"Sol cec", de Salem Zenia

El títol complet és Sol cec. Poemes d’amor i de lluita (Accent Editorial, 2008) i es presenta en doble versió, amaziga i catalana; la traducció és de Carles Castellanos. El volum conté un CD amb els vint-i-sis poemes, recitats en amazic per l’autor i en català per Josep Pedrals -és la part millor del pack. Que guanyen, els poemes de Zenia, oïts de viva veu! No semblen els mateixos. Això passa amb tota la poesia, ja ho sé, però especialment amb aquella que, com la de Zenia, està empeltada de la tradició oral del seu poble.

Fins i tot el lletrut de Riba ho proclamava: “La poesia és per ser realitzada en la veu; senzillament, com el cant, la poesia no es perfà fins que una veu la diu. Fins en les nostres lectures íntimes, interiorment, la veu diu aquella poesia. Els intents d’una poesia purament gràfica han estat això, intents, que han fallit, han servit només per demostrar que no podia ser. La poesia no és gràfica, la poesia és per a la veu humana.”

Salem Zenia és poeta, novel·lista i periodista en llengua amaziga. Va néixer el 1962 a Frèha (Tizi-Ouzou), a la regió algeriana de la Cabília. Defensor dels drets del poble amazic i víctima de la persecució lingüística i integrista religiosa, viu a Barcelona des del maig del 2007, acollit pel PEN Català. Zenia és entre nosaltres gràcies al programa Escriptor Refugiat, que té com a finalitat acollir durant un període màxim de dos anys un escriptor/a amenaçat, perseguit o amb risc de ser empresonat per mor dels seus escrits.

La poesia de Zenia solca la modernitat i beu alhora de la tradició poètica amaziga, que és eminentment oral. Cama ací cama allà, busca un equilibri, i el troba. Però Zenia és sobretot un innovador. Com diu en el pròleg el doctor en literatura amaziga Mohand-Akli Salhi, “la temàtica dels seus poemes va molt més enllà de les lamentacions dels ancians que han viscut els temps difícils de la penetració colonial; tampoc no és nostàlgica dels moments passats. Ben al contrari, és molt crítica amb el present i orientada vers un futur millor.” Per bé que, dos fulls més enllà, Salhi diu que Zenia “professa una admiració sense límits i un respecte indefectible a la paraula dels ancians i al verb portador de l’estètica cabilenca”.

Els versos de Zenia impacten a la nostra oïda amb calidesa i empatia, com si el mar que hi ha entre la Cabília i Catalunya no fos sinó un ample Ebre. Els seus poemes emocionen i ens són còmplices, car parlen de patiments que ens són familiars. I en alguns casos, com aquest, són intercanviables:

Sóc vivent testimoni

“Sóc vivent testimoni
dels crims que heu perpetrat
en nosaltres.

El vostre mal inic
ha arrelat dintre nostre
i anirà germinant.

Tingueu present, però, que jo seré el vostre hoste,
que establiré una casa
dins de les vostres ments.

Us faré tremolar davant l’esclat de llum.
I dins els vostres somnis
habitaré per sempre."

D’altra banda, els poemes d’amor de Sol cec són peces exquisides que a voltes riuen amb un erotisme agosarat –sense allunyar-se per això de la lírica amorosa cabilenca. Vegeu-ho:

Com glavi de venjança

"Ell no es trenca ni es vincla.
Apunta al cel de dret.
Quan et veu s’esbatega.
Com la font, regalima.
I com un falcó ataca.
La falç entra a la beina
i l’esbotza i l’esquinça
com glavi de venjança."

¿Us el perdreu?

Carta a l'Académie

Catalanitat rima amb calamitat. L’Académie française no vol sofrir que una llengua com el català faci ni una ungla d’ombra al francès. El català (i l’occità, el bretó, el basc…) fa nosa, irrita, repugna. Encara som al 1700. Que desagraït és ser català. Si n’és de feixuc, cagondenaputa. Quina creu.

Ho diu l’Enric Larreula a Dolor de llengua: “l’esforç persistent per protegir la pròpia llengua de la desaparició pot arribar a ser esgotador i insostenible quan totes les circumstàncies hi són adverses. Així, per exemple, voler utilitzar la llengua catalana a Perpinyà, o Alacant […] o fins i tot pretendre utilitzar-la còmodament a moltes de les ciutats del Principat, com l’Hospitalet de Llobregat, pot ser motiu de tensió dolorosa o de frustració permanent. Mentre que centenars de milers de ciutadans de llengua castellana o no, poden viure la castellanització de l’Hospitalet de Llobregat, o de tot el país, si cal, sense ni adonar-se’n, o com la cosa més natural del món, i ni tan sols comprendre que hi hagi persones a les quals aquesta situació els pugui crear incomoditat i angoixa. O fins i tot molestar-se perquè aquest fet pugui crear en algú incomoditat i angoixa.” (p. 30)

Fa tres dies, Air Berlin; en fa dos, Meɮmer; ahir, l’IBATUR i Artescènic; avui, l’Académie. La música que no cessa mai, el ball inacabable. Ballem, doncs. L’amic Juli Cuéllar m’ha fet arribar un mail de protesta per adreçar a l’Académie. Ja sabeu com va això. (l’adreça és contact@academie-francaise.fr). Jas:

Mail en francès:

Le 12 juin l' Académie Française vous avez rendu un communiqué où vous déclariez que vous étiez contre la reconnaissance des langues qui sont parlées en France, entre elles, la langue catalan.Comme catalanophone, je leur veux manifester mon absolu refus à votre communiqué. Depuis l'Académie Française, vous avez affirmé que 'depuis plus de cinq siècles, la langue française a forgé la France'. Évidemment, mais elle l'a forgé à coups d'opprimer et de réprimer les autres langues, mal appelées régionales, puisque elles font partie de nations opprimées par l'État Français. La langue catalane fait plus de mille ans qu'on parle en le Roussillon, la Cerdagne, le Capcir et le Conflent.Votre négation et votre mépris oui c'est un véritable attentat contre la liberté et contre la diversité linguistique. Une fois de plus, vous les français faites de l'honneur à votre impérialisme napoléonien. Un impérialisme excluant et oppressif. Nous les catalanophones n'avons rien contre la langue française. Nous voulons seulement parler notre langue, que nous rappelons on parle depuis il y a beaucoup plus d'ans que la langue française en le Roussillon, la Cerdagne, le Capcir et le Conflent. Nous voulons la reconnaissance officielle, de la même manière que nous reconnaissons la langue française. Nous attendons que sa sagesse les fasse rectifier.

Mail en català:

El 12 de juny des de l'Acadèmia Francesa vau fer un comunicat on declaràveu que estàveu en contra del reconeixement de les llengües que es parlen a França, entre elles, el català.
Com a catalanoparlant, els vull manifestar el meu absolut rebuig al seu comunicat. Des de l'Acadèmia de la llengua heu afirmat que "des de fa més de cinc segles, la llengua francesa ha forjat França". Evidentment, però l'ha forjat a base d'oprimir i reprimir les altres llengües, mal anomenades regionals, ja que formen part de nacions oprimides per l'Estat francès. La llengua catalana fa més de mil anys que es parla en el Rosselló, la Cerdanya, el Capcir i el Conflent.
La vostra negativa i el vostre menyspreu sí que són un veritable atemptat contra la llibertat i la diversitat lingüística.
Una vegada més, els francesos feu honor al vostre imperialisme napoleònic. Un imperialisme excloent i opressor.
Els catalanoparlants no tenim res en contra de la llengua francesa. Només volem parlar la nostra llengua, que recordem que es parla des de fa molts més anys que la llengua francesa en el Rosselló, la Cerdanya, el Vallespir i el Conflent. En volem el reconeixement oficial, de la mateixa manera que nosaltres reconeixem la llengua francesa. Esperem que la seva saviesa els faci rectificar.

"Ibiza"

Quan, a les illes Balears i Pitiüses, les forces de centre, progressistes i nacionalistes formen govern, al Principat ens afluixem una mica, alleujats, perquè la sensació de setge es mitiga -tenir aliats mar endins reconforta. Emperò, canvi de govern no vol dir canvi sociològic. El que hi havia ahir, hi és avui. I les iniciatives que el govern progressista desplega en temes clau com territori, finançament, autogovern o identitat tenen una incidència llenegadissa. Si parlem en termes de país, pocs motius hi ha per a l’esperança: el que sembla que canvia, no canvia; i el que no canvia, segueix igual. Verbigràcia.

Els meus amics del Tetrablog es lamentaven l’altra diassa que els portals de l’Institut Balear de Turisme (IBATUR) i d’un ens balear de nom Artescènic no parlen d’Eivissa, sinó d’Ibiza. Els "tetris" s’han encès com un misto i han fet arribar via mail la seva protesta. Ara per ara només han obtingut resposta d’Artescènic, que és del tenor següent: “el criteri per a la promoció externa de les illes és posar Ibiza en lloc d’Eivissa; perquè és el nom amb el qual estan familiaritzats els estrangers”. Veieu? Coses que no canvien.

Els canvis aparents, ara. El Govern de les Illes Balears va anunciar fa poc que els funcionaris arribats d’Espanya hauran d’aprendre català en dos anys. Que bé, no? Doncs no. Perquè no és cert. La majoria dels funcionaris que, procedents de terres castellanes, ara ocupin per oposició, trasllat o interinatge una plaça pública a la CAIB, d’aquí a dos anys no sabran català i no passarà res. Uns pocs sí que en sabran, però no el faran servir a la feina i tampoc passarà res. El decret del Govern és tan raonable, just i lloable com inútil. Fa bonic i prou. A les illes, la immensíssima majoria dels funcionaris treballen des de fa tres dècades en la llengua que els abelleix (i que quasi sempre és l’espanyol). I l'agonia continuarà fins que els pocs que fan feina en català rebin instruccions per deixar de fer-ho. A les illes ho sap tothom, això. Però ves… l’estètica de l’autoengany és irresistible.

PS: Us encoratjo a seguir la petja de Tetrablog i enviar missatges de protesta a l’IBATUR i a l’Artescènic. (Si ens han d’esvair, que sigui amb la falç al puny.) Vet ací les adreces:

general@ibatur.caib.es
info@artescenic.es

"Crònica de l'ocupant", de Josep Porcar

Desajuntar amb una ganiveta les pàgines d’un llibre, casades per les vores, és com esquinçar l’himen d’una verge. Un ritual associat generalment a la poesia –no sé per què. És així com he ingressat a la poesia de Josep Porcar. Hi he entrat per la porta dita Crònica de l’ocupant (Edicions 3i4, València 1995). Que no té res a veure amb les Instruccions per a l’ocupació de Catalunya, d’Enric Gomà, ni amb les Cròniques colonials de Pedrolo. No. L’ocupant d’aquests versos és el poeta, “ocupant d’aquestes tristes sènies”, “ocupant d’aquesta espera”.

Porcar és un jove (1973) escriptor de Castelló de la Plana que té ja una trajectòria consolidada com a poeta, i un grapat de premis literaris a la butxaca. El seu primer recull de poemes, Vint-i-dues mans de pintura, és del 1994; el 1998 publicà La culpa, i recentment ha donat a conèixer Els estius i (en versió 2.0) Salms. A més, manté el bloc Fam de fum. Com sempre, servidor arribo tard a la poesia de Porcar –què hi farem: recuperaré el temps perdut.

Només quatre mots. Crònica de l’ocupant m’ha impressionat per la potència verbal i l’alt voltatge dels poemes. Els versos hi bateguen com les vísceres d’un atleta, i ens parlen de la necessitat i alhora de la dificultat d’encalçar l’alegria, de la desesperació davant el temps i la mort; i també de la desesperació de la vida que no es deixa viure, que s’esmuny i naufraga i es perd i cerca un agafador i s’aferra a un manat de versos, però ja es veu que no n’hi ha prou…Vaja, que he topat una veu poètica d’una força extraordinària, que d’ara endavant ja no em passarà per alt. Com de costum, un tastet:

Lament

“Mireu: sempre escampe
i m’escampe, dur, com la mort que ensuma la terra
i la fecunda, com una puta al llit, com un orgasme,
vastament, com el jonc que riu avall somriu
als peixos i a les pedres grosses.”

Un any de CUP a Arenys de Munt

Divendres la CUP d’Arenys de Munt va fer un any i vam celebrar l’aniversari amb un sopar a l’Encanteri. Érem una colla bona (entre els quals, en Jordi Bilbeny i en Quim Cucurull). Celebràvem la normalitat i la continuïtat de la candidatura, la feinada que fa el regidor i les bones expectatives (l’objectiu és passar d’un a tres regidors a les pròximes municipals).

Al Maresme la CUP hi té dos regidors: en Josep Manel Ximenis a Arenys de Munt i en Xavier Safont-Tria a Mataró. Tots dos han fet fins ara una feina excel·lent. Una feina difícil, experimental, pionera. Perquè es tractava de demostrar que es pot fer política municipal d’una altra manera. I l’invent funciona. Un regidor de la CUP té, per entendre’ns, tres feines: (1) denunciar sense embuts i combatre a les totes el creixement urbà de caire especulatiu; (2) fer que s’aprovin mocions (tenir, doncs, voluntat d’entesa amb altres formacions), i (3) marcar línia política i fer costat a la gent que s’ho passa malament. Es tracta de ser alhora operatiu i emblemàtic, eficient i simbòlic. Sortir de l'Ajuntament, en acabat el ple, amb una o dues mocions aprovades després d’una transacció, i amb dues o tres de tombades perquè el regidor de la CUP s’ha trobat sol o quasi sol defensant-les. I després s’han de saber explicar aquestes actuacions: per això cal tenir un equip feiner i amatent al darrere.

No sé com van les coses a d’altres comarques, però al Maresme puc dir que es treballa així, i que per tant es treballa bé. No cal dir que qui ho té més difícil és en Xevi, a Mataró –i no només per les 120.000 persones que hi viuen. La tasca d’en Xevi és dura perquè l’Ajuntament de Mataró s’ha convertit en un banc de proves antiCUP que, si reïxen, es generalitzaran després a la resta del país.

Per exemple. Des que hi ha regidor de la CUP, el PSC ha decidit traslladar a l’Ajuntament el conflicte basc: cada vegada que ETA en fa una, els socialistes presenten una moció de condemna per acorralar en Xevi. Però en Xevi no pica l'ham: condemna els atemptats d’ETA i de passada un parell de coses més, tot desmarcant-se del discurs únic oficial. Ciudadanos fa costat als seus amics del PSC en el setge a la CUP: el diputat Ribera va comparèixer a l’últim ple de Mataró per fustigar la CUP i dir mentides (“aquí hi ha un regidor que no condemna el terrorisme”, deia). Que jo sàpiga, això no ho han fet enlloc més. Mataró està en el punt de mira dels espanyolistes per prendre-li la mida a la CUP.

Tot plegat vol dir que anem bé. I trobo que ara ens hauríem d’arromangar, perquè la previsible davallada d’ERC (i en menor mesura d'IC) a les pròximes eleccions autonòmiques hauria de ser compensada per un raig de vots a una altra opció independentista, el pal de paller de la qual pot ser la CUP. Però això és un altre tema.

Conxorxa

Quan un home guareix del seu egocentrisme, l’Univers cessa un instant la seva expansió per aplaudir. I una o més dones somriuen per dins, concelebrant en silenci el seu triomf. Les dones i l’Univers sempre han estat conxorxats.

(“¿Que m’he curat, Francina?”)

(“No, Joan. Tu no tens remei.”)

Meɮmer Cataluña Tea. I olé.

Als supermercats i a les botigues d’alimentació d’Alemanya hi ha, de fa poc, un nou te de la marca Meɮmer, una empresa teutona especialitzada en infusions. De fet, Meɮmer ha posat en el mercat una desena de novetats, una de les quals ha estat batiada amb el nom “Meɮmer Cataluña Tea”. El text que promociona el producte el presenta com una aproximació a la sangria, i també com a emblema d’una catalanitat folkloritzada i tòpicament espanyola; i l'adornen amb una inesperada interjecció patriòtica: olé.

Vaja, que els consumidors alemanys que la tastin sentiran per dins l’èxtasi del sol, la platja, el toro i la paella, i no badaran boca si no és per cridar “Cataluña und olé!”. I tot seguit agafaran un avió d’Air Berlin, i amenitzaran el viatge amb la literatura d’un tal Joachim Hunold, i vindran cuita-volant a amarar-se de l’alegria espanyola de Cataluña. I olé. M’he pres la molèstia de traduir-vos el text que publicita el producte, perquè no us el podeu perdre –l’he traslladat de l’anglès, que d’alemany no en sé. Vet-lo aquí:

“Catalunya, però també d’altres assolellades regions d’Espanya, són cèlebres pels seus fèrtils planters de cítrics i raïm, que s’hi conreen de fa segles. Dotats d’un temperament que convida a la joia de viure, els espanyols fan servir aquests ingredients per a moltes bevendes, com ara la famosa sangria. Meɮmer Cataluña Tea està inspirat en el típic caràcter frescal i afruitat de la sangria, que retrobareu en aquest singular te de fruites. Olé. Preparació: si es pren fred és refrescant.”

¿Oi que no calen comentaris? O sí. Però ho deixo a les vostres mans. Si li voleu donar un cop d’ull, aquí teniu l’enllaç per botar-hi. Hi ha, sencera, la nova gamma de tes de Meɮmer. Però amb mi que no hi comptin. Sóc de cafè, jo.