A la nova terminal de l’aeroport de Barcelona anuncien vols a Ibiza i Alicante. No m’estranya gens. Hi ha coses que, si no hi ha una sotragada històrica, no canvien –tant és que el topònim Eivissa sigui l’únic oficial. Això em du a la memòria les grosses dificultats que tenia per ensenyar a escriure Eivissa als meus alumnes de Palma. No hi havia manera: Ibiza, Ibisa, Ibissa, Ervissa... però Eivissa, mai -només ho escrivien bé un parell de maulets mallorquins.Aquells bordegassos palmesans tenien un coeficient d’intel·ligència d’allò més normal, i estaven ben dotats per a l’aprenentatge de llengües; però quan tocava escriure el nom de l’illa veïna, un grafospasme els tenallava la mà, com si obeïssin una veu interior que els impedia escriure el nom en català. S’estimaven més veure erosionada la nota de l’exercici fent aquesta falta d’ortografia, que no pas escriure correctament el corònim. Naturalment, l’explicació del cas no està en la lingüística, sinó en la sociologia, o en la psicologia col·lectiva.
La majoria d’al·lots no podien sofrir les connotacions que tragina el topònim tradicional. Perquè escriure Eivissa és afirmar la dignitat de l’illa; i grafiar Ibiza és donar per bo tot el que li han fet a la Pitiüsa major des que l’amo n’Abel Matutes se’n va apoderar. Eivissa vol dir terra, cultura i catalanitat; Ibiza vol dir discoteques, turisme de massa i espanyolisme. Ambdós topònims banderegen, regalimen lleialtats nacionals encontrades; qui n’abraça un, opugna l’altre. Per això aquella al·lotea s’hi resistia: no volien cedir ni una engruna de legitimitat a l’enemic.
El cas no té res de sorprenent, perquè és una constant arreu de la nostra perifèria nacional: allí on l’indigenisme presenta símptomes de feblesa (mireu la Franja, el País Valencià, Mallorca...), l’espanyolisme multiplica la seva agressivitat. I AENA, de Barcelona estant, s’apunta a la festa.
