La bellesa i la tardor

Als boscos catalans, els colors de la tardor penetren ulls endins per dir-nos la bellesa. És una simfonia de brasils i de conyac, de bronzes i canyella, callols i caqui, coures i acarbassat, falbs i sofre, teules i rovell; una estora de forest verdala, pigallosa i pigmentada, terrosa i àcida, que s'estén a la falda de les muntanyes. A la tardor, els boscos del país sonen com Bach, tal vegada com un falcat de violoncels que rondinen i fan una harmonia desconcertant de colors torrats, melats i oliosos, de fulles que es desprenen i crepiten en caure a terra. Hi ha un esclat de gràcia que endomassa l’ànima i se n’apodera, una marea vegetal que ens inunda de llum, una embriaguesa iridescent. Una poderosa sensació de bellesa.

La bellesa: quin misteri! No sé de ningú que l’hagi poguda encabir dins els envans d’una definició, no hi ha semàntica més escàpola que la de la bellor. Per als grecs antics la bellesa era cosa de simetria i proporció; però els boscos que ara admiro no són ni simètrics ni proporcionats. La Montserrat Roig deia que la bellesa és una relació, i dient això repetia Spinoza: “Les coses, considerades en si mateixes o en relació amb Déu, no són ni belles ni lletges”. I Comte-Sponville concorda amb tots dos: “No hi ha bellesa objectiva o absoluta; només el plaer de percebre i l’alegria d’admirar”. La frase del francès és bona perquè pressuposa que la bellesa no és només un afer sensual, sinó també cognitiu: hi ha idees belles (les quals, en rebre-les, ens proporcionen un plaer estètic similar al de la contemplació d’un quadre bonic, o al de l’audició d’una sonata reeixida).

Una cosa sé certa i segura: la bellesa és una passió. Costa, però, concretar més. Els filòsofs no m’ajuden gaire i no tinc més remei que operar amb intuïcions. I la intuïció que ara mateix batega amb més força em diu que la bellesa és la religió del cos i de la part més terrala de la ment. Allò bell (sia material o immaterial, concret o abstracte) és la cosa que el cos adora sense que el jo conscient pugui evitar-ho. El cos s’alimenta de bellesa perquè la necessita per passar la vida; amb ella rescabala, compensa, troba consol, es reequilibra: es resquita del dolor de viure.

El mite de la justícia

Tothom qui té ulls a la cara, orelles als costats i un cervell actiu sap que el sintagma “justícia espanyola” és un oxímoron. Però és massa fàcil desacreditar la justícia espanyola –entre altres raons, perquè es desacredita ella sola. L’operació no té cap mèrit. A més a més, la dita conclusió, essent certa, pot no ser justa. Perquè, vejam: ¿que existeixen, posem per cas, la justícia tailandesa, la txadiana, o la nord-americana? Convindreu amb mi que l’etiqueta nacional deu ser certa, però la justícia... ho és? ¿Algú em sap dir què cosa és la justícia? Estat de dret no és pas sinònim de justícia, sinó que li és un sine qua non. Ja tindríem molt de guanyat si aquest requisit hi fos! Hi ha països en què l’Estat de dret té una aparença que aquí no té ni que s’hi posi en Miquel Barceló amb totes les brotxes regalimant. Vaja, que Espanya, essent un lloc on la justícia és una broma de mal gust, i on l’Estat de dret està més tort que una u, no és cap excepció en el món i la bolla. Quan vol semblar-ho, la justícia és mentida, i quan no vol semblar-ho, és veritat que no ho sembla, ni ho és.

En aquest bugat hi ha un embull de ca l’ample. Vós que llegiu aquestes retxes, ¿us sentiu tractat amb justícia? ¿Oi que ara sí i adés no? ¿I això què vol dir, que la justícia és un intermitent? Clar que no. Us sentiu tractat amb justícia quan us afavoreixen, i amb injustícia quan és el cas contrari. Però això no té res a veure amb la justícia, sinó amb els interessos. Quan algú decideix alguna cosa i la decisió sembla justa a algú, aital decisió no està pas inspirada per cap idea de justícia, sinó que és el resultat d’una correlació de forces per la qual, qui té una posició dominant, fa una concessió als altres per tal de mantenir-s’hi; i aquests altres tenen la sensació que s’ha fet una mica de justícia. Punt.

La justícia és una idea platònica que no projecta cap ombra sobre la terra. És un mite –necessari, sí. I, en tant que mite, és operatiu en la mesura que un (una societat) se’l creu. Talment un acte de fe. Quan aquesta credibilitat naufraga, quan la força de suggestió és nul·la, quan la fe es fon, vol dir que la crisi és profundíssima: que hi ha una crisi d’Estat, de valors, de model de societat, de civilització i de convivència. Vejats Espanya.

'Un poema no escrit X', de W. H. Auden

En la peça que segueix, Auden posa un cas d’esdevinença improbable, però que és bo d’entendre: un hom pot falsificar amb èxit la firma d’algú altre, però li costarà molt més deturpar la pròpia rúbrica de manera que sembli falsa. Vaja, que és més fàcil falsificar que fer veure que t’han falsificat. Crec que darrere d’aquest adverament treu el nas una reflexió sobre el quefer poètic, una reflexió que podria anar així: “L’escriptura ens traeix –ens posa en evidència– sempre, i per tant és debades que ens esforcem a semblar allò que no som. La més gran inexactitud proferida per nosaltres no deixa de parlar de nosaltres. Ergo, comunicarem millor –i els lectors ens agrairan l’honestedat– si mirem de dir la veritat des de la veritat.” (I si l’encerto l’endevino!)

“Puc imaginar un falsificador prou viu per imitar la firma d’altri d’una faisó tan exacta que un grafòleg expert acredités davant un tribunal que era genuïna, però no puc imaginar un falsificador prou viu que pogués imitar la seva pròpia firma de faisó tan inexacta que un grafòleg expert assegurés que era una falsificació. (¿O passa només que no sóc capaç d’imaginar les circumstàncies en què algú voldria fer això?)”
(Traducció: jo mateix)

An Unwritten Poem X

I can imagine a forger clever enough to imitate another’s signature so exactly that a handwriting expert would swear in court that it was genuine, but I cannot imagine a forger so clever that he could imitate his own signature inexactly enough to make a handwriting expert swear that it was a forgery. (Or is it only that I cannot imagine the circumstances in which anyone could want to do such a thing?)

La tripla reducció

Sóc el resultat d’una tripla reducció: en primer lloc, la reducció que el món experimenta dins meu; en segon lloc, la reducció que els altres fan de jo; en tercer lloc, la reducció que jo faig de mi. Simplificant el món, minvo, car sóc món; seguidament, els altres m’embudellen, i per postres jo m’hi avinc. La màxima responsabilitat de l’empoquiment recau, doncs, sobre les meves espatlles. És tan fàcil assumir un rol i deixar que et dugui a collibè!

Fóra bonic retornar a les persones la riquesa d’esperit que els pertoca, si és que la reclamen. Vet aquí un propòsit noble: escapar dels cercles reductors, esdevenir centrífugs, desplegar-nos com les espires d’un petard que després d’enlairar-se esclata i fugaçment il·lumina la nit, i reposadament davalla en forma d’espurnes satisfetes i cansades.

Però donar joc a la nostra complexitat interna és difícil. Perquè ens fa pànic descobrir que no som genuïns, mirar cap endins i trobar-hi poca cosa. Perquè ens aborrona veure’ns plens de gent que no són jo. Perquè les contradiccions empalleguen i els clixés són confortables. Perquè és impertinent amoïnar els altres, que no toleren bé els esperits escàpols.

Això, potser només ho saben fer els poetes. Alguns poetes.

Núria

L’últim cop que vaig pujar a Núria vaig dormir en un iglú, sobre un matalàs de neu premuda. Érem joves i animosos. Ara ja no sóc jove i malavejo per no desanimar-me. Dijous hi vam tornar, però aquesta volta estàvem còmodament instal·lats en una habitació de l’Hotel Vall de Núria. On no hi falta de res. La quantitat de serveis que s’arraïmen al voltant del santuari és impressionant –excessiva, pel meu gust.

De tota manera, el seny i el bon gust prevalen. L’entorn està preservat, les instal·lacions per als esquiadors són modestes, els cotxes no hi fan cap ni s’hi acosten –només poden arribar a Queralbs–, el cremallera és un transport net, i les muntanyes tenen la gerdor i la grandiositat verdaguerianes que pertoca. A la vall, l’espai hi és ocupat amb pulcritud, contenció i ordre, com plaïa als noucentistes. Si Guerau de Liost hagués viscut uns anys més (va morir el 1933, dos anys després que s’inaugurés el cremallera), probablement ara Núria faria costat al Montseny en tant que mite de la naturalesa acotiada.

Un dels espais que criden l’atenció a l’Hotel de la vall és la Sala de l’Estatut de Núria; una estança noble on hi ha una exposició de cartells catalans dels anys 1931 i 1932, i un plafó, il·lustrat, que conta la història de l’elaboració i l’aprovació dels dos primers estatuts d’Autonomia de Catalunya: el de Núria (1931) i la versió adulterada que les Corts espanyoles van perpetrar l’any següent. Repassar la història d’aquells fets és com viure el present dues vegades, i serveix per constatar que Espanya s’assembla penosament a si mateixa.

L’Estatut dit de Núria va ser redactat el juny de 1931 a la cambra 202 de l’Hotel (que correspon a l’actual habitació 225) pels independents Jaume Carner i Pere Coromines, Rafael Campalans (USC), Martí Esteve (ACR/PCR), i per Josep Dencàs i Antoni Xirau (tots dos d’ERC). Aquell avantprojecte feia de Catalunya “un Estat autònom dintre la República espanyola” (art. 1), i establia que “la llengua catalana serà l’oficial a Catalunya, però en les relacions amb el Govern de la República serà oficial la llengua castellana”, alhora que garantia “el dret dels ciutadans de llengua materna castellana a servir-se’n personalment davant els tribunals de justícia i davant els òrgans de l’administració” (art. 5). El 1932, aquell “Estat autònom” s’esbravà en forma de “regió autònoma”, i l’oficialitat preeminent del català es reduí a una cooficialitat català/espanyol que primava la segona llengua per la via del control estatal del sistema educatiu.

En fi, la història és coneguda. Però els pinyacs que desmanegaren l’Estatut, potser no tant. A la dita Sala de Núria s’expliquen prou bé. D’entrada, al juliol-agost de 1931 l’avantprojecte de Núria va ser discutit amb el govern espanyol amb “una gran cordialitat” -¿us sona de res, això? D’altra banda, el 2 d’agost el projecte d’Estatut va ser sotmès a referèndum, després d’«una campanya propagandística molt intensa», i aprovat per una majoria molt àmplia (del 73% a Barcelona i a les comarques veïnes, del 77% a Lleida i Tarragona, i del 78% a Girona). Dades que contrasten, però, amb la visió de Xammar, segons el qual “el plebiscit es va desenvolupar en un deplorable ambient d’indiferència general”. A les Corts, la discussió de l’Estatut comença el maig de 1932, s’allarga fins al setembre, i a la fi és aprovat per 214 vots a favor, 24 en contra i un centenar d’abstencions. “El text de Núria –fa el plafó de l’Hotel– fou retallat i aigualit. Els temes que van suscitar més interès i van donar lloc a més intervencions dels diputats, van ser la llengua catalana i l’ensenyament, l’ordre públic, les finances, l’administració de justícia, la presència de l’Estat espanyol a Catalunya i el «problema catalán», és a dir, el plet històric entre Catalunya i l’Estat i les relacions Catalunya-Espanya”. ¿Que us xiulen les orelles? Les bacinades que es digueren aquells mesos les recollí Francesc Ferrer i Gironès a La persecució política de la llengua catalana (Ed. 62).

Però les semblances –els calcs!– amb el viacrucis de l’Estatut actual no acaben aquí: si contra aquell Estatut hi hagué el pronunciamiento de Sanjurjo (agost 1932), contra l’actual es pronuncià el teniente general José Mena (febrer 2008). I, així com l’Estatut dels anys trenta no mogué la llosa de l’espoli fiscal, tampoc es mou ara, amb l’ensarronada del nou [?] finançament. El text que trobareu a Núria és didàctic... i tristament actual: “La Hisenda de la Generalitat era pobra. No tenia prou recursos i els serveis públics se n’havien de ressentir. Era una autonomia més política que econòmica. El 1930, Catalunya, amb una població aproximada de l’11,1% del total d’Espanya, donava a l’Estat un 21,5% del seu pressupost. L’Estatut no canvià aquesta situació.”

Setanta-set anys després, Catalunya ha canviat molt; Espanya, poc; i la relació entre l’una i l’altra, gens.

Memòria de la guerra de Cuba

El poema que segueix l’hi contà a la Magdalena (una mataronina que ara en té vuitanta-tants), quan era menuda, una tia seva que, si fos viva, avui tindria prop de cent cinquanta anys. Els versos evoquen la desfeta de l’armada espanyola comandada per l’almirall Pascual Cervera al port de Santiago de Cuba (1898). Però sobretot parla de la incapacitat de representar l’horror, la basca que provoca la sang inassumible. No sé qui n’és l’autor, ni sé si aquesta peça s'ha publicat mai –si algú ho sap, m’ho digui, sisplau.

“Pintà un pintor a sa manera
una sangrienta batalla:
va pintar-hi un sac de palla,
al costat d’un ratera.
La derrota d’en Cervera,
els porcs dels Estats Units,
un paquet d’escanyapits,
un mico i una carbassa,
i no va tenir la traça
de pintar morts i ferits.”

Cent onze anys després, aquella guerra remota encara ressona en el nostre esperit, i ens inquieta; és un record que fa una reverberació trista, l’eco d’una mortaldat estúpida.

Pardal de moro i caramel·lo de bruixa

Ahir us vaig mostrar dues lexicalitzacions antigues i suggerents: l’aigua groga i l’oli de neu. Uns dies abans, l’Albert Pla retreia el braç de gitano, l’esperit de vi i l’argent viu. Metàfora, poesia i sensualitat encapsulats dins un sintagma nominal. El geni de la llengua i el del poble quan s’acaricien i treuen espurnes. L’aplec de dos noms, o d’un nom i un adjectiu que banderegen un tros llampant d’imaginari popular, com un nen que fa voleiar un estel. I és trist constatar com estan d’estabornits ambdós genis, sobretot el primer. Us proposo de fer una passejada pel país de les lexicalitzacions (o sintagmacions) catalanes, i ja em direu vosaltres si avui generem peces així.

Les bruixes i els dimonis protagonitzen molts d’aquests sintagmes nominalitzats: la llet de bruixa (‘lleteresa’); el caramel·lo de bruixa (‘herba queixalera’ a Eivissa); també a Eivissa, l’empelt de bruixa (o escopida de gegant), que és un creixement desmesurat qua apareix a la part aèria d’alguns arbres o arbusts; a Mallorca, una persona molt lletja és un ‘motlle de fer dimonis’; i hi ha plantes infernals, com el safrà del diable.

El moros i els sants han estat font d’inspiració constant per als sintagmadors. Dels primers n’hi ha un bé de Déu: el meló de moro (o d’Alger), la figuera de moro, el pardal de moro (que és un peix i també un invertebrat subaquàtic de l’espècie Holoturia fusus), l’all de moro (o de bruixes), el blat de moro i d’altres; d’altra banda, les liliàcies allotgen una bona part del santoral: les llàgrimes de Santa Teresa, les de Sant Pere i les de Sant Josep; els lliris de Sant Antoni, de Sant Bru, de Sant Pere i de Sant Joan; la vara d’Adam i la de Sant Josep, la vareta de la mare de Déu, i altres lliris consagrats.

Les monges i els frares protagonitzen manta perífrasis, com ara la de l’enciamet de caputxí (‘morritort’), el pet de frare (Calendula officinalis), el frare cugot i el d’estepa (són plantes); així mateix hi ha les prunes mallorquines de frare llarg, vermell i verd; i el pet –que tocava ser pit– de monja, i quan una menjua és molt bona diem que és 'teta de monja'. A València, frare també vol dir ‘porció d’esperma despresa que fa una taca’.

La fisiologia és objecte de metàfores delitoses (sobretot a Mallorca), com l’ansa del coll (la vèrtebra cervical que uneix el cap amb l’espinada), els peus d’apòstol (molt grossos), el nas d’apagallums, la caixa de les eines (el paquet masculí); el canó de les sopes (l’esòfag) o la caixa de Sant Pere (el cap). Posats en la fisiologia, els pets donen nom a força bolets (pet de llop, pet del diable i pet de bou) i a algunes plantes (el pet d’ase), usurpen el lloc dels peus a la frase feta pets a fúger! (al Rosselló), parlen d’infants consentits (un pet aviciat) i designen els llepets o llepades (pet merder) que acoloreixen els calçotets; i, a més, hi ha qui té un pet de cuixes (‘cuixam’).

No cal dir que el món vegetal és ple a vessar de tendresa, de suggestions antigues i de referents bíblics, com la figa de coll de dama, el cirerer del bon pastor (arç blanc), l’herba de Santa Maria (herba queixalera), els didalets de la Mare de Déu (lligabosc) i la corona de Sant Cristo (l'Euphorbia milii a Eivissa). I que el regne animal és poblat de salvatgines literàries –o no– com la gallineta cega o del cel (val., marieta), la castanya de mar (garota), el gat mesquer, la rata cellarda, la cuca molla o la terrible cuca fera.

Si heu arribat fins aquí, feu un pet, caragoleu-lo i engegueu-lo a cal moro.