La llengua ens ho dóna tot

La llengua ens ho dóna tot. Alerta, però, que no és un donar que faci tenir. És un donar que fa ser. Som allò que la llengua ens dóna: història, cultura i consciència; memòria, identitat i consistència. Tot el que fa possible el ser i la llibertat.

Per això la volen destruir: perquè no volen que tinguem allò que som. Volen que siguem el que tenen ells, però només un tros, petit i fet engrunes, no fos cas. Ens ordenen que desistim: en la tenidoria d’ells hem de cessar de ser qui som. Només podem ser i tenir allò que ells disposen sense nosaltres.

La llengua ens ho ha donat i ens ho dóna tot. ¿Com li reconeixerem l’immens favor? Han passat els anys i hem estat desagraïts i gasius. És senzill i li estem obligats. La llengua no ens jutja i per això és bo de fer mostrar-li gratitud –ella és discreta i mai ens farà retret de res.

Podem saber grat amb literatura (llegint, traduint, creant); amb lleialtat (parlant-la amb tothom, arreu i sempre); defensant-la dels seus enemics, que són legió i poderosos (i ella només ens té a nosaltres). I amb un estat, esclar, que l’estimi i la preservi: a ella i a nosaltres, que som tot u. 

Les funcions de la llengua i la sobirania

La sociolingüística internacional sosté, de fa anys, que les llengües serveixen bàsicament per a quatre coses: per a comunicar-se, per a identificar una comunitat humana, per a cohesionar-la i per a discriminar els qui encara no han fet els esforços suficients per incorporar-s’hi. Les llengües normals tenen activades totes quatre funcions, essent així que la pervivència d’una llengua no depèn dels pocs o molts parlants que tingui, ni dels pocs o molts quilòmetres quadrats on s’assenti, sinó del bon funcionament dels dits ressorts.

Quan en una llengua falla una d’aquestes funcions, vol dir que hi ha alguna cosa que no va a l’hora i que cal mà de metge. Si les funcions que fallen són dues, vol dir que la llengua pateix una interferència greu. Si les funcions desactivades són tres, llavors han de saltar totes les alarmes, perquè la situació és dramàtica. Si la llengua ja no fa cap de les quatre funcions (el darrer bastió, l’identificador, cau quan la llengua es reclou en l’àmbit domèstic), la cosa ha entrat en un pendís fúnebre que ja és molt difícil de revertir.

Ho recordo perquè, en la llengua catalana, les funcions cohesiva i discriminatòria estan desballestades, i la comunicativa grinyola. Perquè la España de las autonomías -ara que fem balanç- no ha ajudat a millorar les prestacions de la llengua catalana, sinó que ha posat totes les traves que ha pogut per impedir-ne la normalització. I perquè, ara que som a prop de constituir un Estat català lliure -amics de CiU, ¿que ens fallareu a l’hora de votar la IP?-, la sobirania i l’oficialitat única del català ens permetran contenir la interferència i fer del català la llengua comuna i necessària per viure a Catalunya.