En som molts, i estem a prop

Avui han votat, a Sant Andreu de Llavaneres, 1.146 persones (14,32% del cens), i el resultat de la consulta és el que segueix:

• SÍ: 1.067 vots (93,11% dels vots emesos)
• NO: 48 vots (4,19% dels vots emesos)
• Blanc: 31 vots (2,7% dels vots emesos)
• Nul: 0

Gràcies a tots: als qui heu votat SÍ, als qui heu votat NO i als qui heu votat Blanc. (Per cert, qui sap quina mena de poble és Llavaneres sabrà que mobilitzar un 14,32% del cens en una consulta extraoficial és un èxit, i que moure el 93,11% d'aquests catalans a favor de la independència de Catalunya... és immens.)

Màrius Torres i el 28F

Enguany fa cent anys que va néixer Màrius Torres, el jove metge lleidatà que, tot just quan començava a exercir la seva professió, va caure malalt de tuberculosi, es va concentrar en l’escriptura i esdevingué “aquesta cosa absurda: un poeta líric”. Rellegint Torres, a pocs dies del 28F, no puc sinó pensar que Pere Gimferrer tenia raó quan escrivia que la poesia del lleidatà és intemporal. Perquè els versos “cívics” de 1938 i 1939, els que parlen de l’esperança que se sobreposa a la desfeta, semblen parlar-nos del país que demà diumenge, a pesar de tot, donarà mostres de vitalitat nacional.

En el mític poema sense títol, de ressons verdaguerians, Torres veu “la flor de l’esperança, minúscula i tenaç”, sobre l’ample terrer que “la galerna i el llamp, el torb i la tempesta, han combatut a ras”. És la flor que enlaira el seu perfum i que té les arrels tan fondes “que floriria encara si aquesta terra amarga un dia fos coberta d’una crosta de sal”. La flor, Màrius, floreix de nou –t’agradaria tant veure-la i olorar-la!

¿Te’n recordes, Màrius, que volies “fugir d’aquests mots on morim, / i somniar la llengua d’una major naixença / on sigui cada síl·laba com el batec d’un cor / fent ritme en el torrent d’una sang que no mor”? Ja en fugim, Màrius, i ja som a tocar d’una major naixença. I tu llavors no ho sabies, però aquell poema teu, Febrer, profetava aquest febrer del 2010, perquè ara “el món, altra vegada despert davant l’atzur, / pressent càlidament que ha de tenir un futur / –sempre el somni que precedeix la força!”.

Demà, Màrius, el somni precedirà la força. T’agradaria tant ser-hi!: veure la flor i olorar-la.

L'enigma més gran

Crec que tenia catorze anys quan vaig decidir que viure no té solta, i en canvi morir sí. Tantes vegades que he sopat i res no ha fet trabucar aquell axioma. Sóc allà mateix, si fa no fa. La mort s’entesta en la seva infinita coherència i la vida s’escarrassa com una incongruència inacabable, buida de tota teleologia. Han passat els lustres i he mudat la disposició d’esperit, la manera de posar-m’hi, però no la consideració última de la vida i de la mort. Continuo pensant (i sentint) que morir és tornar: tancar el cercle, reprendre la quietud, restaurar el no-res. Relinquir la masoveria. Que Déu estigui sol i no tingui amb qui jugar i se suïcidi de pur avorriment.

Vivim contra la lenta desaparició de les coses, contra la lògica del món -i perdem sempre, esclar. La febre de viure ens empeny riu amunt, vers el lloc de fresar i extingir-nos; el cor ens és la ganya de dins. Joseph Conrad expressa quelcom de semblant en aquest passatge inspirat d'El cor de les tenebres: “La vida és ben rara, un arranjament misteriós de lògica despietada per una finalitat fútil. El màxim que se’n pot esperar és un coneixement de tu mateix, que arriba massa tard, i una collita de retrets inextingibles. Jo he lluitat contra la mort. És la lluita menys emocionant que us podeu imaginar. Té lloc en una indiferència impalpable, sense res sota els peus, sense res al voltant, sense espectadors, sense clams, sense glòria, sense el gran desig de la victòria, sense la gran por de la derrota, en un ambient malaltís de tebi escepticisme, sense gaire fe en el teu propi dret, i encara menys en el del teu adversari. Si aquesta és la forma d’última saviesa, llavors la vida és un enigma més gran del que ens pensem”.

Òscul

“Té, aquesta és per a tu”,
van dir els llavis menuts.

I la cullereta es va deixar estimar
dedins la boca i vaig ensalivar
la mica de xocolata que pintava
el mascaró de proa de la barca.

I em vaig enviar el petó sencer,
talment l’oceà quan engoleix
un galiot estibat de riqueses
i calla el plaer de posseir-les.

'Compta comptes', un relat multimèdia

El Premi Helena Jubany de narració curta o recull de contes per a ser explicats creix en prestigi, en versatilitat i en innovació. L’edició d’enguany (la segona) l’ha guanyada l’alacantí Joan Lluís Moreno Congost, amb el relat Compta comptes. La novetat és que aquesta història (i les obres premiades que vindran) podrà ser llegida, escoltada i vista, ja que el llibre ve acompanyat amb un DVD amb el text contat oralment, i també signat per a les persones sordes. Ocurrent, oi?

I llaminer, perquè sembla que la història s’ho val. Lluïsa Esteve i Joan Jubany diuen que és una reflexió aguda sobre la societat actual i els rituals de la vida quotidiana, en subratllen la ironia, prometen somriures i parlen de música per a l’oïda i d’un regal per a la intel·ligència. Servidor me’ls crec, perquè l’any passat el jurat ja va demostrar la seva solvència. Només que el relat arribi a la cintura del guanyador de l’any passat (El karma del carnisser, de Xavier Cabús), ja serà molt bo.

Compta comptes es presenta aquest divendres, 26 de febrer, a les 7 del vespre, a la llibreria Robafaves de Mataró (c. Nou, 9). I al març se’n faran les presentacions següents:

· L’1 de març, a les 7 del vespre, a la Biblioteca Frederic Alfonso i Orfila de Sentmenat.

· El 3 de març, a les 8 del vespre, al Centre Cívic de Sant Oleguer, a Sabadell.

· L’11 de març, a les 8 del vespre, a la llibreria 8 Mundos d’Alacant.

En l'acte de Mataró, a més, es donaran a conèixer les Bases del III Premi Helena Jubany.

La bultra

Diumenge passat érem a Os de Balaguer, a la Noguera. Vam fer una estada de tres dies al monestir de les Avellanes, amb la idea de relaxar-nos (idea fallida, perquè ens hi vam endur les menudes). Però almenys vaig tornar a casa amb una paraula nova en el sarró: bultra. La bultra és el nom de la revista cultural de les entitats de Balaguer. El Fabra no recull la paraula, però l’Alcover-Moll sí, significant ‘1. Conjunt d’arbres o altres plantes, que forma aparentment una sola massa’ (això, a la Noguera i a l'Empordà), i ‘2. Arbreda de vora els rius i rieres’ (això, a Balaguer). [vg. foto superior] El DIEC1 recull ambdues accepcions i el DIEC2 les confirma (només que esporgant un matís que parlava de “fullatge caduc”). Però encara no he trobat una proposta d’etimologia per al vocable –que hi deu ser, esclar.

Bultra fa tota la cara de ser un mot preromà (probablement un celtisme), perquè no se li lluca per cap vent l’avior llatina. És molt probable que l’accepció de Balaguer sigui la més antiga (i la que s’acosta més al significat pristí) i que l’accepció 1 sigui una extensió d’aquella. Allò estrany és que un nom comú com aquest, de rendiment alt i amb una gran aptitud locativa, no hagi generat topònims importants. Forçat n’hi ha d’haver. I se m’acuden dos candidats: les Masies i Sant Hipòlit de Voltregà, a la plana de Vic, i Buitrago del Lozoya, un municipi que està 75 km al nord de Madrid. Les etimologies que s’han proposat en tots dos casos no són convincents: de Voltregà es diu que potser és un derivat del llatí VERTRAGUS (‘gos corredor, llebrer’); quant a Buitrago, s’invoca el nom del cabdill moro Bab Táriq, el qual, després de conquerir la Toledo visigoda, va fer cap al nord passant per aquest port, que es va empeltar del nom del conqueridor. Tot plegat s’aguanta com una cadira trencada.

En canvi, si parem atenció al fet que tots dos pobles estan assentats a tocar d’un riu, té solta pensar que els nuclis urbans es van aixecar on hi havia una bultra, o devora una bultra, i això explicaria els noms (quasi bessons!) de Voltregà i Buitrago. Fixeu-vos-hi: les Masies de Voltregà es troba a la dreta del Ter [foto d'enmig], que (segons la GEC) “forma el límit natural del sector més oriental del terme”. I Buitrago del Lozoya és descrita així al web Sierranorte.com: “Su casco urbano se asienta sobre un promontorio que forma una herradura sobre el río Lozoya, entre los embalses de Riosequillo y Fuentes Viejas”. [vg. foto inferior]

Vaja, que tinc la impressió d’haver trobat, en la bultra noguerenca, la clau de volta per explicar dues etimologies incertes; i segur que n’hi ha més. Però potser vaig més errat que un condó en el Vaticà. Si és així, no em sabrà greu que m’esmeneu; al contrari: ho agrairé.

Persecució del català a l'aeroport de Girona

No sé si esteu al cas del que li va passar a l’Àngels Monera i a la seva família, el passat 3 de setembre, al matí, a l’aeroport de Girona. Si no en sabeu res, us resumiré els fets. L’Àngels i companyia es disposaven a volar cap a l’Alguer i van fer la temeritat d’adreçar-se a uns guàrdies civils en català, per la qual cosa la van amonestar, i davant la negativa de l’Àngels a canviar de llengua, descordaren verbalment la seva prepotència, la (mal)tractaren amb menyspreu i la dugueren a les dependències del cuerpo armado, on la van sotmetre a un interrogatori sobre filologia i geografia política: “¿Reconoce usted que Gerona está en España?”, “¿Reconoce usted que el español es la lengua oficial de España?”.

Quan la van deixar anar, el vol estava tancat i es van quedar a terra. Van haver de comprar passatges nous amb direcció a Càller (a l’altra punta de l’illa), pagar-hi una nit d’hotel, llogar un cotxe per desplaçar-se a l’Alguer i pagar l’habitació que hi havien reservat. En tornar a casa, l’Àngels va denunciar els fets a alguns mitjans i a la Secretaria de Política Lingüística, i potser és per això que ha rebut una citació com a acusada en un judici de faltes per “desórdenes públicos”, que tindrà lloc dilluns que ve (22 de febrer) a Santa Coloma de Farners.

Fa tant temps que passen, aquestes coses; les hem repetides tant, les protestes davant aquests fets; i són tan inútils, totes les denúncies d’aquests abusos, que parlar-ne (o escriure-hi, com faig jo ara) no és sinó una mostra més d’impotència. I ja n'hi ha prou d'aquest color. Ara ja no toca protestar ni entonar arguments. S'ha acabat. Arriba el dia en què la dignitat ja no es defensa amb raons, sinó amb fets. Ara toca actuar. Amb violència si cal (que és l’únic llenguatge que entenen aquests quídams). Catalunya necessita un Govern que acudeixi en auxili dels catalans que, com l’Àngels Monera, són atropellats per les forces d’ocupació espanyoles. Ens cal un conseller d’Interior que, en un cas com aquest, enviï els Mossos a l’aeroport de Girona, detinguin els energúmens uniformats, els desarmin, els emmanillin, els entaforin en una furgoneta amb el dipòsit ple i els deportin a Espanya, amb instruccions amb lletra majúscula perquè no tornin mai més a Catalunya. I si oposen resistència, se’ls redueix a cops de kubotan; i si en surten amb un parell de costelles trencades, ja els adobaran a l’Hospital 12 de Octubre.

Això no ho dic pas en sentit figurat. No faig cap metàfora. Tinc la ferma convicció que fer això és una obligació elemental del Govern de Catalunya, i no votaré ningú que no es comprometi a actuar talment. Sóc conscient de les conseqüències que tindria un gest de dignitat, un acte de sobirania com aquest: s’obriria un conflicte internacional amb Espanya i aviat arribarien a Catalunya mediadors de la Unió Europea i de les Nacions Unides. Doncs que així sigui. El camí és aquest, i no cap altre.

Col·lapse

Estic malalt. Fer dues feines i criar dues nenes molt petites, i a més pretendre llegir i escriure, i estudiar una mica, i impulsar un parell d’iniciatives parapolítiques i culturals, és sotmetre el cos a una pressió insuportable. I el cos ha fet un pet com una gla. També ho fa que un ja no té vint anys, esclar. La frustració de no poder sortir a sopar fora, de no poder anar al teatre ni al cine, ni gaudir d’un concert musical ni d’un recital de poesia, de veure molt rarament els amics... tot plegat és llenya que apuja la pressió de l’olla. I el cos és vulnerable, i la seva resiliència, limitada. Molt sovint, el temps hàbil de lectura d’un servidor comença a les onze de la nit i no s’allarga més enllà d’uns vint minuts, en acabats els quals les parpelles s’estimben i el volum cau a plom sobre la falda. Del temps per escriure més val no dir-ne res, que m’agafarà plorera.

Hi ha persones sàvies que es fan càrrec de la situació i s’ho agafen bé. Jo no. Jo sóc un ase i no sé engospar el tuàutem. Ja sé que hauria de fer ioga, o posar-me sota les mans d’un massatgista, però no tinc temps. I quan un fa la vida que faig jo i no té temps per activar ressorts de descompressió, el cos fa ull. I aquí em teniu, malalt, esclafat i de baixa; tancat a casa i caminant a peu rossec pel passadís, com un ancià. Només em falta el gaiato.

No us fieu de la Nebrera

Montserrat Nebrera és intel·ligent i té carisma. Escoltar-la fa goig, perquè la seva vèrbola és audaç i els arguments que maneja estan ben cordats. I això ho agraeixo sempre (baldament en discrepi, i malgrat les trampes dialèctiques que esquitxen el seu discurs). Però la Nebrera té defectes, com tothom: per exemple, no té paraula. Els qui impulsem la consulta sobre la independència a Llavaneres teníem previst de posar en escena un debat entre l’Àngel Colom (que havia de postular el SÍ) i la Montserrat Nebrera (que havia de vendre el NO). La barrina era feta, tot estava emparaulat... i l’exdiputada va i se’n recorda que està fent un partit i troba que no li va bé significar-se a favor del NO. En bona hora se li desperta la memòria! I se’n desdiu, i ens fot el debat enlaire. En fi, que ho sapigueu per si mai voleu tenir tractes amb la senyora o senyoreta.

Hi havia un temps en què la paraula donada tenia valor contractual. Són temps que han passat a millor vida. Avui complir o incomplir els compromisos orals és només una qüestió d’educació que ens parla de la integritat, la responsabilitat i l’honestedat d’un hom o una don. La lleialtat a la paraula donada dóna la mesura de la qualitat humana. És una qüestió de noblesa. Vegeu si n’és d’important, encara. Sobretot quan la paraula es dóna a l’adversari. Els amics sempre ens perdonaran una lleugeresa: per això són amics. Però els enemics no. Amb els enemics s’ha de ser exquisit (a saber, seriós, deferent i complidor). És en aquesta era de batre on es demostra la vàlua d’una persona, sobretot si fa política.

I Montserrat Nebrera no ha donat la talla. Perquè faltar a la paraula donada i ocasionar un greuge innecessari a uns altres és faltar-los al respecte. Qui ho fa, no té autoritat moral per parlar de regeneració democràtica.

Maragallisme a destemps

La veritat és revolucionària, diu la coneguda màxima de no sé qui. I en alguns països mesquinets –com ara Catalunya– fins les obvietats, són revolucionàries. Perquè el que ha alçat pols i remolí, en les paraules dites i escrites pel conseller Ernest Maragall, no són les falsedats, sinó les obvietats: que el tripartit 1.2 ja té expedit el certificat de defunció i que el Govern de José Montilla no té projecte de país són coses que sap un nen de uè. Havent llegit l’article del conseller ahir a La Vanguardia, trobo que la mica d’interès del paper està en les bòfies. Verbigràcia:

Maragall sosté que “l’Estatut del 2006 ens dóna capacitat per adoptar estratègies globals i polítiques sectorials en pràctica igualtat de condicions amb qualsevol de les realitats europees que ens envolten”. El conseller es deu referir a Aragó, Occitània i Sardenya. El tipus té un gran sentit de l’humor. I després sosté que el PSC és un partit que no té “dependència d'interessos gremials o corporatius” –i ho diu amb el mateix posat seriós que feia l’Eugeni quan contava els seus acudits. En fi...

Més. Perquè l’ínclit va i posa Espanya dins el paquet dels estats “poc o molt” federalitzants que, ja se sap, sempre estan fent l’estira-i-arronsa amb els seus estatets (poc o molt) federals. Ja ho veieu: l'Ernest és de la broma. Llàstima que a Catalunya aquestes trufes no fan gràcia. Tot seguit, el conseller constata que “el debat sobre l’acceptació o el rebuig del caràcter plurinacional de l’Estat no es deixa tancar en positiu”, i advoca per continuar picant el mateix ferro fred de sempre. Bé, aquí no hi ha mentida, sinó indignitat: un capteniment com el d’en Pinxo, que li diu a en Panxo punxa’m però a la panxa no, i tal dia farà un any. Un gran horitzó de país. I el susdit encara adverteix que no hem de “caure en l’error de creure que el nostre problema és Espanya”. I aaaaaara! On vas a paraaar?! A quin capet hi pot caber una cabotada tan capfluixa?

Però la més bona potser és aquesta: “És imprescindible comptar amb un grup parlamentari [del PSOE-C] al Congrés dels Diputats, mantenint l’explícita voluntat de compartir amb lleialtat mútua bla bla bla”. Vatua! Maragall ens surt amb un debat que està més caducat que un Danone del 1982! Ara tant hi fa, que el PSC tingui o no grup propi al Congrés dels Diputats. D’això se n’havien de preocupar trenta anys enrere. Ara no en fem res, d’un miratge d’autonomia del PSC respecte al PSOE. Avui la qüestió és tota altra: és que Catalunya se sent ofegada i reclama llibertat; que el país va deu passes per davant d’ERC, trenta passes per davant de CiU i cinquanta passes per davant del PSOE-C; que els catalans estem perdent la por i aclarint la mirada; que estem a punt (si no ho hem fet ja) de configurar una majoria democràtica per la independència. I que això no ho para ningú.

Acotxar

Quan era un nen i em ficava al llit, a l’hivern, ma mare m’acotxava: girava el llençol sobre la pila de mantes, em tapava fins al nas, em feia un petó o m’acariciava els cabells, deia bona nit i apagava el llum. Era un moment tendre i important. Ara jo repeteixo la mateixa operació quan poso a jóc la meva gran, només que la pila de mantes ha estat substituïda per una funda nòrdica, i en comptes de practicar aquella retirada fulgurant ara faig companyia una estona a la menuda.

Però quan és ella qui s’avança a posar les paraules, no diu “acotxa’m”, sinó “tapa’m”. I la mosca que em puja al nas. Si sempre li dic el primer verb, ¿per què ella només fa servir el segon? I m’ensumo que a l’escoleta, quan la posen a fer la migdiada, la tapen. Cosa que no és pas delictuosa (“Bona nit i tapa’t”, diem volent dir que s’ha acabat el bròquil): és que em dol constatar que la meva filla no aprèn les paraules minoritàries que li ensenyo. I és que, efectivament, acotxar ha esdevingut un mot minoritari, per no dir en via d’extinció. Ho he comprovat fent una breu enquesta a dues aules d’ESO, el resultat de la qual és el que segueix: en un grup de primer (tenen dotze anys), 2 alumnes saben el verb i el diuen, i 14 no saben pas què significa; i en un grup de tercer (catorze anys), 4 alumnes saben la paraula però no l’han dita mai, i 10 no l’han sentida mai ni saben què vol dir. Val a dir que la majoria d’aquests vailets són catalanoparlants i veïns d’Arenys de Mar.

Sí, ja ho sé. Em direu que acotxar comparteix la mateixa planeta que milers de vocables catalans. I és cert: el destí de tots els mots catalans que no tenen un germà bessó en espanyol és l’abandonament. Cosa que no és una predicció, ni un auguri, ni un perill: és una realitat present, irreversible en molts casos i consumada en molts d’altres. Quan, d’aquí uns anys, els últims catalanoparlants abandonin la llengua avial per abraçar la de Rosa Díez, ni se’n temeran. Perquè, en el pas de l’una a l’altra, no notaran cap diferència.

Eròtic

Burxa nina,
nina burxa,
part dedins
el caragol.

Dins la closca
hi ha un miracle
culivat, arraulit

com un fesol:

si l’amoixes
amb les galtes
s’inflarà com
un bunyol;

si l’estimes
amb els llavis
florirà, cremarà
com un gresol.

Burxa nina,
nina burxa,
part dedins
el caragol.

La consciència del cos

Lluís Montserrat es feia ressò, diumenge passat a l’Avui, d’un article publicat a la revista Psychological Science que descriu un experiment dut a terme per tres investigadors de la Universitat d’Aberdeen. Els escocesos constataven que el cos va a la seva, ço és, que “interpreta” de manera autònoma els estímuls externs i reacciona al marge de la ment. Grufant per Google he localitzat l’article, l’he llegit i… què voleu que us digui: trobo que Miles, Nind i Macray han descobert la sopa d’all. Que el cos té una consciència a banda del cervell, això molts ja ho sabíem de faisó empírica. Us contaré de quina manera vaig arribar a la mateixa conclusió que els savis d’Aberdeen, amb mitjans modestos i sense ínfules de savi.

Servidor sóc despistat de mena, agafo el tren cada dia (Mataró-Arenys i viceversa) i aprofito el temps escàs del trajecte per llegir. Em capbusso literalment en el llibre que tinc a les mans, mentalment sóc allà dins… però en ser molt a prop d’Arenys (o de Mataró) una força misteriosa em fa alçar el cap. Mai no passo de llarg l’estació (en quatre anys, només un pic he hagut de baixar a Canet). ¿Què ho fa? Doncs ho fa el cos, que la sap molt llarga. El hardware carnal té una mena de consciència de les coses i està al cas quan la ment bada. I a més, és intel·ligent: així com hi ha intel·ligència emocional, n’hi ha de corporal. ¿Què és si no la manya que gasten les persones traçudes? Aquells éssers utilíssims –tothom en vol tenir un a casa– dotats de mans que hi entenen.

I si admetíem tal cosa (que el cos té consciència pròpia i és intel·ligent), ¿no tocaria fer un pas més? ¿No hauríem de sospitar que el cos té fins i tot una cultura pròpia? Penso en un cos experimentat i callós, un cos bregat, fet al sol i a la serena, un cos cansat de suar i travessat de cicatrius. ¿No sap, aquest cos, on se colga el dimoni? ¿I no és, tot això que sap, cultura?

Llavaneres decideix el 28 de febrer

Servidor vaig tenir la mala sort geogràfica de néixer a Llavaneres –sortosament, ara no hi visc. Durant molts anys me’n donava vergonya i em sentia obligat a donar explicacions. Ara continuo sentint vergonya però ja no dono explicacions a ningú perquè he madurat, i la maduresa ja ho té, això. El fet és que allí hi tinc arrels i família propinqua, i això i la proximitat fa que de tant en tant exerceixi de sac-i-arpelles (sia per organitzar un esclafit poètic, jatsia per coure una consulta sobre la independència de Catalunya). Per mal o per mal, Llavaneres és el meu poble i cal fer-hi coses com si fos un poble normal. Com si no fos Llavaneres. Per això, encara que sembli mentida, els llavanerencs que voldran es pronunciaran el 28 de febrer sobre la independència de Catalunya, i per escalfar l’ambient hem preparat això:

Dimarts 9 de febrer. Empresaris per l’Estat Propi. Conferència del Centre Català de Negocis, a càrrec de Lluís Llopis, responsable de premsa del CCN, que presentarà i clourà l’acte; Jaume Vallcorba, sotspresident del CCN, que parlarà del dèficit fiscal i les limitacions al desenvolupament català; Juli Martí, cap de protocol del CCN, que perorarà sobre els avantatges d’un Estat propi i del full de ruta per assolir-lo, i Ramon Carner, president del CCN, que dissertarà sobre les esperances desfetes i el futur de Catalunya. A les 20:30h a la Sala Polivalent de la Biblioteca Municipal (c. Clòsens, 65) de Llavaneres. Hi hem convidat tots els botiguers i la majoria d’empresaris del poble.

Dijous 18 de febrer. Debat sobre la independència de Catalunya entre Àngel Colom (que postularà el SÍ) i Montserrat Nebrera (que defensarà el NO). A les 20:30h a la Sala Polivalent del Casal de Llavaneres.

A més, algunes formacions polítiques faran campanya de cara a la consulta del 28 de febrer. Santiago Espot, de Catalunya Acció, demanarà el SÍ el 19 de febrer, a les 20:30h, a la Biblioteca Municipal. I Elisenda Paluzie, d’ERC, també demanarà el SÍ l’endemà, 20 de febrer, a les 20:30h, a Ca l’Alfaro. Sembla que les JNC també faran campanya, però no en tinc notícies certes. Una campanya pel NO seria molt benvinguda, però de moment no se'n sent el tam-tam.

Dues ombres

El vespre s’ha posat en els carrers
i les pupil·les d’alguns aparadors
ens miren amb el cristal·lí cansat.

Ara i adés projectes dues ombres
(l’una més espessa que no l’altra),
t’atures i et meravelles del prodigi.

I no sé com dir-te que no pot esser
altrament, perquè una ombra la fas tu
i l’altra (la més tènue) és feta d’un amor

que regalima, que fa olor de pare i s’ajaça
als teus peus perquè juguis a empaitar-la
i vol que te la quedis per sempre.

El beat Samsó i el cardenal Vives i Tutó

¿Sabeu en què s’assemblen el beat Josep Samsó de Mataró i el cardenal Vives i Tutó de Llavaneres? En el fet que la memòria que se’ns proposa en relació amb ells és selectiva. Els esforços que darrerament s’han fet per a restaurar-ne el record i enaltir llurs figures ometen informacions rellevants. En certa manera, tots dos estan idealitzats. Cosa que és humanal i comprensible: si jo ara fes cuec, vull pensar que els amics mirarien de recordar els meus encerts i deixarien de banda els episodis galdosos. Tots en tenim, de drapets bruts, i no ens fa mica de gràcia veure’ls exposats a l’estenedor.

Per això és normal que els beatificadors de Josep Samsó callin segons què. L’ara beat tingué una fi dramàtica l’estiu de 1936, quan un escamot d’anarquistes el van assassinar en el cementiri de Mataró. Diuen que el sacerdot no aprofitava els sermons –com feien tants altres- per a dir pestes de la República. Tant és. Baldament ho hagués fet, la seva mort hauria estat igual d’injusta. El que no han dit per aquests cenacles de Déu és que Josep Samsó s’envoltava de devotes adinerades i es treia un sobresou venent-los parcel·les de cel. Una d’aquelles operacions especulatives està documentada: en parla el meu amic Joan Jubany i sobretot en Miquel Torner.

El llavanerenc Josep de Calassanç Vives i Tutó també té les seves vergonyes, degudament dissimulades. Perquè resulta –ja ho vaig fer notar en un apunt de fa dos anys- que l’il·lustre purpurat va posar tota la seva influència i capacitat de treball (que era molta) al servei de la Sodalitium Pianum, una organització secreta destinada a recollir informació sobre els catòlics sospitosos de “modernisme” (ço és, els partidaris que l’Església catòlica fes les paus amb el liberalisme, el positivisme, el laïcisme i la democràcia). Que era un integrista, vaja. I no és estrany, doncs, que la carcúndia franquista aixequés l’any 1950 el cenotafi que avui presideix l’entrada a Llavaneres quan, venint de l’autopista o de l’N-II, fem cap al poble.

Ni singular ni plural

No som ni singulars ni plurals, sinó tot el contrari. Un magma fet de molts cadàvers que es maceren i d’uns quants vius: això som. Tot un exèrcit d’ancestres fa sang dins nostre i la guerrilla del present no ens causa sinó ferides superficials. Morirem i ens incorporarem a la host, i desfilarem dins les venes d’algú altre. Però ara som vius i ells ens poblen. Suem i són els morts que transpiren. Ens cansem i són ells que es fatiguen. Orinem i són ells que es buiden. I tots cristal·litzen en el vidre brut del jo, que ni és ells ni és un.

Sense els morts no som res i amb ells som poc. Una recialla, potser, a tot estirar. Un flam de llecor. Humus que sobreneda. El jo que sura damunt la mar gran com la resta d’un naufragi, engronsat per les onades, empès pel corrent inexorable. I part dessota, l’abisme, un no-res poblat de peixos grisos i fantasmes que figuren grumers, ara un record-espasa que ens travessa, adés un llampegueig de plata que ho justifica tot.

Un jo fet de nervis, tendons, músculs i vísceres aferrats a la paret mestra de l’ossada i un manat de frisances que ens lliguen als altres (als vius, als morts, a la infantesa) i ens aplanen. Un jo decoratiu, impostat, parençós, carnavalesc; un bibelot de jo, un jo-poca cosa, un que posa en relleu singularitats fictícies, com l’acer a la punta del ganivet, que en el pic de l’acuïtat s’extingeix i desesdevé o esdevé no res. Jo. Un hom de nombre neutre.

Maleducats

Unes tres-centes persones es van concentrar ahir a la placeta de l’Església d’Arenys de Mar per protestar contra les multes imposades a uns quants empresaris que, desafiant la Llei de política lingüística, es neguen a oferir també en català els seus serveis. Em sembla molt bé que facin visible el seu desacord i desitjo que ho puguin fer sempre que vulguin, ara i demà, a la Catalunya autonòmica i a la Catalunya independent. Perquè ells també són Catalunya i aquest és un país de llibertat.

Els concentrats parlaven d’atropellament dels seus drets civils i clamaven que no haurien d’estar obligats a tenir papers i rètols en català. És curiosa la percepció que tenen de tot plegat, perquè l’única llengua que a Catalunya està atropellada és el català, perquè a tots els països normals la llei garanteix l’ús de la llengua pròpia en molts àmbits, i perquè això no té res a veure amb els drets civils. Els drets civils són tota una altra cosa. El que fan aquests senyors (i senyores) és com posar el crit al cel perquè el codi de circulació els obliga a conduir per la dreta, i s’exclamen perquè, si s’avien pel carril de l’esquerra, els cau una multa. Greu atropellament dels seus drets civils, com hi ha món.

L’espectacle que feien aquesta gent –quasi tots vinguts de fora d’Arenys– era pintoresc. D’un pintoresquisme retro que feia tombar d’esquena. Però mira, cadascú és com és. Els concentrats d’ahir passen el dia a dia dins una escudella ideològica que els priva d’entendre què són: ocupants. Però com que això no ho entendran mai, suggeriré un altre adjectiu que és igual de cert però que s’entén millor, perquè viu al marge de coordenades ideològiques: maleducats. Que és com es coneix universalment les persones que, ungides de prepotència, no saben estar en el lloc on viuen.