Milosz i Espriu

“Hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa”, fa el càntic d’Espriu. I els versos de Czeslaw Milosz fan així:

“Llengua meva fidel, / potser sóc jo qui t’ha de salvar. /Així doncs, seguiré col·locant davant teu pots amb colors / clars i purs si això és possible, / perquè en la dissort és necessari algun ordre o bellesa.”

El polonès i el català es donen la mà en aquests versos, que parlen d’una llengua adolorida, una víscera castigada. Arreu, les paraules han estat i són instrument de salvació -no deixem Milosz:

“Això va ser com en un país llunyà, molt llunyà,
de la seva infantesa, quan encara no sabia
que alguns volien salvar el propi jo,
unint un mot rere l’altre vora les espelmes cada nit.”
(La ciutat sense nom, 1969)

Però només en alguns llocs les paraules són objecte de salvació: a Polònia durant bona part del segle XX; a Galícia avui, i a Euskadi, i a Catalunya. Les veus d’Espriu i Milosz foses en una sola veu, la dels pobles trepitjats, la de les cultures assetjades, la de les llengües ultratjades. La nostra veu. Però Milosz ha pogut morir tranquil: la seva llengua està salvada. La nostra no. Nosaltres continuem igual o pitjor que fa quaranta anys, i hem de córrer a salvar la llengua sense l'esperança de salvació que fa quatre dècades covàvem.

Camàlics

Aquest xibiu ha fet una parada tècnica per trasllat (del domicili físic, no del virtual). Fer una mudança és una cosa de por, sobretot si un vol traslladar tot el contingut d’una casa relativament gran. Impressiona la resiliència dels camàlics, una casta d’obrers que fan una feina duríssima sense dir ai ni ceba, i amb aquella simpatia, tu. El cel en deu anar ple. Papasseit ja ho deia en un vers: “Vosaltres no sabeu què és guardar fusta al moll”. Doncs bé, si no us hi heu trobat, no us imagineu què és desarborar mobles i carregar i descarregar dos camions plens d’andròmines en un dia, buidar una casa i omplir-ne una altra. I no us imagineu què és, l’endemà de l’esllomada, armar de nou els mobles i encastar a la paret el mirall i les prestatgeries. Deixeu-me dir que la irrupció d’Ikea ha complicat sobremanera les condicions laborals dels traginers, com si no tinguessin ja prou feina. I dilluns, tornem-hi, que no ha estat res.

Trobo que les gestes d’aquests herois humils haurien de figurar en els annals de la història al costat dels guerrers de Troia, Hèrcules i els seus treballs, i la travessa alpina d’Anníbal amb els elefants. Jo em cansava només de veure’ls. Quan Pla va escriure que les feines més dures del món són les de cuiner i d’ensenyant de marrecs, es va oblidar dels camàlics. Avui em plau recordar-los i agrair-los el seu esforç, que despleguen amb una enteresa d’ànim, amb una noblesa d’esperit, que fan pensar en temps molt molt antics.

Hiperconsumidors

Diu Gilles Lipovetsky: “La veritat és que l’escalada consumista es nodreix a parts iguals de l’angoixa existencial i del plaer associat als canvis, del desig d’intensificar indefinidament el curs de la vida quotidiana. Pot ser que aquest sigui el desig fonamental del consumidor hipermodern: rejovenir la seva experiència del temps, revitalitzar-la per mitjà de novetats que es presenten com a simulacres d’aventures. Cal pensar l’hiperconsum com una cura de rejoveniment emocional que no cessa mai de començar. Per això, allò que ens defineix no és exactament el «present perpetu» de què parlava Orwell, sinó més aviat un desig de renovació perpètua d’un mateix i del present. [...] En la hipermodernitat, l’individu desinstitucionalitzat, volàtil i hiperconsumidor és el qui somnia que s’assembla a una au fènix emocional.” (Les temps hypermodernes, París, 2004)

Servidor demano: I si l’hiperconsum es limita als llibres, els simulacres d’aventures no són sinó experiències literàries, i el desig de renovació perpètua passa per reverdir idees i sentiments a l’escalf de la lletra impresa... ¿quina mena d’hipermodern és un?

La bella dorment

Per començar, ja no fa com els altres, perquè té el detall d’entrar a l’aula en silenci, com un peix. Llisca cap al seu racó, arran de paret, s’asseu, posa la bossa sobre la taula i s’hi ajeu al damunt. Tanca els ulls, però no dorm; sap que el seu posat cridarà l’atenció del professor i, com que no es vol perdre la cara que farà, va entreobrint les parpelles per mirar-lo de cua d’ull.

La bossa no té angulositats; és com si, en lloc de llibres i carpetes, hi hagués un bolic de roba o un gros coixí. Penso que s’hi deu estar a pler, amb el tors i el cap escampats damunt aquest matalàs portàtil. La comprenc: sé, per experiència, que costa mantenir el cap dret damunt el coll.

Sí, li crido l’atenció: li demano que tregui la bossa de sobre la taula. Ella, impàvida, s’hi nega. Jo, igual d'impàvid, la faig fora sense insistir, i se’n va com una ombra, ornada del nimbe silent que –n’està convençuda– la fa molt seductora. Ho agraeixo, perquè les buidades acostumen a ser aparatoses. Està ofesa -clar: li he esguerrat la migdiada.

¿He fet mal fet? No hi ha cap norma que m’obligui a expulsar-la, i el seu dret al descans el trobo respectable. En realitat l’he feta fora per estètica, que és una de les raons més serioses que es poden al·legar en aquests casos, i en molts altres. Flaubert ho va deixar escrit fa molt de temps: “L’estètica és una justícia superior”.

Jordi Bilbeny estrena web

El nou web de l’indagador i membre de la Fundació per a la Nova Història, Jordi Bilbeny, el trobareu aquí. L'espai conté informació sobre els projectes d’investigació que en Jordi té entre mans (les troballes, les traces de la censura, els vuits i nous i cartes que no lliguen i les que lliguen amb un altre coll, els dubtes raonables que conviden a posar en qüestió un munt de coneixements dogmatitzats…). En Jordi està al capdavant d’una “Acadèmia dels Desconfiats” del segle XXI que, amb rigor i mètode científic, van posant en evidència una mala fi de falsedats erigides quasi sempre –ves per on– per empetitir la cultura catalana, mentides dissenyades per a potenciar l’hegemonia cultural castellanoespanyola i minar l’autoestima i la consciència nacional dels catalans.

La feinada fabulosa que fa en Jordi -sense cap ajut de les Generalitats de Baix ni de Dalt- em recorda una de les Pensées de Joseph Joubert: “La ment nascuda per als descobriments percep la veritat com el gos ensuma la caça.”

En Jordi és així.

Carles I va morir a Badalona

Diu la història oficial que l’emperador Carles I decidí, l'any 1556, retirar-se al monestir del Yuste (al nord-est de Càceres) en cerca de tranquil·litat i repòs; que s’hi va instal·lar amb un seguici de seixanta o setanta persones, i que dos anys després hi va morir. Però no és cert.

No és cert perquè no pot ser que l’emperador s’instal·li en un tocom tan allunyat dels centres de poder. Pensem-hi. Carles I és coronat a Barcelona, moment en què diu, en veu alta, que és rei dels catalans. No són paraules vanes, car l’eix vertebrador dels seus dominis és Barcelona. Així mateix, es declara continuador de la política del seu avi, Ferran II, basada en la projecció mediterrània i en la lluita contra França, i a més a més prepara (des de Barcelona) el viatge que ha de fer la volta al món. El Yuste no encaixa dins aquest esquema. ¿Com s’explica, això?

Fàcil. Carles I no es va retirar pas al Yuste, sinó al monestir de Sant Jeroni de la Murtra, a Badalona. A l’entrada de la bodega del monestir hi ha un fresc on apareix l’emperador, envoltat d’alguns personatges relacionats amb ell. Val a dir que hi ha documentades multitud d’estades de Carles I (i de Felip II i dels altres Àustries) al monestir de Sant Jeroni –en canvi, no en consta cap al Yuste–, i que amics seus com Ferran Cortés i Andrea Doria feren llargues estaries a la Murtra. Així mateix sabem que en el seu segon viatge a les Índies acompanyaven Colom dos “padres jerónimos” (de Badalona, clar, on Colom tenia casa, família i contactes).

Encara hi ha més dades que invaliden la tesi Yuste i apunten a la Murtra. Carles I va morir de paludisme. I, ves per on, diuen les cròniques que els monjos de Sant Jeroni contreien sovint aquest mal per mor de la proximitat d’aigües estagnants, amb la presència consegüent de mosquits. Doncs bé, a Yuste, situat a 780 m d’alçada, no hi ha aigües quietes ni mosquits. D’altra banda, l’emperador poc podia gaudir de la seva dieta preferida (ostres, sardines, marisc…) si la costa més pròxima estava a 450 km distància; en canvi, la mar està a una hora de camí de Sant Jeroni. Ja per acabar, consignaré que Carles I rebia ciris beneïts de Montserrat, i que la crònica que afirma que l’emperador “podía oír misa a través de una ventana que daba al altar” no fa sinó descriure una cambra noble de Sant Jeroni de la Murtra.

Tot això ho sabem gràcies a en Daniel Ibáñez, que ens ho va explicar el 22 de novembre de l’any passat, a Arenys de Munt, en el Vuitè Simposi sobre la Descoberta Catalana d’Amèrica. Gràcies, Daniel.

Marià Manent, crític

Marià Manent va ser, a més d’un gran poeta, un crític excel·lent. Edicions 62 va publicar, l’any 1973, un recull dels seus escrits sobre l’obra d’alguns poetes catalans i altres notes crítiques, amb el títol Poesia, llenguatge, forma. Fa poc aquest volum m’ha caigut a les mans, l’he llegit i he quedat impressionat per la perspicàcia, la capacitat analítica, el coneixement d’altres literatures i la intel·ligència del poeta barceloní. Es tracta d’una petita mostra de la seva producció assagística –potser hi trobo a faltar el magnífic pròleg a La ciutat del Temps (1961), un dels textos més bells que s’han escrit mai a Catalunya sobre poesia.

Vet aquí un exemple que acredita el savoir faire crític de Manent. Quan tothom considerava Jacint Verdaguer com un poeta popular i d’anar per casa, un capellà lletraferit, terrossà i domèstic, Marià Manent llegia amb lupa els poemes del de Folgueroles i hi veia espurnejar la millor poesia europea de finals del XIX. La imaginació frondosíssima de Verdaguer, la potència tel·lúrica dels seus versos, la superació dels tòpics romàntics, la saviesa musical de L’Atlàntida, no van passar per alt al poeta d’origen premianenc.

A Manent li van penjar la llufa de noucentista ressagat i va romandre durant dècades en l’oblit, fins que l’Àlex Susanna va cridar l’atenció sobre la qualitat extraordinària de la seva obra i esdevingué un poeta de culte. Però estaria bé que aquest culte es traduís en l’impuls definitiu de la seva obra completa (ço és, els versos, les traduccions de poesia anglesa i xinesa, els pròlegs, els articles, els escrits sobre art i literatura continguts a Notícies d’art i Rellegint, i l'edició crítica del Dietari dispers -que, dit sia de passada, arrenca el 1918, igual que el Quadern gris de Pla).