Eivissa des de Palma

A la nova terminal de l’aeroport de Barcelona anuncien vols a Ibiza i Alicante. No m’estranya gens. Hi ha coses que, si no hi ha una sotragada històrica, no canvien –tant és que el topònim Eivissa sigui l’únic oficial. Això em du a la memòria les grosses dificultats que tenia per ensenyar a escriure Eivissa als meus alumnes de Palma. No hi havia manera: Ibiza, Ibisa, Ibissa, Ervissa... però Eivissa, mai -només ho escrivien bé un parell de maulets mallorquins.

Aquells bordegassos palmesans tenien un coeficient d’intel·ligència d’allò més normal, i estaven ben dotats per a l’aprenentatge de llengües; però quan tocava escriure el nom de l’illa veïna, un grafospasme els tenallava la mà, com si obeïssin una veu interior que els impedia escriure el nom en català. S’estimaven més veure erosionada la nota de l’exercici fent aquesta falta d’ortografia, que no pas escriure correctament el corònim. Naturalment, l’explicació del cas no està en la lingüística, sinó en la sociologia, o en la psicologia col·lectiva.

La majoria d’al·lots no podien sofrir les connotacions que tragina el topònim tradicional. Perquè escriure Eivissa és afirmar la dignitat de l’illa; i grafiar Ibiza és donar per bo tot el que li han fet a la Pitiüsa major des que l’amo n’Abel Matutes se’n va apoderar. Eivissa vol dir terra, cultura i catalanitat; Ibiza vol dir discoteques, turisme de massa i espanyolisme. Ambdós topònims banderegen, regalimen lleialtats nacionals encontrades; qui n’abraça un, opugna l’altre. Per això aquella al·lotea s’hi resistia: no volien cedir ni una engruna de legitimitat a l’enemic.

El cas no té res de sorprenent, perquè és una constant arreu de la nostra perifèria nacional: allí on l’indigenisme presenta símptomes de feblesa (mireu la Franja, el País Valencià, Mallorca...), l’espanyolisme multiplica la seva agressivitat. I AENA, de Barcelona estant, s’apunta a la festa.

"Espigolant dins l'antigor", de Jaume Alzamora

Quan, a Mallorca, em vaig separar de fet de la meva parella de fet, hi havia un conflicte a la vista: el repartiment dels patracols comunals. Per sort, l’acord va ser alíger: ella es quedava la Història, política, societat i cultura dels Països Catalans (Enciclopèdia Catalana), i jo, Així xerram a Mallorca, el conjunt de plaguetes que publicà el Diari de Balears sobre la fraseologia i les parèmies de Mallorca. Considerada monetàriament, la partició sembla desfavorable per a mi, però aquestes coses no es mesuren amb diners. Al llarg d’aquests anys m’he fet un fart de visitar l'Així xerram, gràcies al qual no he desaprès el català col·loquial de Mallorca i fins i tot l’he incorporat a la meva escriptura.

Idò bé, ara tinc una altra eina per mantenir, fora Mallorca, aquest caliu: es diu Espigolant dins l’antigor. Refranys i dites de la nostra terra (Moll, 2008), de Jaume Alzamora Bisbal, un volum que recull més de deu mil refranys i dites de Mallorca, organitzats per blocs temàtics (animals, arts i oficis, astres i temps, camperoles, casa i vestit, llocs, marina i pesca, religioses i vida humana) i amb un índex de mots clau que permet localitzar tots els refranys que contenen la paraula cercada (un Google de paper). La classificació del llibre segueix la pauta del Cançoner Popular de Mallorca.

Jaume Alzamora (Artà, 1927) és un home modest i treballador, enamorat de Mallorca i de la llengua catalana, que s’ha passat la vida promovent l’estimació a la cultura del país, a través de revistes i conferències, en un lloc tan desavinent com S’Arenal de Mallorca. Alzamora ha compensat la manca de formació acadèmica amb una caparrudesa, una paciència i una constància que ja no són d’aquest món, i que mai li agrairem prou. La replega dels materials d'Espigolant dins l’antigor va començar –es diu aviat– l’any 1955.

El recull és magnífic. Cada refrany, o la majoria immensa d’ells, va acompanyat d’un comentari o explicació breu de l’autor per facilitar-ne la interpretació. L’obra té un valor filològic innegable, però en té un altre que és encara més gros: el caràcter metafòric de la majoria de refranys i dites els fa aptes per als usos col·loquials i literaris del segle XXI. Joan Amades en ponderava l’eficàcia amb aquests mots: “El refrany té un encís que no iguala cap altra de les espècies literàries tradicionals: enclou una sonoritat, una cadència, una graciosa dienda i una suau escaiença que li comuniquen suavitat i placidesa auditives que els fan agradosos d’escoltar i, sobretot, fàcils de retenir”.

¿És demanar molt a escriptors, periodistes i professionals de la comunicació que donin vida nova a aquest patrimoni lingüístic i cultural, botant alegrement les marjades dialectals? ¿Cal recordar que Mallorca és una bóta de sant Ferriol de formes genuïnes?

¿Per què tothom passa de llis quan demano coses així?

Dèficit fiscal a Balears

Fa uns dies vaig tenir el gust –ara em repeteixo– de conèixer l'Elisenda Paluzie, que va fer una conferència en el meu poble. (Deixeu-me dir que l’ingrés de Paluzie a ERC és una de les poques coses bones que li han passat enguany al partit republicà.) Li vaig demanar què en sabia del dèficit fiscal a les illes Balears i Pitiüses, i la seva resposta em va deixar de pedra: segons ella, allí el dèficit és d’un 23%!!!

La xifra que jo tenia present era un 17% (molt per damunt del 10% de dèficit fiscal a la Catalunya estricta). Sabeu bé prou que aquests números ballen segons qui els compta i com es llegeixen. L’informe que no fa gaire va fer públic el BBVA situava Balears entre els territoris que més contribueixen per càpita: Madrid, 7.826 euros; Catalunya, 6.754; Balears, 6.037 (dades relatives al període 1991-2005). Segons l’entitat financera, Balears és una de les “comunitats” amb saldos fiscals negatius (770 milions d’euros), junt amb Madrid (12.304), Catalunya (6.934) i el País Valencià (228). Aquí tots sabem que la xifra de Madrid té trampa: el BBVA no corregeix l’efecte seu, pel qual s’imputen a Madrid unes contribucions que en realitat estan repartides per tot el territori de l’Estat.

Des del Senat (23-10-07), Pere Sampol aportava xifres més ajustades a la realitat. El polític mallorquí afirmava amargament que “som la Comunitat amb els serveis públics pitjor dotats de tot l’Estat”, i ennovava que “la diferència entre els impostos que es recapten a Balears i el que reinverteixen les administracions públiques puja a la xifra esgarrifosa de 3.000 milions d’euros anuals”. Sampol feia notar que “les Illes Balears tenen Estatut d’autonomia des de 1983” i que “de llavors ençà hem estat l’última comunitat en finançament autonòmic per càpita”, i recordava a més que “el cost de la vida a Balears ha estat sempre molt superior a la mitjana espanyola, actualment un 7%”. Pel que fa als fons de la Unió Europea, deia Sampol, som allà mateix: “l’any 2004 vam rebre 53,8% euros per habitant, davant els 235,3 de la mitjana espanyola”.

Tot això ja ho tenia més o menys present, però la xifra que em fa saber la Paluzie em ve de nou i em posa els pèls de punta. Jo no en sé gens, d’economia, però he patit en carn viva, a Eivissa i a Mallorca, l’escandalós espoli fiscal de les Illes. La desinversió de l’Estat a les Balears i les Pitiüses no és una idea, o una dada: és un drama que es toca cada dia amb els dits. L’abandonament de les carreteres, la inexistència de cap xarxa ferroviària, la precarietat de la sanitat… fa que la vida sigui difícil. La deixadesa de l’Estat és sagnant: com que a les illes hi ha pocs votants i són mansos, se’ls fa el feix damunt i que s’apanyin.

L’últim any de viure a Mallorca vaig estar a punt de deixar-hi la pell. Tenia un còlic miserere –el nom ja ho diu tot– i m’havien d’operar a la correguda a l’hospital de Manacor. Però a Mallorca només hi havia tres anestesistes en la sanitat pública i estaven ocupats. Era el juliol del 2003 i un servidor feia cuec per manca d’adormidors. La ràtio era d’un anestesista (del sector públic) per 200.000 habitants. Vaig salvar la vida per pèls. Espoli fiscal vol dir això: morir-te com si fossis al Níger per falta de finançament de la sanitat. Perquè us en feu una idea: la ràtio actual a la Rioja és d’un anestesista públic per 35.000 habitants. Oi que no calen comentaris?