'Un poema no escrit X', de W. H. Auden

En la peça que segueix, Auden posa un cas d’esdevinença improbable, però que és bo d’entendre: un hom pot falsificar amb èxit la firma d’algú altre, però li costarà molt més deturpar la pròpia rúbrica de manera que sembli falsa. Vaja, que és més fàcil falsificar que fer veure que t’han falsificat. Crec que darrere d’aquest adverament treu el nas una reflexió sobre el quefer poètic, una reflexió que podria anar així: “L’escriptura ens traeix –ens posa en evidència– sempre, i per tant és debades que ens esforcem a semblar allò que no som. La més gran inexactitud proferida per nosaltres no deixa de parlar de nosaltres. Ergo, comunicarem millor –i els lectors ens agrairan l’honestedat– si mirem de dir la veritat des de la veritat.” (I si l’encerto l’endevino!)

“Puc imaginar un falsificador prou viu per imitar la firma d’altri d’una faisó tan exacta que un grafòleg expert acredités davant un tribunal que era genuïna, però no puc imaginar un falsificador prou viu que pogués imitar la seva pròpia firma de faisó tan inexacta que un grafòleg expert assegurés que era una falsificació. (¿O passa només que no sóc capaç d’imaginar les circumstàncies en què algú voldria fer això?)”
(Traducció: jo mateix)

An Unwritten Poem X

I can imagine a forger clever enough to imitate another’s signature so exactly that a handwriting expert would swear in court that it was genuine, but I cannot imagine a forger so clever that he could imitate his own signature inexactly enough to make a handwriting expert swear that it was a forgery. (Or is it only that I cannot imagine the circumstances in which anyone could want to do such a thing?)

'Un poema no escrit VIII', d'Auden

Sosté Auden que parlem tostemps en subjuntiu. És cert: sempre que enraonem ho fem d'un jo estant (sempre més hipotètic que real), del qual no ens podem desempallegar.

VIII

En tant que llenguatge artístic, la Parla té una mà d’avantatges: tres persones, tres temps (la Música i la Pintura només disposen del temps Present), les veus activa i passiva... però té una pega grossa: li falta el mode Indicatiu. Tots els seus enunciats estan en subjuntiu i només poden ser veritables si una evidència no verbal els verifica (cosa que no sempre és possible).
(Traducció: jo mateix)

As an artistic language, Speech has many advantages –three persons, three tenses (Music and Painting have only the Present Tense), both the active and the passive voice– but it has one serious defect: it lacks the Indicative Mood. All its statements are in the subjunctive and only possibly true until verified (which is not always possible) by non-verbal evidence.

'Un poema no escrit VII', d'Auden

Al setè Unwritten poem, Auden opugna tant el simbolisme (que situava la poesia i el món real en àmbits distints i autònoms) com la pretensió d’objectivitat de la lírica moderna. Lògic, perquè si un poema, a més de ser bell, ha de ser veritat, forçat ha de parlar del món i del subjecte que el diu a l’ensems.

VII

L’intent «simbolista» de fer una poesia intransitiva com la música no pot anar més enllà del reflexiu narcisista: “M’estimo a mi mateix”; l’intent de fer una poesia tan objectiva com la pintura no pot anar més enllà de la mera comparació “A és com B”, “C és com D”, “E és com F”... Un poema «imagista» no pot contenir sinó unes poques paraules.
(Traducció: jo mateix)

The «symboliste» attempt to make poetry as intransitive as music can get no further than the narcissistic reflexive - «I love Myself»; the attempt to make poetry as objective as painting can get no further than the single comparison «A is like B», «C is like D», «E is like F»... No «imagist» poem can be more than a few words long.

'Un poema no escrit VI', d'Auden

Auden continua la seva reflexió sobre l’escreix d'implicació personal que comporta l’escriptura, comparant-la amb la manca de veu activa que el poeta atribueix a la pintura.

VI

Si fos pintor, crec que seria capaç de pintar un retrat que expressés a un observador el que vull dir quan penso la paraula Tu (bell, adorable, etcètera), però em seria impossible pintar de tal manera que ell sabés que jo t’estimo a tu. El llenguatge de la pintura manca, com si diguéssim, de Veu Activa, i és justament aquesta objectivitat la que fa absurd que un observador pregunti: “¿És de veres el retrat de N. (i no d’un bordegàs, un jutge o una locomotora disfressada)?”.
(traducció: jo mateix)

If I were a painter, I believe I could paint a portrait that would express to an onlooker what I mean when I think the word You (beautiful, loveable, etc.), but it would be impossible for me to paint it in such a way he would know that I loved You. The language of painting lacks, as it were, the Active Voice, and it is just this objectivity which makes it meaningless for an onlooker to ask: -“Is this really a portrait of N (not of a young boy, a judge or a locomotive in disguise)?”.

'Un poema no escrit V', d'Auden

En el poema número V, Auden teoritza sobre la intransitivitat de la música, en contrast amb la transitivitat que hom exigeix a la literatura.

V

Si jo fos compositor, crec que seria capaç de produir una peça musical que expressés a un oient el que vull dir quan penso la paraula amor, però em seria impossible compondre-la de tal manera que sabés que aquest amor el sentia cap a Tu (no cap a Déu, o ma mare, o el sistema decimal). El llenguatge de la música és, com si diguéssim, intransitiu, i és just aquesta intransitivitat la que fa absurd que un oient pregunti: “El compositor es creu de debò el que diu, o només ho fa veure?”.
(Traducció: jo mateix)

If I were a composer, I believe I could produce a piece of music which would express to a listener what I mean when I think the word love, but it would be impossible for me to compose it in such a way that he would know that this love was felt for You (not for God, or my mother, or the decimal system). The language of music is, as it were, intransitive, and it is just this intransitivity which makes it meaningless for a listener to ask: -“Does the composer really mean what he says, or is he only pretending?”.

La lletra de l'ordinador i el poema

Auden diu: La lletra de la màquina d’escriure és tan impersonal i lletja de veure que, sempre que passo en net un poema, tot d’una li veig defectes que havien passat per alt en el manuscrit. Si el poema és d’algú altre, la prova més dura que conec és escriure’l a mà. El tedi físic que provoca garanteix que el més lleu defecte salti a la vista; la mà busca qualsevol excusa per aturar-se.

Servidor retruco: Les lletres disponibles a la pantalla de l’ordinador són tan boniques que els poemes que hi escrivim semblen més bons que no són en realitat. Per anar bé, el processador de textos hauria d’incorporar uns tipus de lletra horrorosos, uns que fessin mal d’ulls: així es veuria de seguida que un poema dolent és dolent.

'Un poema no escrit III', d'Auden

Vet aquí el tercer poema de la sèrie An Unwritten Poem, d'Auden.

III

Però aquest poema que ara m’agradaria escriure no bastaria que fos bo i genuí: si m’ha de plaure, també ha de ser vertader.

Llegeixo un poema d’algú altre en què vessa llàgrimes quan pren comiat de l’estimada: el poema és bo (em commou igual que altres poemes bons) i genuí (hi reconec la «mà» del poeta). Després, en una biografia, reparo que, llavors que el va escriure, el poeta estava tip i cuit de la seva xicota però va fingir que plorava per tal de no ferir-la i estalviar-se una escena. Aquesta dada, ¿modifica la valoració que faig del poema? De cap manera. No he tractat mai l’autor i no n’he de fer res, de la seva vida privada. ¿La meva valoració seria una altra si el poema l’hagués escrit jo? Vull pensar que sí.

(Traducció: jo mateix)


But this poem which I should now like to write would not only have to be good and genuine: if it is to satisfy me, it must also be true.

I read a poem by someone else in which he bids a tearful farewell to his beloved: the poem is good (it moves me as other good poems do) and genuine (I recognize the poet’s «handwriting»). Then I learn from a biography that, at the time he wrote it, the poet was sick to death of the girl but pretended to weep in order to avoid hurt feelings and a scene. Does this information affect my appreciation o this poem? Not in the last. I never knew him personally and his private life is no business of mine. Would it affect my appreciation if I had written the poem myself? I hope so.

'Un poema no escrit', d'Auden

Dichtung und Wahreit o An Unwritten Poem és el títol de la sèrie de cinquanta poemes en prosa que Wystan Hugh Auden va escriure el 1959. Es tracta d’unes peces que són alhora líriques i assagístiques, reflexions breus sobre el paper de la veritat, la sinceritat, l’honestedat i l’autenticitat en el quefer poètic. Aprofitant que les estic traduint, us en mostraré algunes:

II

A un poema qualsevol escrit per algú altre, el primer que li demano és que sigui bo (qui l’ha escrit té ben poca importància); a qualsevol poema escrit per mi, el primer que li demano és que sigui genuí, identificable, talment la meva lletra, com a cosa que ha estat escrita, a fi de bé o a fi de mal, per mi. (Pel que fa als seus propis poemes, les preferències del poeta i les dels seus lectors sovint s’encavallen però rarament coincideixen.)

Of any poem written by someone else, my first demand is that it be good (who wrotte it is of secondary importance); of any poem written by myself, my first demand is that be genuine, recognizable, like my handwriting, as having been written, for better or worse, by me. (When it comes to his own poems, a poet’s preferences and those of his readers often overlap but seldom coincide.)

Volem Auden en català

La poesia de Wystan Hugh Auden (1907-1973) està poc traduïda al català. M'acaben d'assabentar -vegeu comentari- que encara no està exhaurit el volum titulat Vint-i-set poemes, traduïts per Salvador Oliva, i que a les llibreries ja no es troben unes versions d'Auden que feren Eduard Feliu i Narcís Comadira. Tot plegat són engrunes, i la conclusió que en trec és que necessitem una antologia àmplia de l'obra poètica d'Auden en versió catalana. No ens podem permetre no tenir ben i molt traduït el millor -a parer de molts- poeta anglès del segle XX.

L'escriptor de York ens ha arribat en anglès o a través de les (abundants) traduccions castellanes, cosa que ja permet rastrejar la seva influència en alguns poetes catalans. Però penso que un poeta d’una altra latitud no s'incorpora de debò a la cultura catalana fins que és extensament traduït a la nostra llengua. Demano que algú ho faci –tenim traductors esplèndids que coneixen molt bé Auden. S’hi posin, per favor. Servidor, per matar el cuquet, us mostraré uns exercicis –pobres, maldestres- de traducció. Ja em perdonareu la gosadia, o no. Per començar, aquí teniu un poema que m’agrada molt:

LA HISTÒRIA DE LA VERITAT

Temps enrere, quan ser era creure,
la Veritat era el súmmum de molts creïbles,
més prèvia, més perpètua, que un lleó amb ales de rat-penat,
un gos amb cua de peix o un peix amb cap d’àliga,
ben altrament que els mortals, incerts per causa de llurs morts.

La Veritat era el seu model mentre maldaven
per bastir un món d’objectes perdurables en què creure,
sense creure que la terrissa i la llegenda,
el pòrtic i la cançó, eren veraços o mentiders:
ja hi havia la Veritat per a ser certa.

I vet aquí que ara, pràctica com els plats de cartró,
la Veritat és convertible en quilovats,
el nostre codi darrer és un antimodel,
una fal·làcia que tothom qui vulgui pot refutar,
una quimera en la qual no importa creure.


THE HISTORY OF TRUTH

In that ago when being was believing,
Truth was the most of many credibles,
More first, more always, than a bat-winged lion,
A fish-tailed dog or eagle-headed fish,
The least like mortals, doubted by their deaths.

Truth was their model as they strove to build
A world of lasting objects to believe in,
Without believing earthenware and legend,
Archway an song, were truthful or untruthful:
The Truth was there already to be true.

This while when, practical like paper-dishes,
Truth is convertible to kilowatts,
Our last to do by is an anti-model,
Some untruth anyone can give the lie to,
A nothing no one need believe is there.

1958?