Unió Democràtica d'Espanya

Una nació sense estat és una broma que no surt en els mapes. Només temporalment, i de manera precària, surt en el mapa mental de les persones que en fan part. I quan l’Estat ha aconseguit multiplicar els recursos perquè la gent que viu sota la seva ègida interioritzi el mapa estatal en tant que espai nacional (ço és, quan l’Estat té alguna cosa més que porres i escoles), llavors les nacions sense estat es fonen com bombolles de sabó.

El nacionalisme que, en aquesta tessitura, no persegueix un Estat propi, no és pas nacionalisme. És maniobra de distracció, xanxa de mal gust o modus vivendi per a uns pocs. Però és bo que els partits mostrin les intencions. És bo que Unió Democràtica proclami alta i clara la voluntat de governar Espanya –amb tot el que això comporta. La sinceritat, que és de mala educació per al comú dels mortals, per als polítics és una obligació ètica. Ara, per acabar-se de sincerar, només els cal fer una petita mudança de nom i ser, amb totes les lletres, la Unió Democràtica d’Espanya (UDE).

Excés de jo

La joventut és l’edat dels excessos. De joves, ens plau practicar tota casta d’exorbitàncies. Explorem amb avidesa, immoderadament, tot allò que ens sedueix. Sense por, confiats en la nostra resistència física i en la nostra capacitat de regeneració. Fem bé: si de joves no cultivem la virtut de l’excés, ¿quan ho farem? Recordo els versos de Palau i Fabre: “Estima més, si pots. / Odia més, si vols. / Fes bé, fes mal; / l’un val per l’altre. / Fes més de bé, fes més de mal, / fes el que vulguis, però més. / L’excés és el que compta”.

Creixem, i la pruïja d’excés remet. Resten en el record els excessos de sexe (que enyorem), els d’alcohol (que no enyorem) i alguns altres. Però sovint n’hi ha un que resisteix el pas del temps amb una tossuderia proverbial: l’excés de jo. Si hi ha abusos lesius –que n’hi ha–, l’excés de jo deu ser un dels pitjors. Una tal demesia comporta una inflació de l’ego que té efectes esclafadors. Quan la funció d’estat és sempre jo, el sistema se sobreescalfa, perd eficàcia i tendeix al col·lapse. L’egocèntric ajunta les fites, es reitera, limita la seva perspectiva, s’empetiteix. L’excés de jo l’ha empobrit.

Resum

La identitat, la fas o te la fan, i si bades te la desfan. I l'economia, igual.

El miratge

Diu Artús Brotau (Dietari d’estiu): “No estimem una persona, sinó que estimem l’agradable sensació que ens proporciona el miratge d’estimar-la.”

Diu Toni Ibáñez (Entrellum): “Només ens estimem a nosaltres mateixos i a tot allò i a tot aquell que ens ajudi a estimar-nos més i millor.”

Servidor (Ucronies, amb permís): “Projectem l’amor a manera de bumerang, esperant que a la tornada ens apromptarà un rosari de beneficis. L’amor sempre és amor propi.”

L'armariet

Buido l’armariet de carpetes inútils i papers caducats. Faig dissabte del disc dur d’un bocí de vida, el de la feina. Em cal fer lloc, aplanar la ciutat vella per aixecar al seu siti un burg de nova planta. Fer cau i net. Començar de nou. Ser un altre. Amollar tot el llast i fer com si ruta, aparell i pilot fossin uns altres. Invocar la màxima vacuïtat. Exercir la iconoclàstia contra la icona pròpia. Buido l’armariet i el tracto de jo amb impunitat –volenter, no s’hi avindria mai.

La Plataforma per la Llengua, Premi Nacional de Cultura

Ho dic per si a algú li ha passat per malla. El jurat dels Premis Nacionals de Cultura ha atorgat a la Plataforma per la Llengua un dels premis en la categoria de Projecció social de la llengua catalana. L’enhorabona. La Plataforma per la Llengua ja fa quinze anys que rutlla, sense crisi ni descans; amb una feina tossuda, rigorosa, amable; com una formigueta que replega menjar per a la llengua no només a l’estiu, sinó tot l’any. I amb resultats concrets i tangibles. La cosa té molt de mèrit.

Som usuaris d’una llengua debilitada que demana, només per aguantar-se, un activisme individual i col·lectiu constant. És un càstig de bastaix que els parlants de llengües musculades s’estalvien i no acostumen a valorar: no es fan a la idea del sacrifici que comporta resistir la minorització, fer per no caure més avall, i si pot ser guanyar posicions. Quan això es fa de manera organitzada, el dolor és més bo de dur i a més s’obtenen petits (o grans) èxits que compensen l’esforç. La Plataforma per la Llengua serveix per a això.

A banda dels estudis que publica periòdicament, la Plataforma manté vives les campanyes següents: a) EN CATALÀ, JUGUES?, que reivindica els dret dels infants a jugar en la seva llengua; b) A TAULA EN CATALÀ, per augmentar la demanda de productes etiquetats en català (centrada en aigua, vi i cava); c) CINEMA EN CATALÀ, MISSIÓ IMPOSSIBLE, que postula la normalitat del cinema doblat i subtitulat en català; d) EMPRESES (un èxit fresc: aquest setembre Ikea està repartint per primera vegada en català el catàleg per al 2009 a domicili); e) I JO, QUÈ PUC FER?: idees i propostes per portar a la pràctica individualment; f) QUEIXES, per denunciar atropellaments lingüístics; g) RECONEIXEMENT DEL CATALÀ A EUROPA, per incidir en el reconeixement del català a la Unió Europea i a les Nacions Unides; h) TOPÒNIMS, per a normalitzar topònims d’alta presència visual; i i) UNIVERSITATS, per augmentar-hi l’ús del català -hom fa una festa de benvinguda als estudiants d’intercanvi.

Una feinada, vaja. I un no parar. I un dolor de llengua que muda, com per miracle, en goig de llengua.

Dominics i franciscans

El nacionalisme espanyol és dominic, i el nacionalisme català, franciscà. El símil és de la Patrícia Gabancho, una de les intel·lectuals més lúcides i valentes que hi ha a Catalunya. Em sembla una analogia sublim, que trobareu al llibre Nosaltres, els catalans, de Víctor Alexandre (p. 39). El nacionalisme espanyol, diu Gabancho, “predica, converteix, castiga… vol que tothom pensi com ell. Van ser els dominics els que es van fer càrrec de la Inquisició. Nosaltres som franciscans. L’orde dominicà va ser fundat per un espanyol, sant Domingo de Guzmán.”

La semblança és lluminosa: el nacionalisme espanyol (dominic) obliga els altres a ser i a estar, i no dóna opcions; el nacionalisme català (franciscà) deixa que cadascú sigui el que vulgui i que s’estigui allà on vulgui, i perquè és demòcrata obre totes les opcions. El primer s’afirma negant l’altre; el segon afirma tothom. I, ves per on, la Constitució espanyola és dominica per gènesi i per la interpretació que en fan els seus dominics propietaris, i l’esperit de sant Francesc és anticonstitucional.

Diuen que el místic d’Assís perorava als ocells. Piu, piu!