Aprofito el lapse que em concedeix el tren de Mataró a Arenys i viceversa per llegir Combray, de lluny (Acontravent, 2010), de Josep Maria Pinto, i trobo el corall que segueix. Amb relació a Pla, el de Gelida recorda “aquell andalús a qui, segons Pío Baroja, li preguntaven si era Gómez o Martínez i contestava: «Es igual; la cuestión es pasar el rato»”.No crec que cap estoic hagi assolit mai la profunditat, la radicalitat epicúria i el seny de bèstia vella que hi ha en les paraules de l’andalús. L’home de cognom incert s’inscriu en un corrent de pensament que va d’Aristòtil a Shopenhauer, segons els quals la felicitat consisteix a tenir bona salut, evitar el dolor i gaudir dels plaers elementals; anar fent i sucar pa en els moments bons, fer la viu-viu sense fer-se mala sang, buscar l’escalfor quan fa fred i l’ombra quan fa sol, anar tirant, moderar les expectatives i practicar la benevolència; buscar-se distraccions, no donar ocasió al penediment, deixar que l’oblit faci dissabte i entomar les dificultats com un veler entoma el vent contrari, ço és, d'esbiaix.
Però la radicalitat de l’andalús va més enllà d’això, perquè fa el pas de negar tota entitat a la identitat personal: tant és si som Pau, Pere o Berenguera, ve a dir, perquè en el fons tots som el mateix ésser humà, experimentem les mateixes emocions i caguem pel mateix forat; posar-nos un vestit o altre no fa la nostra vida millor ni pitjor. Tot el que fem, ja sia sublim o roí, no és sinó “passar l’estona”; i en aquest punt es troben el bètic i Josep Pla, que (deia que) buscava “una manera plausible de passar la vida” en les receptes senzilles. Però l’innominat davanteja Pla, perquè l’empordanès no podia evitar de ser Pla, i l’andalús, en canvi, desafia la individuació, es transcendeix per sota, aconsegueix ser ningú. Si en la saviesa hi ha cims o carenes, deuen ser per aquests verals.
