Es demana Borges...

Es demana Borges, al conte de títol El Congreso: “¿Habrá en la tierra algo sagrado o algo que no lo sea?”.

Assaig de resposta: No hi ha res sagrat –la vida humana tampoc: deplorem els assassinats per egoisme d’espècie (i ni tan sols això serveix per evitar les matances).

Segona Jornada Salvador Espriu

“Quan Espriu començava a escriure, el Modernisme tornava a estar de moda. L’ensulsiada del Noucentisme havia fet ressorgir els vells narradors oblidats, i les avantguardes començaven a apreciar amb ulls nous els arquitectes que havien revolucionat les ciutats catalanes i els artistes que havien anat més enllà de les coses visibles. Espriu sempre va manifestar un gran respecte per autors com Víctor Català, Joaquim Ruyra o Joan Maragall. La influència d’aquests autors va anar de bracet amb el seu interès per escriptors espanyols del tombant de segle com Valle-Inclán o Unamuno, que en temps de la República havien adquirit una nova actualitat. Alhora, Espriu va dur a terme una autèntica revisitació del simbolisme francès. En aquesta Segona Jornada Salvador Espriu ens proposem aprofundir en l’herència modernista i simbolista del poeta de Sinera de la mà de quatre especialistes que ens parlaran sobre com Espriu va acabar establint lligams amb autors de diferents literatures i sobre quin paper juguen aquestes influències literàries en la seva obra.”

He reproduït el text del díptic de presentació de la Segona Jornada Salvador Espriu, que organitza el Centre de Documentació i Estudi Salvador Espriu i tindrà lloc el 23 de gener al Centre Cultural Calisay d’Arenys de Mar. Els ponents seran Jordi Castellanos (UAB), Olívia Gassol (UAB), Marcelino Giménez León (UB) i Jordi Malé (UdG). El programa és aquí. Si us fa gola, us hi heu d'inscriure -feu via, que les places són limitades.

Probablement el PSC no existeix, segueix votant PSOE i gaudeix la vida

El PSC és un mite (com la democràcia, el liberalisme, la justícia o el bífidus actiu). La realitat nom PSOE. Així doncs, no passeu pena. Fumeu sense filtre, fumeu PSOE -els cigarrets amb PSC no redueixen pas la inhalació de nicotina. Au, fora recances! Voteu PSOE-C, així com els vostres connacionals voten el PP-C. Es tracta de mantenir Catalunya subjectada, emmanillada i emmordassada. I per a fer aquesta feina no hi ha millor escarceller que el PSOE-C. Voteu-lo sense manies ni dissimulació. Així el partit podrà impedir que el Parlament de Catalunya tingui capacitat de convocar cap referèndum, o que un nombre important de ciutadans pugui forçar el govern a convocar-lo.

Es tracta de fer de Catalunya un no-país obedient, agallinat i agemolit, una massa de gent incapaç de demanar-se què vol ser; d’estamordir, dissoldre i ofegar Catalunya en l’anòmia, fins a fer-ne un tros d’Espanya sense voluntat pròpia. El projecte del PSOE-C. Voteu-lo sense vergonya: el PSC no existeix.

'De plata pur', de Josep M. Fulquet

Fa pocs dies vaig comentar la disputa que Josep M. Fulquet i Sam Abrams han mantingut a les planes de l’Avui en relació amb el penúltim poemari de Joan Margarit, Casa de misericòrdia. I em reca d’haver estat injust amb Fulquet. A l’últim paràgraf de la nota, servidor donava entenent que els articles de Fulquet semblaven motivats per l’enveja. Pensant-hi (i parlant-ne), crec que qui va foraviat sóc jo, i per tant rectifico. Me’n desdic. En Fulquet té tot el dret del món a qüestionar la vàlua dels versos de Margarit –hi ha raons per fer-ho, i parlar d’enveja ho trobo ara injust.

I encara he escrit una altra cosa que tampoc és justa: que “el darrer recull de versos de Fulquet, De plata pur, ha passat per les llibreries amb molta pena i poca glòria”. Que em penedeixo d’haver escrit això!, perquè sembla que menystingui els versos de Fulquet. I no és així –al contrari. La poesia es ven poc –i la bona poesia encara menys-, de manera que el volum de vendes d’un poemari no és indicador de la seva qualitat. Ara he rellegit De plata pur i em ve de gust explicar per què crec que és molt bo.

El darrer volum de versos de Fulquet s’ha cuinat a foc lent –el poemari anterior, Platges de temps, data del 1980. Un llarg silenci en cerca d’una «veu» adequada que es desmarqui dels arguments estereotipats, els temes recurrents, l’autobiografisme i la filosofia d’estar per casa. Una veu nova, equilibrada i continguda, que parla a De plata pur. Els temes del recull són el temps, la memòria, el dolor i la mort, la impietat amb què el temps devora allò que resta. La tradició en què s’inscriu és la d’Ungaretti, Riba i Valéry. Els poemes són formalment impecables i de bella sonoritat. La majoria de les imatges posen en relació un ens material, concret, amb una abstracció que quasi sempre és la mort (com si el poeta ens ensenyés una badiella a l’inrevés); unes imatges que tenen llum i color: gris perla, el color de la vida que s’esblaima lliscant cap a la cendra. La majoria de poemes dialoguen amb els mestres (Shakespeare, R. Lowell, J. R. Jiménez, Riba…), els quals fan acte de presència per mitjà d’un vers introductori. El pes de la tradició és important. De plata pur és un feix de versos magnífic que cal assaborir així com s’han gestat: amb lentitud. Vegeu-ne un poema i valoreu-lo vosaltres mateixos:

“Tempo, fuggitivo tremito
G. Ungaretti

Et venç,
no redimit, el temps
en què t’has disgregat
de ser, i temptes,
il·lusió de tu mateix,
el va exercici del dolor,
de plata pur.”

(Josep M. Fulquet, De plata pur, Angle, 2007, p. 21.)

...i Colom va fer nit a Badalona

La història és coneguda. De tornada del seu primer viatge a Amèrica, Joan Cristòfol Colom desembarca a Pals i és requerit pel rei Ferran perquè comparegui davant Sa Majestat al monestir de Sant Jeroni de la Murtra, a Badalona. Hi arriba tres dies després, i en acabada l’audiència reial fosqueja: és tard per anar a Barcelona. ¿On dormirà l’almirall Colom? Molt a prop del monestir hi ha el Mas Sunyol, que pertanyia a la seva família. És probable, doncs -com diu Jordi Bilbeny-, que el descobridor anés a dormir a ca seva.

La qual cosa és lògica, però no segura, perquè hi ha altres possibilitats. Pot ben ser que en aquell moment les condicions del Mas Sunyol no fossin òptimes, i que el navegant acceptés l’hospitalitat d’algú altre. L’Albert Fortuny s’ha pres la molèstia de demanar pels masos que hi ha prop del monestir, mem si tenen notícia de la pernoctació de Colom. I sí, tu. Resulta que a Can Butinyà i a la Torre Pallaresa en tenen notícia. Fortuny ens ho va explicar, a Arenys de Munt, en el darrer Simposi de la Descoberta Catalana d’Amèrica.

Can Butinyà és la més antiga de les masies de la zona. La propietària –una dona d’edat– assegura que hi conserven el llit on va dormir Colom, cosa que sap pel seu avi, que el preservava seguint la tradició del seus ancestres. Al segle XVIII el mas es va tirar a terra i el propietari el va aixecar de nou... però va tenir cura de guardar el llit! Poca broma.

D’altra banda, al costat del monestir hi ha la Torre Pallaresa [a la foto], les llindes interiors de la qual estan ornades amb capitells i motllures. Doncs resulta que Joan Amades va publicar un article en què afirmava que Colom es retirà a descansar a la Torre Pallaresa, una casa “de su quinta”, i que va deixar-hi un enorme feix de documents enterrats, que no s’han trobat mai -i mira que han grufat arreu. Un nimbe de misteri plana damunt el mas. En primer lloc, perquè la documentació relativa a la Torre desapareix el 1462 i no reapareix fins al 1520, essent-ne propietari el bisbe de Barcelona, Pere Joan de Cardona. En segon lloc, perquè algú s’ha entretingut a esborrar tres dels vint escuts que hi ha al casal, gravats en pedra. I en tercer lloc, perquè encara és visible una inscripció -el vers és d’Ovidi- que fa així: “Tota la terra és pàtria per al fort”, i que sembla al·ludir un viatger.

Colom, ja ho veieu, no s’acaba mai, és un pou sense fons. Del 20 de gener al 5 de febrer es fa a Barcelona un cicle de conferències (el títol genèric és Cristòfor Colom fou català) sobre el tema: vet ací el programa.

Fulquet i Abrams

Si teniu el vici de seguir les disputes literàries que ara i adés amenitzen la lectura de la premsa, deveu tenir notícia del petit (i divertit) duel que Josep Maria Fulquet i Sam Abrams han protagonitzat a les planes de l’Avui. El motiu de les raons és el penúltim poemari de Joan Margarit, Casa de misericòrdia, premiat profusament i venut com el pa calent a les llibreries. Si no és el cas, us poso al dia.

El 12 de novembre de l’any passat Fulquet publica un article, de títol Margarit, en què atribueix l’èxit dels versos de l'arquitecte a una “operació de màrqueting” que explota la "llagrimeta fàcil" i té a veure amb la miopia dels grans editors, que impedeixen “la publicació de llibres de molta més tensió i ambició poètiques”.

El 10 de desembre arriba la rèplica d’Abrams (Por de la vida), qui troba l’article de Fulquet “poc encertat perquè era predominantment destructiu i estava motivat, sobretot, per l’enveja de l’èxit literari i comercial que ha suscitat Casa de misericòrdia”. Abrams considera que “la vàlua literària de Margarit està fora de dubte”, constata que “la literatura catalana moderna tolera molt malament els escriptors vitalistes” (la teringa que fan Maragall, Salvat-Papasseit, Puig i Ferreter, Bartra, Sampere, Porcel, Lluís Solà, Pere Rovira, Palol, Villatoro i Alzamora), a l’antípoda dels quals hi ha Carner i Sagarra, “icones que els que tenen por de la vida reivindiquen davant el perill dels vitalistes”.

La contrarèplica de Fulquet apareix el 2 de gener de l’any nou, amb un article (Por de no res) en què el poeta i traductor es descorda i l’emprèn no només contra Margarit, sinó també contra Abrams. Del primer, escriu que “la seva vàlua poètica és inversament proporcional a la pluja de distincions que li cauen al damunt en l’actualitat”, i troba que “l’espontaneisme biogràfic no fa sinó excitar el voyeurisme del lector, en general poc disposat a aventures intel·lectuals de certa envergadura". Del segon, escriu que “el seu talent crític faria més goig al servei de la psicologia recreativa”.

Crec que el professor Fulquet té raó quan diu que la vàlua literària de Margarit és matèria opinable i que “potser sí que caldria parlar-ne més”, però el trobo malencertat en tota la resta. Parlem-ne, doncs. A mi em sembla que la poesia de Margarit és bona, encara que sigui fàcil i a pesar del pes que hi té el component biogràfic. Si la poesia “accessible” fos dolenta, hauríem de llençar per la finestra Baudelaire, Frost, Papasseit, Martí i Pol i molts més –cosa que no em semblaria correcta. I si el pes de la pròpia biografia fos un demèrit per als versos, hauríem de llençar la major part de la poesia europea i nord-americana dels segles XIX i XX, de Whitman a Someck passant per Estellés. D’altra banda, penso que és bo per a la literatura catalana que un poeta assequible tingui èxit de públic, ja que així guanyem per a la poesia lectors que d’altra manera no s’hi aventurarien.

Vaja, que si el primer article de Fulquet era desafortunat, el segon no el millora.

Sóc allò que toco

Diu Pessoa: “Aprèn a gaudir de tot, no del que és sinó de les idees i els somnis que provoca. [...] Per això et cal no tocar res. Si toques, el teu somni morirà, l’objecte tocat ocuparà la teva sensació. Veure-hi i sentir-hi són les úniques coses nobles que conté la vida. Els altres sentits són plebeus i carnals.”

Faig jo: Doncs jo ho visc al revés, senyor Soares: sóc allò que toco. La meva forma interna (ço és, l’ànima) es correspon amb la forma externa dels objectes que palpo. No és que les coses m’influeixin, és que em fan ser això que sóc –em delimiten i m’afaiçonen. Els objectes amics em donen identitat, i els enemics, encara més. Per això em fa pànic llegir: perquè, llegint, són uns altres que em pasten –jo no faig res, i no puc evitar que els altres m’enformin: sense ells no sóc ningú. La meva única defensa rau a abraçar la màxima pluralitat de constructors i construccions: així ningú no em posseeix en exclusiva, i dins meu en som molts a defensar-nos dels posseïdors absorbents.

En aquest punt no sóc Pessoa, sinó Pla: profundament superficial.