serena.

En Kevin, encès com una brasa, s’aixeca, va amb el cul remolcant i el replega; de tornada a la cadira, pega una coça a la taula.

-Kevin, posa la taula bé, per favor –la veu li surt tàntrica.

Ell redreça la taula. Treu fum per les butxaques.

-Ara vine amb mi; i no facis un cop de porta, que no ho puc sofrir.

Ell s’alça i fa peu-rossec cap a la porta. Professora i alumne abandonen l’aula. Trucada a la mare. En Kevin s’espera en el vestíbul, assegut. Ella reapareix.

-Ja he parlat amb ta mare, Kevin. Ara pugem a classe i copiaràs.

-No, que ja has trucat a la meva mare –argumenta ell.

-Mira, noi: si ets intel·ligent, entendràs que et convé copiar-ho. I, quan ho hagis fet, faré una nota a ta mare per fer-li saber que finalment has fet la còpia que t’he manat. I si no ho fas, tornaré a parlar amb ella.

Pugen les escales, ell davant ella darrere, i entren de nou a l’aula.

En Kevin fa la còpia, tot ell fet una obaga.

'Illa Flaubert', de Miquel Àngel Riera

Si havia de dir els noms dels dos poetes mallorquins més influents a la segona meitat del segle XX, no dubtaria de dir Blai Bonet i Miquel Àngel Riera. Tan gran és el seu ascendent sobre els poetes avui en actiu a les illes, que la feina que tenen és trobar contrapesos a aquesta influència. En el cas de Riera, la part més coneguda de la seva obra són les novel·les, de les quals servidor estava dejú. (Un, com sempre, va al revés del món: entra per la finestra dels poemes i surt pel portal de les novel·les.)

El poeta i amic Ricard Garcia em va posar sobre la pista, aquí, de la darrera novel·la de Miquel Àngel Riera, Illa Flaubert (Premi Josep Pla 1990), i vaig trobar que llegir-la era una bona manera d’empetitir la penosa llacuna. Ara he complert el propòsit i ja friso d’abordar de ple l’obra narrativa del manacorí. Perquè Illa Flaubert té una frescor lingüística, un poder de suggestió, una riquesa de lectures i una densitat espiritual extraordinàries.

A la mort de sa mare i a l’edat d’uns quaranta anys, el protagonista innominat (un “noi de casa bona”) decideix canviar el rumb de la seva vida i desafiar la mort: vol dominar el temps, alentir-lo, en un intent desesperat d’assajar la immortalitat. “Era absolutament necessari assumir definitivament una nova conducta enfront del pas del temps, una actitud vigilant que dificultàs d’alguna manera el fluir de les hores, oposant-s’hi de pla, provant de fer canviar la seva cadència natural sotmesa ara a un obsedit procés de lentificació”.

Per aconseguir-ho, el protagonista esdevé el llogater vitalici d’un illot (Illa Lleona per a la gent de l’interior, el Saluet per a la gent del Port, Illa Flaubert per a ell), un bocí de naturalesa on el temps sembla aturat i on no ha mort mai ningú. Allí senyoreja sobre el temps (“les hores assoliren […] la condició de tenir més de cent minuts, amb la qual cosa quedà establert, de manera oficial, el temps d’Illa Flaubert”) i escolta el murmuri de la immortalitat.

Però és mentida. Ell no ha fet sinó agençar l’escenari de la seva ruïna i atreure la mort. El seu projecte era viure sense projecte, deia; volia buidar el temps i adormir-lo. S’equivocava. El temps cal acceptar-lo i omplir-lo: de literatura, d’altruisme, d’humor, de fills, d’amor. Sobretot d’amor. Ell ho sap i ho escriu sobre una tomba: “Tu i jo, nosaltres dos, nosaltres un”, vers que retrobem al poema XIII del recull El pis de la badia. Però allà i ací el sentit dels mateixos mots és antagònic: la veu que diu el poema celebra la vida; el senyor d’Illa Flaubert l’abandona.

Germinal

Poses una paraula en el paper i l’acotxes. I esperes. La paraula és llavors com una sement enterrada. Cal deixar-la en mans de l’oratge, que plogui si vol, esperar que tregui ull, que sorgeixin les arrels com una barba i que li creixin els cabells, un floc que s’enfila dins la tija que veurà la llum i un dia, potser, florirà.

O es podrirà sense conèixer la llum i la ròssa de mots serà llacor que farà brostar paraules noves, perquè la poesia neix de la mort per fecundar la vida.

Espanya és mentida

Espanya és un estat construït a boca de canó contra Catalunya; un canó que, quan no dispara bombes, dispara mentides. Les bombes: les del 1707-1714, les del 1842, les del 1872, les del 1909, les del 1936-1939, i per poc no n’hi hagué el 1981. Les mentides: Colom, les Capitulacions de Santa Fe i el testament del Descobridor, Palos de Moguer, Cervantes i el Quixot, Garcilaso, Hernan Cortés, Bartolomé de las Casas, l’Amadís de Gaula, La Celestina, el Lazarillo, fray Luis de León, Juan de la Cosa, Yuste, Pedro de Llanos, el Siglo de Oro, l’"abdicació" que els escriptors catalans fan de la seva llengua als segles XVI i XVII, la vinculació de les illes Canàries a Castella… allèn d’altres bòfies menys culturals i ben hodiernes.

La idea d’Espanya recolza sobre una muntanya de mentides tan alta, gruixuda i espessa que no hi ha racionalitat ni evidència que valgui contra elles. La bola de falsificacions, d’apropiacions culturals i de faules inventades per la censura és tan grossa que, si s’obrís com un meló i es mirés d’assumir la veritat, Espanya rebentaria. Ja poden venir Irizarry, Merrill i una mala fi d’investigadors nord-americans a dir que els espanyols han viscut cinc-cents anys enganyats. És per demés, perquè Espanya viu de l’engany. Espanya és enemiga de la veritat i està, per consegüent, incapacitada per a l’autocrítica, immunitzada davant els estralls de la recerca històrica amb metodologia científica, i blindada davant tot possible sentiment de culpa.

El que ja costa més d’entendre és que les universitats catalanes es comportin com si fossin espanyoles i no atenguin, doncs, les recerques que fan persones com Pep Mayoles, Jordi Bilbeny, Josep M. Orteu, Manel Capdevila i tants altres que graten amb profit ací i allà. Les quals recerques, posades en comú, encaixen com les peces d’un trencaclosques i fan llum sobre un historicidi de dimensions colossals, perpetrat obsessivament contra Catalunya. De tot això fa vuit anys que se’n parla en el Simposi sobre la Descoberta Catalana d’Amèrica que cada any té lloc –ves per on– a Arenys de Munt. El que fa nou serà els dies 20 i 21 de novembre, a la Sala Municipal. Podeu consultar el programa aquí.

Dolça alienació lectora

Ser un altre per mitjà de la lectura. Assajar-nos biografies insòlites pouades de les novel·les. Descansar de nosaltres durant una estona reparadora amb un volum mirífic a les mans. Celebrar que un llibre ens allibera temporalment de nosaltres, i de vegades fins i tot ens canvia. N’estem tan tips, de nosaltres mateixos! Com anhelem que algú -que ens desconeix- ens faci la caritat d’una alienació, baldament sia passatgera!

Possiblement una de les claus de la catarsi rau precisament en això, en el fet que el nostre “transformador” ens desconeix -ens desconeixia abans i ens desconeix ara. No en sap res, de la metamorfosi que ha desencadenat, i per consegüent no la pot jutjar. Si no fos així, si ens féssim amb ell, ens recaria d’admetre la seva influència i aniríem embarassats. És per això que la literatura ens allera (sobretot la d’autors remots o antics; o, simplement, d’escriptors davant els quals som anònims).

Homo parvus

Reunió de l’equip docent d’un grup de tercer d’ESO. Dos delegats dels alumnes hi acudeixen perquè tenen un parell de crítiques a fer –cosa que està molt bé. ¿I què diuen? Que les classes no són divertides. Caram. Servidor salto com si tingués una molla al cul i objecto que, així com l'aigua dels rius no és salada, les classes no són divertides; que l’institut no és una ludoteca; que per a divertir-se hi ha les discoteques, els jocs de taula, les play stations i els esports d’equip, i que la funció de les classes no és divertir, sinó instruir. Tenen catorze anys. Vejats l’esperit o signe del temps. Però vaja, envist que l'esperit de marres és durador i transversal (perquè el retrobem en els cicles educatius posteriors), proposo una dràstica reforma educativa que salvi els desajustaments que encara persisteixen; una reforma que s'obriria pas amb mesures com aquestes:

Mesura 1: Que els graduats en ESO rebin, juntament amb el diploma acreditatiu, un xumet de coloraines per celebrar la consumació.

Mesura 2: Que, als Digital text que ja arriben, els animals de la sabana ballin el can-can, que les amebes compareguin abillades com pallassets, i que un ratolí es gronxi mentre explana la lliçó en forma d’acudits –ai, que em temo que això ja hi és!

Mesura 3: Que, a l’assignatura de Ciències Socials, la geografia s’ensenyi component puzzles (ep, dels fàcils!), i la història, amb pel·lícules de dibuixos animats.

Mesura 4: Que, a la Universitat, hom permeti als alumnes de fer les exposicions orals sense treure’s la piruleta de la boca; que el cadiram dels pupils sigui substituït per castells inflables, i que els professors amenitzin llurs explicacions –sempre tan feixugues!- amb malabars i titelles.

Homo ludens, deia Huizinga. Va fer curt. Homo parvus, tocava dir.