Declaració de l'Institut d'Estudis Catalans a propòsit de la sentència del TC

L'Institut d’Estudis Catalans, acadèmia nacional de les ciències i les humanitats, entén que és políticament insòlit i inadmissible que el Tribunal Constitucional s’atorgui el dret de decidir sobre la constitucionalitat de l’Estatut d’autonomia de Catalunya menyspreant la decisió del poble de Catalunya, el qual, en plebiscitar l’Estatut, li va conferir un caràcter constituent per al territori de Catalunya.

Altrament, l’Institut d’Estudis Catalans considera que la Sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, pel que fa al concepte de nació, el tractament i l’abast de l’oficialitat de la llengua catalana, del dret civil de Catalunya i dels drets històrics i lingüístics del poble de Catalunya, entre altres qüestions, vulnera greument la voluntat popular expressada en referèndum. Aquesta resolució posa de manifest un retrocés democràtic que es pot traduir en conseqüències inacceptables per al desenvolupament de la vida política, econòmica, social i cultural de Catalunya.

Catalunya, com a poble mil·lenari, s’ha reconegut com una nació i, per tant, és subjecte de drets col·lectius establerts internacionalment (Carta de les Nacions Unidesi pactes internacionals dels drets civils, polítics, econòmics, socials i culturals de les Nacions Unides) i té el dret inalienable, previ a la Constitució espanyola, de configurar l’àmbit jurídic de la seva llengua i la seva cultura, la seva economia o la seva societat.

Sens perjudici d’analitzar més a fons el contingut íntegre de la Sentència del Tribunal Constitucional pel que fa a altres àmbits, com ara el dret, l’economia, determinades competències i símbols nacionals, l’Institut d’Estudis Catalans, acadèmia de la llengua catalana, rebutja qualsevol acte que limiti l’eficàcia dels drets lingüístics individuals i col·lectius i rebaixi l’ús preferent que el català, com a llengua oficial i pròpia, ha de tenir davant de totes les administracions públiques i els mitjans de comunicació públics.

L’Institut d’Estudis Catalans expressa el seu rebuig més enèrgic davant la resolució del Tribunal Constitucional, que desnaturalitza l’Estatut d’autonomia de Catalunya, i crida la ciutadania a defensar cívicament i amb tota la fermesa el dret del poble català a decidir democràticament el seu futur.

Barcelona, 30 de juny de 2010

S'ha acabat el bròquil

Avui és un d’aquells dies que la història et deixa sense paraules. El que avui estem vivint és tan gros, tan capgirador i definitiu, que escriure aquest apunt em fa vertigen. Aquestes ratlles no saben com fer-s’ho per transportar el feix de raó i de raons que es drecen, el ram d’emocions que fan l’esclafit, l’alliberament sentimental de tants, tantíssims catalans que avui viuen una catarsi històrica.

I és que avui no només s’ha mort l’Estatut -i cap altre estatut no és possible. Avui ha mort la il·lusió [un derivat d'il·lús i d'il·lusori, no de cap altra arrel] que Catalunya i Espanya són compatibles. Hi hagué un moment que semblava que l’un país i l’altre podien entendre’s: era mentida. Hi hagué un moment que semblava que l’un país i l’altre podien conviure: era mentida. Hi hagué un moment que semblava que podien coexistir (la conllevancia que deia Gaziel): era mentida. Hi hagué un moment que semblava que podíem respectar-nos, suportar-nos o ignorar-nos bo i compartint estat. Tot era mentida.

La realitat és tossuda, crua, tirosa (i indigerible per a la part catalana): no podem compartir casa amb qui no reconeix la nostra identitat distinta, amb qui ens afana els diners de les butxaques sense dissimulació ni vergonya, amb qui ens maltracta sense sentiment de culpa, amb qui escanya sàdicament la nostra economia, amb qui es riu del malestar que ens imposa, amb qui ens nega el dret de decidir quin aire volem respirar. I avui molta gent ingènua, desinformada o hispanoaddicta ha caigut de l'ase. Que el batzac us sigui lleu. Alceu-vos i contempleu l’estesa de l’horitzó: és obert. Teniu cames: camineu, podeu anar on vulgueu. ¿Oi que és una sensació meravellosa? Gaudiu-ne. Perquè s’ha acabat el bròquil.

L’hora de la llibertat és sempre, però avui la toquen molts campanars que no l’havien tocada mai. Milers i milers de campanars de l’ànima. La Catalunya que desperta i s’alça.

La roda de carro i el niu de la serp

Quan era un marrec, a l’hort de davant de casa hi havia una roda de carro. Estava arraconada al fons a l’esquerra, al costat dels avellaners, a tocar del niu de la serp. La llanda no podia estar més rovellada i els raigs d’ullastre s’anaven desfent, castigats per la intempèrie. Era el darrer vestigi del carro de l’avi, en Mingo, o en Cagunnoi, que li deien. El recordo assegut part davant, els peus descalços bruts i arrugats que li penjaven, el matxo entre els maneguins, que caminava amb parsimònia pel carrer de sauló premsat.

Abans de la guerra, els avis (de banda de pare) tenien parada al Born: compraven fruita i verdura als pagesos del poble, la carregaven a la camioneta i feien cap a Barcelona per vendre-la. Es guanyaven la vida més que bé. Fins que vingué la revolució, els anarquistes requisaren el vehicle, la parada del Born se’n va anar a can Pistraus i la prosperitat es va acabar per sempre. Els avis van mudar de marmanyers a pagesos, i l’únic vehicle de casa tornà a ser el carro, com en els temps dels besavis i els rebesavis.

Com que no feia nosa, la roda va durar molt. No sé què se’n va fer. La fusta devia anar cremada i la ferralla degué anar a parar a cal drapaire, tal vegada a la deixalleria. La serp, en canvi, no la vaig veure mai. Hi havia el forat a la paret, sí, i la mare que en deia “el niu de la serp” amb veu de ser-li tot u, donant entenent que era una feram inofensiva, i algun cop li vaig sentir dir que ens feia el favor de caçar ratolins. Jo m’ho creia i m’acostava a aquell racó amb basarda, consideració i respecte. Si alguna vegada n’hagués trobat un rastre, no ho sé, una pell seca abandonada a terra, m’hauria convençut que existia. Però no va ser el cas. La serp no va sortir mai del seu cau mitològic, els menuts ens vam fer grans i un dia vam deixar de fer-ne cabal.

¿Què ho fa que ara la trobo a faltar, havent passat tants i tants anys?

La qüestió és passar l'estona

Aprofito el lapse que em concedeix el tren de Mataró a Arenys i viceversa per llegir Combray, de lluny (Acontravent, 2010), de Josep Maria Pinto, i trobo el corall que segueix. Amb relació a Pla, el de Gelida recorda “aquell andalús a qui, segons Pío Baroja, li preguntaven si era Gómez o Martínez i contestava: «Es igual; la cuestión es pasar el rato»”.

No crec que cap estoic hagi assolit mai la profunditat, la radicalitat epicúria i el seny de bèstia vella que hi ha en les paraules de l’andalús. L’home de cognom incert s’inscriu en un corrent de pensament que va d’Aristòtil a Shopenhauer, segons els quals la felicitat consisteix a tenir bona salut, evitar el dolor i gaudir dels plaers elementals; anar fent i sucar pa en els moments bons, fer la viu-viu sense fer-se mala sang, buscar l’escalfor quan fa fred i l’ombra quan fa sol, anar tirant, moderar les expectatives i practicar la benevolència; buscar-se distraccions, no donar ocasió al penediment, deixar que l’oblit faci dissabte i entomar les dificultats com un veler entoma el vent contrari, ço és, d'esbiaix.

Però la radicalitat de l’andalús va més enllà d’això, perquè fa el pas de negar tota entitat a la identitat personal: tant és si som Pau, Pere o Berenguera, ve a dir, perquè en el fons tots som el mateix ésser humà, experimentem les mateixes emocions i caguem pel mateix forat; posar-nos un vestit o altre no fa la nostra vida millor ni pitjor. Tot el que fem, ja sia sublim o roí, no és sinó “passar l’estona”; i en aquest punt es troben el bètic i Josep Pla, que (deia que) buscava “una manera plausible de passar la vida” en les receptes senzilles. Però l’innominat davanteja Pla, perquè l’empordanès no podia evitar de ser Pla, i l’andalús, en canvi, desafia la individuació, es transcendeix per sota, aconsegueix ser ningú. Si en la saviesa hi ha cims o carenes, deuen ser per aquests verals.

Les funcions de la llengua i la sobirania

La sociolingüística internacional sosté, de fa anys, que les llengües serveixen bàsicament per a quatre coses: per a comunicar-se, per a identificar una comunitat humana, per a cohesionar-la i per a discriminar els qui encara no han fet els esforços suficients per incorporar-s’hi. Les llengües normals tenen activades totes quatre funcions, essent així que la pervivència d’una llengua no depèn dels pocs o molts parlants que tingui, ni dels pocs o molts quilòmetres quadrats on s’assenti, sinó del bon funcionament dels dits ressorts.

Quan en una llengua falla una d’aquestes funcions, vol dir que hi ha alguna cosa que no va a l’hora i que cal mà de metge. Si les funcions que fallen són dues, vol dir que la llengua pateix una interferència greu. Si les funcions desactivades són tres, llavors han de saltar totes les alarmes, perquè la situació és dramàtica. Si la llengua ja no fa cap de les quatre funcions (el darrer bastió, l’identificador, cau quan la llengua es reclou en l’àmbit domèstic), la cosa ha entrat en un pendís fúnebre que ja és molt difícil de revertir.

Ho recordo perquè, en la llengua catalana, les funcions cohesiva i discriminatòria estan desballestades, i la comunicativa grinyola. Perquè la España de las autonomías -ara que fem balanç- no ha ajudat a millorar les prestacions de la llengua catalana, sinó que ha posat totes les traves que ha pogut per impedir-ne la normalització. I perquè, ara que som a prop de constituir un Estat català lliure -amics de CiU, ¿que ens fallareu a l’hora de votar la IP?-, la sobirania i l’oficialitat única del català ens permetran contenir la interferència i fer del català la llengua comuna i necessària per viure a Catalunya.

De la naturalesa escàpola de la realitat

En un apunt de fa uns dies, Clídice escrivia a Un tel als ulls que «la realitat és, també, una qüestió d’estat d’ànim». Si em demaneu si subscric o no aital afirmació, us respondré que només veig clar l’adverbi també, i que la resta depèn de la disposició de l’ànim d’un servidor, que és mudable com la pell dels camaleons. Ara bé, el que em sedueix de la frase no és el gruix de veritat que conté, sinó la seva condició d’esca, de detonador intel·lectual, perquè el sol fet de considerar-la desferma una allau per la qual un pensa que la realitat és un paisatge de l’ànima o una forma de l’esperit, una ficció versemblant o la manera com el món s’ajeu damunt nostre, un caos que no es deixa endreçar, un cafarnaüm de bocins que disposem mentalment a manera de rosari, la fragmentació infinita del parabrisa després de l’impacte d’un cigró de grava i el conductor que no s’immuta, un holograma en tres dimensions o allò que veiem quan obrim un finestrell i ens pensem obrir una finestra; tal vegada és Déu que vomita i en tot cas és un error lamentable o celebrable segons que estiguem de filis o de futris; la realitat potser no és sinó un poema fet amb versos de rims pobres, insistits i previsibles, gastats de tant fonyar-los; sigui com sigui, dir «realitat» és dir massa perquè és voler-ho dir tot i no sabem pas què hi ha dins el tot; altrament, quan diem que una cosa és «irreal» ja li atorguem dues credencials de realitat: el nom de la cosa i el verb que la postula; per ventura «realitat» és el que es fa palès quan l’espai i el temps interseccionen, i quan no interseccionen el que es fa palès és l’escàs sentit de la realitat a càrrec de qui la sent, però la impressió que s’imposa ça com lla és que la «realitat», així com l’engospem, és poc més que una latitud de l’esperit.

20J Mataró: l'assalt al col·legi electoral del Camí del Cros

Com que m'ha tocat viure-ho, us ho conto. Ahir, servidor feia de cap de sala al col·legi electoral instal·lat al CEIP Camí del Cros, a Mataró. En arribar-hi, a tres quarts de vuit del matí, vaig trobar la pancarta de Mataró Decideix que instava a votar, trencada, estimbada d’un costat; i una pintada a la façana de l’escola que deia «Arriba España» (va ser arribar i marxar, però, perquè una hora després la Daixona ja no hi era). A les nou vam obrir la paradeta i els votants anaven fluint. Tot anava com una seda fins que va començar el torn de tarda.

Un error d’organització va fer que a la tarda els dos membres de la mesa es reduïssin a un. Per tant, hi havia només la meva amiga Montse Bover, a la mesa, i jo que l'ajudava. Estàvem asseguts davant l’urna i l’ordinador i vetaquí que entren dos individus una mica estrafolaris, espitregats, tronats, tipus Torrente, que aparencen devora cinquanta-cinc anys. Els quídams deambulen pel vestíbul i s’acosten a la tauleta d’agafar les paperetes amb discreció. Sentim fressa de papers i els veiem que prenen portal. La Montse i jo ens alcem d’una revolada, inspeccionem la tauleta del vot discret i trobem a faltar totes les paperetes (les del sí i les del no). Surto de llampada cap enfora i trobo una escampadissa de paperetes a terra, i els brètols allí plantats, contemplant el resultat de la seva hazaña bélica. M’hi acaro i els enfloco, enfadat: "¿Però qui us heu cregut que sou per venir aquí a molestar i a pertorbar?". El més baix, que blasona un bigoti espès i gris, de morsa, a manera de parafang, em planta cara: "¡Quién os habéis creído que soys vosotros, que utilizáis la escuela de nuestros hijos para hacer cosas ilegales contra España!". Jo que m’hi torno: "Aquí estem fent un exercici democràtic legítim apel·lant a la llibertat d’expressió, i si no us ve de gust participar hi teniu tot el dret, però deixeu-nos en pau!". Procuro que en les meves paraules hi hagi alhora serenitat i fermesa. Mentrestant, la Montse i jo anem replegant la paperetes de terra. Ells es decanten, però l’alt té una cosa a dir-li a la Montse: "Te vamos a chafar la cabeza". "Fora d’aquí!", fuetejo, alçant –ara sí– la veu. El duo de fatxendes es fa enrere, es retira cap a l’aparcament i –ai!– s’atura davant el cotxe de la Montse, que el veu perillar, perquè du el CAT a la matrícula. Ella fa cap a ells, però jo no puc desemparar l’urna. La Montse és ràpida: "Joan, crida als Mossos!". "Ara mateix els truco!". En sentir això, els energúmens toquen pirandó xano-xano.

Truco a en López Tena i els Mossos arriben de seguida. Tot d'una compareixen Joan Baron, portaveu de Mataró Decideix, i els regidors Xavier Safont-Tria i Joan Mora (de la CUP i de CiU respectivament) a fer-nos costat. Seguidament acudeix l’Agència Catalana de Notícies, TV3, Catalunya Ràdio i Rac 1 perquè els fem cinc cèntims de la feta. És ben bé que, en una bassa d’oli, una granota que bota és notícia. Ves.

Passat l’ensurt repoblem la mesa, no fos cas… A les sis ens visita un quintet d’apoderats de CDC; tres d’ells es queden amb nosaltres i s’hi estan fins en acabat l’escrutini. Gràcies de tot cor. Acabades les feines, la directora de l’escola, l’Imma Dot, s’ofereix per traslladar urna, ordinador i actes amb el cotxe a la seu de Capgrossos. Gràcies, Imma. I per acabar em quedo amb una valoració intel·ligent que va fer la Montse quan ja estàvem més tranquils: "Que ens passi això, Joan, vol dir que s’ha acabat, que no ens podem entendre de cap de les maneres amb Espanya". Ben xafat, Montse.