La poesia de Pinkhas Sadé

Els forcanoaddictes ens busquem la vida. I, buscant buscant, servidor he trobat la traducció catalana que Manuel Forcano va fer de Pinkhas Sadé (Lvov, 1929-Eretz Israel, 1994). Es tracta del recull intitulat El déu abandona David (Edicions 62 + Empúries, 2002). És un volumet ambrosíac, l’única pega del qual és la brevetat: en haver-lo llegit, hom en vol més. I que jo sàpiga no n’hi ha més, ni en català ni en espanyol.

Sí que hi ha dues obres narratives de Sadé traduïdes a l’espanyol: la novel·la La vida como parábola (Seminario de Estudios Judíos Contemporáneos de la Universidad de Granada, 2004) i la narració breu “La historia de una luciérnaga” (dins Antología de la Literatura Hebrea Contemporánea. Ediciones Octaedro, Barcelona, 1992). Vaja, que si no fos per Forcano, de Pinkhas Sadé poc en veuria la poesia.

I seria una llàstima, perquè Sadé és un dels grans de la literatura hebrea contemporània. Quan l’any 1958 va publicar la seva autobiografia íntima, La vida com a paràbola, tota una generació d’escriptors israelians va quedar bocabadada. Perquè allò era del tot diferent del que s’havia fet fins aleshores; allò i els seus versos, diu Forcano, “arrencaven la poesia i la novel·la israeliana del cant epopeic i la gesta col·lectiva per passar a escriure fixant els ulls en les experiències personals centrades en el jo més privat”. El traductor parla de Sadé com d’una figura especial i inclassificable, original i altíssima. Llegint aquest volument un se’n fa el càrrec.

El recull conté trenta-nou poemes escrits entre 1947 i 1993; tota una vida. La poesia de Pinkhas Sadé, formalment senzilla i de faiçó col·loquial, té el to d’una confessió adreçada a algú que escolta en silenci, i en silenci acull cingles interiors en forma de paraules. I és que a les vores dels mots s’obren timbes i espadats i pous, de manera que tot allò que som compareix despullat i petit i fràgil i vulnerable, i la tristor no se’n va mai, perquè viu aferrada a les galeries que s’obren sota els versos de Sadé. Una inversió petita que dóna un rendiment gran. Un bon negoci espiritual. Heus-ne ací una mostra:

HE MENJAT UNA MICA DE PA

He menjat una mica de pa. He estimat unes quantes
dones.
He llegit uns quants llibres de nit, a la llum d’una
bombeta.
No sé avui més del que ja sabia.
Nu sortiré d’aquest món, com nu vaig arribar-hi.

(de Poemes 1985-1988)

Llavaneres ungles llargues

Mireu com estan les coses aquí per Llavaneres, que fins i tot CiU s’ha sentit obligada a proclamar que el poble pateix una situació “a escala dels escàndols d’Andratx i Marbella”. Ho llegiu bé: la frase no és de la CUP, ni de SOS Llavaneres. No no: és de Convergència i Unió, la força majoritària de l’actual govern municipal. Com està el pati.

Servidor us n’he contades algunes, però encara no us he dit res de La Bodega, una de les operacions urbanístiques que la Fiscalia Anticorrupció ha negligit. Jo no sóc ningú per discutir les decisions de la Fiscalia i per tant no ho faré. Però em plau contar-vos com ha anat això de La Bodega, perquè –creieu-me– és d’allò més instructiu.

L’anterior alcalde de Llavaneres, Víctor Ros (PP), va signar el novembre de 2006 un conveni urbanístic amb la societat mercantil CORTIJOSA SA –el nom no és cap acudit–, propietària de dues finques situades a l’avinguda de Sant Andreu, 2, conegudes com La Bodega o Can Cabot; en un d’aquests trossos hi ha un casal grandot i rebonic. Amb aquell paper, CORTIJOSA es comprometia a cedir a l’Ajuntament ambdues finques tan bon punt s’aprovés el POUM que requalificava aquest espai. En canvi, l’Ajuntament cedia a la dita societat 6.709 metres quadrats de terreny edificable cap a mar. La cosa és que aquest terrer té un valor de mercat no inferior als dotze milions d’euros, quan CORTIJOSA havia comprat les finques de La Bodega per 3.600.000 euros, dels quals només en va afluixar 208.000, perquè la resta eren hipoteques i pagarès ajornats. Un negoci fabulós per a la CORTIJOSA dels collons; una presa de pèl i una ruïna per als llavanerencs. Un negoci que no és ni tan sols imaginable si hom no disposa d’informació privilegiada i padrins a l’Ajuntament. ¿Com s’ho han fet? En sabem quatre coses.

Sabem que el maig de 2004 es constituí PROMOELIT, amb un capital social de 3.100 euros, i que només quatre mesos després (!) aquesta societat va comprar el tros de La Bodega a qui n’era propietari, ETRINOR SL, per 1.940.000 euros; sabem que una de les finques la va adquirir amb una hipoteca de 1.000.000 euros i l’altra amb una de 788.000 euros, totes dues a trenta-dos anys i amb dos anys de carència de capital –a saber, que fins passats dos anys no amollaven un duro; i sabem –alerta!– que l’entitat que forja la hipoteca és la CAIXA D’ESTALVIS LAIETANA. Sabem que passats els dos anys –havent afluixat només 152.000 euros, i sense haver pagat una sola quota de les hipoteques- PROMOELIT va revendre les finques a CORTIJOSA per 3.606.072 euros, una part dels quals (1.788.800) correspon a la subrogació de les hipoteques. Hàbil, no?

Va, un darrer esforç, que ja acabem. Sabem que CORTIJOSA va repetir la jugada de la seva predecessora: va comprar les finques, sí, però ajornà el pagament de vint-i-dos pagarès -pasta gansa- fins a la primavera de 2006, i contractà dues noves hipoteques amb l’omnipresent CAIXA D’ESTALVIS LAIETANA. De manera que, quan tocava gratar-se la butxaca, Ajuntament i CORTIJOSA s’ho van fer venir bé per aprovar el POUM i també, tot seguit, el conveni urbanístic de La Bodega –els pagarès ajornats vencien el 10 d’abril de 2006, el mateix dia que l’Ajuntament feia un Ple extraordinari per aprovar POUM i conveni. El govern municipal i els especuladors havien pactat el calendari per garantir a aquests el màxim benefici.

I la CAIXA D’ESTALVIS LAIETANA, a casa de tots, com Déu, igual que en altres convenis que han anat a raure a la Fiscalia Anticorrupció. Penseu que aquesta Caixa és el propietari majoritari del redol urbanitzable d’Els Ametllers, ubicat a l’entorn del nou poliesportiu. I recordeu que la Laietana ha manegat la troca i els fils de la fosca operació de Can Riviere. Llis i pla: la CAIXA D'ESTALVIS LAIETANA és el centre logístic que ha dissenyat, planificat i desplegat la gran majoria de les operacions urbanístiques de caràcter especulatiu i depredador (possiblement il·legals) a Llavaneres. Amb la cobertura política del PP i el PSC, que fins fa poc manaven a l’Ajuntament.

Descentrament

El fetus és. L’infant és el món. L’adolescent és el centre del món. El jove és el rovell d’un món. L’home és la perifèria de la dona que estima -i així mateix a l’inrevés. El pare (i la mare) és el satèl·lit dels fills. El vell és el planeta remot que tothom sap que hi és però ningú no el veu. I els morts aprenen finalment a ser ningú.

"Vida i destí", de Vasili Grossman

Va ser el meu llibreter qui me’l va posar a les mans. “No t’ho pots perdre”, em digué. Li vaig fer cas, perquè en matèria de llibres en Joan Dulsat és una autoritat davant la qual no admeto insubordinacions. I em vaig comprar Vida y destino, la gran novel·la de Vasili Grossman traduïda al castellà per Marta Rebón. La vaig posar a fer cua -no pot ser que un nouvingut passi per davant de tothom- i just fa uns dies l’he encetada. El volum té 1104 pàgines, i servidor vaig ara per la 233. I, ves per on, m’assabento que la traducció catalana –també de la Rebón- és a les llibreries des de l’abril.

Vaja home. Ep!, no em fa res llegir-lo en castellà, només faltaria. Estic xalant, i ara que hi estic posat, l’acabaré. Amb gust. Però si arribo a saber que es preparava la traducció al català, m’hauria esperat. Perquè, si a l’hora de llegir i escriure, els catalans no prioritzem la nostra llengua, ningú al món ho farà per nosaltres. De fet, toca una mica els nassos que una editorial catalana decideixi publicar una novel·lassa com la de Grossman… editant-la primer en espanyol i sis mesos després en català -ui, un déjà vu! Això és fer-li la traveta a la llengua catalana.

Em demano si no fóra possible preveure aquestes coses. ¿Costaria gaire habilitar un servei d’informació sobre les traduccions que s’estan cuinant en català? Si les sabem, molts esperarem pacientment que els traductors enllesteixin la feina. Sense queixa ni pressa ni problema. Si n’hi ha, mentrestant, de coses per llegir! Trobo que l’Associació d’Editors en Llengua Catalana podria replegar fàcilment aquesta informació i publicar-la en el seu web, i anar-la actualitzant. No veig que hagi de costar tant. I faria molt de servei.

El guant està llançat.

David Trimble

L’Avui publicava ahir una entrevista a David Trimble, abans líder del Partit Unionista de l’Ulster (UUP) i ara membre de la Cambra dels Lords i del Partit Conservador britànic. Trimble hi deia dues coses que, escoltades a la pell de brau, criden molt l’atenció. Deia, pel que fa a Irlanda del Nord, que “no pot haver-hi canvi constitucional sense el consentiment de la majoria dels nord-irlandesos”. Cosa que equival a dir que amb el consentiment majoritari dels nord-irlandesos sí que és possible el canvi constitucional (o sia, la reunificació d’Irlanda). I per si hi havia cap dubte, Trimble proclama que “mentre la majoria es manifesti tal com ho ha fet fins ara, no veig el trencament de la unió”. Amb la qual cosa deixa molt clar que si la majoria es manifesta en sentit invers caldrà respectar la seva decisió. Democràcia neta i clara. Autodeterminació sense embuts.

Quan sento Trimble (i els laboristes escocesos també!) expressar-se així, una onada d’enveja s’apodera de les meves entranyes. Enveja de la gent que gaudeix de la cultura democràtica britànica, enveja de la llarga tradició democràtica d’una gent que no admet cap llei, o manat de lleis, que encadeni un poble. També sento ràbia, perquè poso les paraules de Trimble a la boca d’un Sirera o un Fernández Díaz, d’una María San Gil o un Bono, d’un Zapatero o una Chacón… i no hi caben. Les escupen.

I llavors no em sento només proescocès i proirlandès; també em sento proanglès i probritànic. Perquè l’amor a la llibertat agermana la gent més enllà de fronteres, ideologies i nacions.

Emmarats

Aquest cap de setmana ens ha visitat l’amic Jordi Puig, que viu a la Balear gran. Cinc anys enrere havíem baratat els papers: ell va fer el niu a Mallorca l’any que jo me n’anava. En Jordi es va prendar d’una concarrina (de Cas Concos, Felanitx) amb dos fills i tots tres –per raons diferents– es van avenir a adoptar-lo, com si diguéssim. Ara un d’aquests nins ha fet els onze anys i li tocava, com és costum a l’escola de Cas Concos, fer un viatge de fi de curs a Barcelona o València. Però no ha pogut ser.

¿Voleu saber per què? Que en sou, de tafaners! Doncs perquè la meitat dels nins no s’han vist amb cor de passar tres dies sense la mare: estaven emmarats. És clar: ¿qui els garantirà, a l’indòmit continent, la seva menja preferida? Ningú. ¿Qui els cordarà les sabatetes? No se sap. ¿Quina mà els acollirà en sortir al carrer? Incògnita. ¿Dormiran? A saber… Davant tal calabruix d'incertesa i de perills potencials, nins, mares i pares han arribat ràpidament a un acord: no hi ha viatge de fi de curs.

¿Un en recordeu, de quan érem infants i davant nostre s’albirava, a l’horitzó, un viatge de fi de curs? Salivàvem com gossos només de pensar-hi, i comptàvem els dies que faltaven per partir. No estàvem emmarats. Com han canviat els temps! Ara fa por pensar com es comportaran aquests infants, aviciats i sobreprotegits, quan siguin a l’institut. Avesats a la satisfacció immediata i completa de tots els seus desitjos, exigiran aprovats automàtics i un negre que els venti. La primera cosa ja la tenen. La segona estan a punt d’obtenir-la, perquè, d’aquí a poc, la docència a l’ensenyament secundari públic només la voldran assumir els immigrants de pell fosca acabats d’arribar.

El jardí de les malícies

M’ha caigut a les mans un llibre que és alhora indelicat i delitós: El jardí de les malícies (Angle Editorial, 2001), una mostra de la millor poesia eròtica universal, traduïda al català pel poeta Miquel Desclot. No és cap novetat, ja ho sé -però per a mi sí que ho és! Em vaig comprometre, amb els meus alumnes de Poesia contemporània, a dedicar l’última hora de classe a la poesia eròtica, i ves per on he encepegat amb aquest volum. No cal dir que ens ho hem passat la mar de bé.

El recull de Desclot arrenca amb les poesies priàpiques llatines i desguassa a la fi del segle XX amb dues poetesses de mostra, Joyce Mansour i Alison Chisholm. Entremig hi ha hindús remots, una nipona de l’any de la catapum, trobadors, cortesans, humanistes, llibertins, romàntics, poetes tavernaris, seminaristes desvagats i simbolistes àvids de carn. El millor de cada casa. Diversió assegurada.

Però, com podeu sospitar, el volum té uns valors que van més enllà de la coentor i la procacitat. És l'obra d’un poeta, d’un creador de sensibilitat exquisida. I és que el millor del llibre és la qualitat de llenguatge amb què Desclot tradueix –i que Joan Solà destaca en el pròleg. El poeta ha traslladat amb èxit al català versos vibrants i sinuosos que remenen cua, ha recollit la frescor de les llenderades verbals, l’all i el pebre dels girs col·loquials. I ho ha fet amb gràcia, desimboltura i creativitat. Chapeau!

Si no fos estat per l’estímul dels meus alumnes, aquest llibre m’hauria passat per alt. Gràcies, doncs. I no me’n sé estar d’oferir-vos-en una mostra, un poemet d'Alison Chisholm que destaca per la seva crueltat:

Limerick

"UNA SÀDICA mossa d’Albanyà
trobava el sexe oral per vomitar.
Va escapçar els instruments
de dotze incontinents
que l’havien volgut convertir en va."

Ai!