Els qui no aneu a Brussel·les

Els qui no aneu a Brussel·les glatireu. El 7 de març al vespre ens veureu dins una pantalla (a l’ordinador, potser a la televisió) o ens sentireu a través d’una ràdio, i el cor se us encongirà, perquè voldreu ser-hi i no hi sereu. Sabreu que heu perdut l’oportunitat de participar en una fita de la història de Catalunya, en tindreu consciència plena i us sabrà greu.

Estareu malapler, perquè sereu a casa i sentireu, pregonament, que el dissabte 7 de març no és dia per estar-se a casa, ni per sortir de copes pels verals d’habitud. Perquè aquest dia cal ser a Brussel·les (havent desembutxacat, de gust, els diners que costa el xàrter, l’autobús o la benzina del cotxe), caminar pels carrers amb cara de cansament i de son, pregonar la nostra existència i la voluntat de ser lliures, fer cas del poeta: “que se senti la veu de tots, solemnement i clara. / Cridem qui som i que tothom ho escolti. / I, en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora”.

¿Passareu el tràngol de no ser-hi?

'Travessant fronteres', de Czeslaw Milosz

Quan, el juliol del 2007, la Marià Josep Escrivà presentava, al Poesia i + de Caldes, els poemes que es disposava a recitar, digué que els hi havia inspirat un poeta polonès, Wislawa Szymborska, un vers del qual fa de pòrtic al poemari Flors a casa: “Perdoneu-me, guerres llunyanes, per portar flors a casa”. En aquell moment vaig sentir una barreja d’enveja i de vergonya, perquè jo no havia llegit mai cap poeta polonès.

Ara, havent llegit la primera antologia de poemes de Czeslaw Milosz en català, he començat a curar-me d’aquella malura –la ignorància és com la pols: un dia la treus de la lleixa i l’endemà torna a ser-hi, augmentada. El volum es titula Travessant fronteres (Proa, 2006), aplega poemes publicats entre el 1945 i el 2000, i la traducció, a càrrec de Xavier Farré, fou finalista del Primer Premi de Traducció Jaume Vidal Alcover, dins els Premis Literaris Ciutat de Tarragona (2005).

És impossible donar compte, en un xibiu com aquest, de cinquanta-cinc anys d’obra poètica d’un autor tan abundant i complex com Milosz –molts crítics l’han qualificat com un Goethe del segle XX. Em limitaré, doncs, a fer dos apunts breus. En primer lloc, cal recordar que Milosz és un poeta que gaudeix d’una reputació immensa en països com els Estats Units o Alemanya, però és prou desconegut a Catalunya per manca de traduccions –un tort que ara es comença a redreçar. Ferré afirma que Milosz (Steiniai, Lituània, 1911 - Cracòvia, 2004) “és, tal vegada, el poeta de més rellevància en l’actualitat”.

En segon lloc, hom pot notar que la poesia de Milosz presenta, part dessota la seva varietat, algunes constants: 1) la cerca d’una forma de més cabuda, que pugui acollir el carroportal de perplexitats que ens ha llegat el segle XX; 2) el sentiment de contradicció i la força cega que empeny a comprendre-la i conciliar-s’hi; 3) la convicció que el llenguatge no pot expressar la realitat, ni el record (“Amb tot, jo medito sobre la debilitat de la llengua. / Sóc molt vell i junt amb mi desapareixeran mots no dits, / On les persones mortes fa temps podrien tenir-hi casa”), i 4) la densa intertextualitat que travessa tota la seva obra és un llarg diàleg amb moltes tradicions, però sobretot amb el poeta.

Perquè allò que busca Milosz és l’acord amb ell mateix, la comprensió i l’acceptació del seu lloc en el món. Una entesa que troba, a la fi, a través de la poesia: “Tard li va arribar el temps humil de l’acord / Amb si mateix. «Sí –va dir– / Estic creat per a això, per ser poeta / i res més»” (“Acord”, pàg. 242).

Joubert i l'ofici d'escriure

"[498] Escriure. Per escriure bé cal tenir una facilitat natural i una dificultat adquirida, o, dit altrament, escriure fàcilment per naturalesa i difícilment per art (per reflexió i per bon gust, etc.)." [Joseph Joubert, Pensamientos, Edhasa, 1995]

El català a les presons

Diuen que no es coneix un país si hom no ha vist i tocat, per dins, les seves presons. És una veritat com un puny: les presons romaneses són el millor mirall de Romania, i les espanyoles, el d’Espanya. Això mateix podríem dir del règim lingüístic: digueu-me quina és la política lingüística a les presons catalanes i us diré quin és el futur del català.

Per això és molt significativa (i molt greu) la pràctica supressió dels professors de català a les presons. L’Ignasi Riera ho denunciava l’11 de febrer a l’Avui: “Em quedo perplex: si han desaparegut de les presons catalanes els cursos de català, que haurien d’haver augmentat si més no al ritme de la població carcerària, haurien de ser cessats, de manera fulminant, tant el director [sic] general de Política Lingüística com la benaurada consellera de Justícia, per incompliment d’un mandat estatutari. ¿O és que els drets de tota la gent catalana no arriben als reclusos que viuen penes privatives de llibertat amb l’objectiu d’aconseguir una reinserció social duradora?”.

Aquesta era la feina del meu amic Jordi Bilbeny, i fa un parell d’anys (temps de Tripartit) la va perdre. Es veu que el català és una cosa que no té prou entitat perquè algú es prengui la molèstia d’anar a les presons a ensenyar-la. L’ignasi Riera, esglaiat, demana que rodin caps. L’entenc: jo també tinc ètica dins les venes. Però vull dir-hi tres coses: 1) conec prou bé en Bernat Joan per a no fer-lo sospitós de mala fe ni desídia; 2) ningú s’ha d’estranyar que el PSOE-C, des del Departament de Justícia, vagi descalçant el català per debilitar-lo, ja que aquesta (i no altra) és la seva política lingüística, i 3) es pot remoure Joan del seu càrrec, però el seu successor es veurà igual d’impotent que ell.

Perquè les limitacions estructurals no se superen amb canvis de gestors, sinó amb actes de sobirania.

A reveure, Jordi Roldós

En Jordi Roldós ens ha deixat. Ja no haurà de menester el bòtil d’oxigen que arrossegava dins un carretó i que l’ajudava a respirar. El Casal, el teatre, la memòria, la cultura de Llavaneres, perden un homenot bonhomiós i singular. En Jordi tenia els pulmons fets malbé d'alenar pols de metall. Però en cap moment va perdre el sentit de l’humor, el delit de paladejar els talls tendres i espurnejants del món. Semblava que la vida li concedia una pròrroga, però no era cert. Sense ell, els llavanerencs esdevenim orfes d’una orfenesa que fa vertigen. És com abocar-se a un saltant d’aigua sense aigua i olorar només el buit i la pedra. Com que no sé dir-te adéu, Jordi, et dic a reveure i a manera de comiat faig com si recités un poema d’Ungaretti:

BARRANC DE NIT

El rostre
d’aquesta nit
és sec
com un pergamí

Aquest nòmada
corbat
blanc de neu
s’entrega
com una fulla
encartronada

L’interminable
temps
em maneja
com un
cruixit

L''Alzamiento' diari contra el català

Sembla que, per fi, podrem fer aquest tràmit dit matrimoni civil. Set setmanes després de formular una queixa a l’Oficina de Garanties Lingüístiques, al Registre Civil de Mataró ja tenen en català l’imprès que dóna inici al procés administratiu en qüestió. El Departament de Justícia de la Generalitat hi ha intervingut, i la tècnica que toca coses de llengua en els jutjats d’Arenys i Mataró s’ha encarregat de traduir l’imprès de marres. Moralitat: queixar-se serveix –sobretot quan la llei t’empara-, però cal armar-se de paciència.

Ara bé. Faig cap al Registre Civil i demano el paperet en català. No el tenen a mà. La vestal que m'atén va al rebost de la guingueta, l’escorcolla, localitza amb dificultats el paperet i en fa una fotocòpia. Conclusió: si no el demaneu en català, us el donaran en espanyol, que és el que tenen en el taulell. Als jutjats i oficines similars, les coses van així: si la llei no els obliga a posar el català, no l’hi posen; si la llei els hi obliga, tampoc l’hi posen; només ho fan si algú mou cel i terra al seu damunt i al seu davall i pressenten la possibilitat de tenir algun problema. En aquest cas insòlit compliran la llei amb discreció i secretisme, amagant el català tant com podran, no fos cas… Tot plegat és un “18 de julio” permanent contra la llengua catalana, un alzamiento exercit per milers de persones (no només funcionaris) que es lleven cada dia amb el coratjós propòsit d’esborrar del mapa, i de les nostres vides, la llengua pròpia de Catalunya.

Bukowski i l'escriptura

“Si t'hi poses, que sigui a fons. Altrament, més val que no comencis. Pot ser que perdis família, dona, amistat, feina i fins i tot el cap. Pot ser que no mengis durant dies, pot ser que et congelis en un banc del carrer. Tant és. És una prova de resistència per saber que pots fer-ho. I ho faràs. A pesar del rebuig i de la incertesa, serà millor que cap altra cosa que hagis imaginat. Et sentiràs a soles amb els déus, i les nits s’incendiaran. Cavalcaràs la vida fins al riure perfecte. És l’única batalla que compta.”
(Bukowski, extret del Dietario voluble d’E. Vila-Matas)

Escriure és un d’aquells pecats que duen la penitència incorporada. És la “mania diabòlica” que deia Pla, el desfici que no deixa viure. Com l’experiència dolorosa de pujar una muntanya i que el cim sigui sempre més enllà. El Paradís i l’Infern escrits amb la mateixa lletra, ales i cendra fosos dins un sol batec.

Ja ho sabeu.