Avui és un d’aquells dies que la història et deixa sense paraules. El que avui estem vivint és tan gros, tan capgirador i definitiu, que escriure aquest apunt em fa vertigen. Aquestes ratlles no saben com fer-s’ho per transportar el feix de raó i de raons que es drecen, el ram d’emocions que fan l’esclafit, l’alliberament sentimental de tants, tantíssims catalans que avui viuen una catarsi històrica.I és que avui no només s’ha mort l’Estatut -i cap altre estatut no és possible. Avui ha mort la il·lusió [un derivat d'il·lús i d'il·lusori, no de cap altra arrel] que Catalunya i Espanya són compatibles. Hi hagué un moment que semblava que l’un país i l’altre podien entendre’s: era mentida. Hi hagué un moment que semblava que l’un país i l’altre podien conviure: era mentida. Hi hagué un moment que semblava que podien coexistir (la conllevancia que deia Gaziel): era mentida. Hi hagué un moment que semblava que podíem respectar-nos, suportar-nos o ignorar-nos bo i compartint estat. Tot era mentida.
La realitat és tossuda, crua, tirosa (i indigerible per a la part catalana): no podem compartir casa amb qui no reconeix la nostra identitat distinta, amb qui ens afana els diners de les butxaques sense dissimulació ni vergonya, amb qui ens maltracta sense sentiment de culpa, amb qui escanya sàdicament la nostra economia, amb qui es riu del malestar que ens imposa, amb qui ens nega el dret de decidir quin aire volem respirar. I avui molta gent ingènua, desinformada o hispanoaddicta ha caigut de l'ase. Que el batzac us sigui lleu. Alceu-vos i contempleu l’estesa de l’horitzó: és obert. Teniu cames: camineu, podeu anar on vulgueu. ¿Oi que és una sensació meravellosa? Gaudiu-ne. Perquè s’ha acabat el bròquil.
L’hora de la llibertat és sempre, però avui la toquen molts campanars que no l’havien tocada mai. Milers i milers de campanars de l’ànima. La Catalunya que desperta i s’alça.
