Que hem acabat la son, Mariona?

En llengua, tot és més versàtil que no sembla. I els verbs són la part de la llengua (catalana) més versàtil de totes. Parlo d’ambivalències i de giragonses semàntiques, clar. Això ve a tomb perquè estic llegint la major part dels articles de Plantem cara, de Joan Solà, i ensopego amb la reflexió sobre les construccions verbals amb valor impersonal (p. 235), que van més enllà de la tercera persona plural (Han reconstruït el Pont del Diable). En realitat, totes les persones gramaticals són usades amb valor impersonal: la primera del singular (No puc demanar que em respectin si no respecto els altres); la primera del plural (Quan reclamem la igualtat entre les races i els sexes, sovint pensem només en nosaltres mateixos); la segona del singular (Si reclames, perquè reclames...); la segona del plural (Si reclameu, perquè reclameu...); i la tercera del singular, que s’usa només amb el verb dir (Diu que tot anirà tan i tan bé).

Tot això és cert. Però és que, a més, hi ha verbs que els diem amb una persona gramatical però en realitat n’estem dient una altra. És el cas dels verbs en primera persona plural que tenen el valor de segona persona singular. Exemples: el títol d’aquest apunt; i també frases com ara Què fem?, Com anem?, Com ens trobem avui?, Que ens hem llevat de mala lluna? Em demano si aquest fenomen es dóna en altres llengües, i una primera recerca dóna resultat positiu: aquest ús també existeix en alemany, si bé hi és més restringit.

Me n’informa el meu amic Alex Weber, català d’origen alemany (que fa un parell d’anys va engegar la feina al Commerzbank de Barcelona i es va posar a fer de traductor). M’escriu l’Alex: «A la frase “Wie geht's uns denn heute?” (‘Com estem avui?’) hi ha la P4 amb valor de P2. Però s’ha de tenir en compte el següent:

1) Es fa servir entre amics o persones que es tenen confiança per fer preguntes iròniques ("No estem gaire motivats avui, eh?")

2) Tradicionalment era una forma que feia servir un determinat tipus de gent quan parlava amb persones que tenien una certa dependència d'ells o que eren d'un rang inferior. Aquest ús ha pràcticament desaparegut i només ha sobreviscut entre (alguns) metges i infermeres quan parlen amb els seus pacients (sobretot si aquests últims són persones grans). Per això se'n diu el "Krankenschwester-Wir", que vol dir literalment "el nosaltres de la infermera". O sigui: estic pensant en una infermera en una residència per a gent gran que parla amb un senyor d'edat avançada: "Com hem dormit avui, Senyor Müller? Encara ens fa mal la panxa?", etc. Avui dia, sona bastant ridícul en alemany, si no s'utilitza de forma irònica entre amics.»

Ho trasllado tal com m’ho ha dit l'Alex perquè, ultra trobar-ho molt interessant, la seva prosa és exemplar. Weber té un domini del català que supera el de la majoria d’íncoles que han acreditat el nivell D de la Junta Permanent. I espero veure’l, un dia d’aquests, fent traducció literària del o al català. Gràcies, Alex.

Curs de llengua i cultura iberes

Com que tinc poca feina, m’he apuntat a un curs de llengua i cultura iberes. Me n’he assabentat gràcies a Migjorn, la no-sé-si-dir-ne revista que Eugeni S. Reig fa arribar per correu electrònic a qui s'hi apunta. El curs l’organitza l'Institut d’Estudis Ibers i consta de deu tallers (un dissabte al mes), que es faran a la Biblioteca Central de Terrassa de l’octubre al juliol -comencem dissabte. La cosa serà de quarts d’onze a quarts de dues, es podrà fer de cos present o per internet... i és gratuïta!

El menú és el que segueix. 24 d’octubre: aspectes mèdics (paleopatologies, teràpies i trepanacions); 21 de novembre: les eines (el fus, el teler, l’espasa), el vi i la cervesa; 19 de desembre: història, psicofilosofia i antropologia iberes; 23 de gener: laboratori de ceràmica, teoria de les nacions, els frigis i el món iberovisigot [?]; 20 de febrer: lingüística ibera, el substrat iber en el català, les relacions entre el basc i el paleosard; 20 de març: numismàtica i analítica, arqueologia i excavació, influències iberes sobre la població romana; 24 d’abril: el desxiframent de l’iber i la toponímia; 15 de maig: la música en el món antic; 5 de juny: jornada ibera a Terrassa i noves propostes sobre els ibers; 4 de juliol: iber pluridisciplinar, exposició i audiovisual simultanis, tallers sobre forja i ceràmica. Uf.

¿Què us sembla? Jo ho trobo fascinant i no m’ho vull perdre. Entre un taller i el següent podeu, si voleu, fer deures o ampliar coneixements en contacte (via mail) amb els responsables dels tallers. Per dur bé el curs hi ha un llibre base: Cultura i llengua ibèrica, de Frederic Santaeulària (ed. Emboscall), que es complementa amb aquest altre volum del mateix autor, Etnos i sexualitat dels ibers.

I és que... va, confessem-ho. La majoria de nosaltres (descendents sanguinis dels ibers) estem a la inòpia pel que fa a la cultura d’aquells rebesavis nostres. ¿I trobeu que ens ho podem permetre? Vull dir, ¿poden un filòleg, historiador, antropòleg, filòsof, psicòleg o sociòleg catalans fer ben feta la seva feina si no saben un borrall de la cultura que ha empeltat poderosament la nostra matriu i que explica en bona part per què som com som?

Plantem cara

Llegeixo Plantem cara (La Magrana, 2009), el recull d’articles que Joan Solà va publicar al suplement «Cultura» de l’Avui entre els anys 1998 i 2008; un volum que dóna continuïtat a l’aplec anterior, Parlem-ne (Proa, 1999), que recollia articles publicats al Diari de Barcelona i també a l’Avui des del 1990 fins al 1997. Molts d’aquells papers m’havien passat per alt, perquè no fa tant que estem subscrits a l’Avui.

Vint anys enrere vaig ser alumne del professor Solà: al tercer curs de filologia ell impartia l’assignatura de Sintaxi catalana; les seves van ser les classes més sàvies, profitoses i excitants de tota la carrera. Gràcies, Joan. Ara, amb la lectura de Plantem cara revisc en part les emocions d’aquell any: l’exaltació de sentir com s’eixamplen els horitzons cognitius; el plaer de dubtar, de qüestionar, de discutir, de nedar sense por en la immensitat de la llengua. Però al costat d’això també hi ha la vergonya i la indignació, el dolor d’assistir a la destrucció de la llengua catalana. Una realitat que, descrita amb les eines de la lingüística i amb les paraules del doctor Solà, és encara més clara, i doncs més feridora.

Perquè la llengua catalana és avui un delta on es podreix cada dia la dignitat del poble que la parla. Per baixa qualitat, per mala salut i per no ús. El català és una llengua que ja no va fent, sinó que es desfà: la desfan des del govern i des de l’oposició, des de fora i des de dins, des de dalt i des de baix. La llengua no aguanta una pressió tan brutal i ja no es minoritza: s’amaga, implosiona, passa per ull, es buida d’idiomatismes, calca l’espanyol, es deixa morir com un ca xacrós i hom espera que passi la camiona de la brossa. Cosa que ocorre no només a les grans ciutats: a les petites també, i a les comarques i als pobles que fins fa poc eren considerats com a reductes o bastions. La degradació de la llengua és urbana, periurbana i extraurbana, de manera que els límits de la llengua són els límits de la pena que fa sentir-la (quan se sent). I això, arreu: dels centres a les perifèries, com l’oli quan s’escampa. Començant pel Cap i casal. Barcelona és la fossa sèptica de la llengua catalana. Perpinyà, València i Alacant són una altra mena de fosses, amb el cadàver a dins que ni put, de sec que està, sepultat sota tones de llengua francesa i espanyola. I Palma és l’habitació dels mals endreços de la llengua –si bé el català que s’hi parla no està, ni prop fer-hi, tan envilit com el de la ciutat de Bernat Metge.

Llegint Solà un es fa una idea cabal de la magnitud de la tragèdia. I la tragèdia és que la llengua no està només atupada, estamordida, abaltida, baldada, desformada i afectada d'osteoporosi: està sobretot –i això és el més greu– corsecada. El català ha perdut l’ànima, el geni que la inspirava s’ha mort. Ànima i geni són maneres de dir ‘bona intuïció compartida’ o ‘adhesió inconscient a allò que és idiosincràtic’. Ço és, l’alè vital de la llengua, perdut el qual hom es veu empès a ignorar o bandejar totes les formes genuïnes, i aleshores tot el que la llengua genera (si genera res) és bord i espuri, còpies niales de l’espanyol o del francès. Pitança per als cucs. Carn de vas. El català que es malparla i es deixa de parlar.

Servidor fa molts anys que planto cara. Això m’ha servit i em serveix per servar la dignitat en tant que ésser humà. Però un grapat de militants no salven cap llengua –un estat, potser sí.

Laia Noguera, premi Miquel de Palol de Poesia 2009

Va ser la setmana passada. Laia Noguera i Clofent recollia, a Girona, el Miquel de Palol de Poesia, un dels premis que la Fundació Prudenci Bertrana atorga de fa ja trenta-dos anys. Just fa quatre dies que la Laia va recitar en el meu poble, i la gent va xalar. I ara he tingut el privilegi de llegir el treball premiat, Triomf, seixanta poemes repartits en dos ramats: 27 a “Triomf” i 33 a “Estralls”. Poemes, tots, que tenen parents musicals. No puc judicar la vàlua del primer falcat: només puc dir que els poemes han passat volant per damunt meu i cap projectil no m’ha ferit. En canvi, puc dir que la segona rabera sí que m’ha commòs: m’ha agradat.

Potser convé advertir que el recull de la Laia no té res a veure amb els Triomfs de Petrarca –ella admet que no els tenia presents. Si en Petrarca hi ha un encadenament de triomfs successius i eliminatoris (del Pudor sobre l’Amor, de la Mort sobre el Pudor, de la Fama sobre la Mort, del Temps sobre la Fama i finalment de l’Eternitat sobre tots els anteriors), en Noguera hi ha un únic triomf, el de la vida en la seva complexitat i plenitud, de la qual la mort és un ingredient més. A tot estirar, un dels pocs paral·lelismes que podem trobar entre ambdues obres potser està en aquest vers que la Descarnada diu a Laura: “A vosaltres que tant estimeu la vida, ara m’adreço”. Però deixem Petrarca tranquil.

Hi ha poetes que escriuen versos perquè tinguin sobretot lectors, i n’hi ha que els escriuen perquè tinguin sobretot oients (Riba, Bartra, Brodsky, són del primer grup; Wordsworth, Yeats, Toni Ibàñez, pertanyen al segon). Laia Noguera s’inscriu clarament en aquest segon grup. La jove poeta tria les paraules pensant en la música que transporten i en el seu potencial dramàtic. Aquesta preocupació per la musicalitat i per la “teatralitat” convida a dir els versos damunt d’un empotissat, cosa que dóna joc... però tal opció entranya un perill: que la cadència veli les idees. I crec, modestament –no t’enfadis, Laia–, que aquest perill s’ha fet present en el primer bloc.

Però no pas en el segon. A “Estralls” hi ha una veu reflexiva que es reconcilia amb la vida i la celebra, a pesar que “Tota l’estona és el final. Una certesa”. Les esquerdes de viure (el dolor, el buit, l’absurd) hi són, però la Laia les conjura amb unes poques paraules: “Hi ha les esquerdes a les parets. / És per això que t’agafo la mà”. L'amor, doncs, és una de les claus. L'altra clau és l'acceptació (que cal no confondre amb el conservadurisme): es tracta de permetre que passi allò que ha de passar, deixar que llisqui i sentir la carícia dels refrecs, obrir els porus a la sensualitat del món: “Som pedres. Ens deixem caure”. Hi ha algun vers final que fluixeja (“Viure és una capsa buida”), però els versos reeixits són majoria, com aquest: “No crec en l’absurd”, que condensa el rebuig de tota una manera existencialista, amargosa, d’estar en el món. És el bo i millor que he llegit de la Laia. Ho deixo aquí i us mostro un dels poemes del recull (d'"Estralls"), que aviat publicarà Columna:

IX

El mite minúscul amb què intentes ancorar-te.
El que pesa és preguntar, alçar la pedra per parlar amb la pedra i, a la fi,
el xiscle que esberla.
Així vas arribar al portal on t’esperava.
Era de nit i el mite era verge.

(Laia Noguera, Triomf, inèdit.)

La bellesa i la tardor

Als boscos catalans, els colors de la tardor penetren ulls endins per dir-nos la bellesa. És una simfonia de brasils i de conyac, de bronzes i canyella, callols i caqui, coures i acarbassat, falbs i sofre, teules i rovell; una estora de forest verdala, pigallosa i pigmentada, terrosa i àcida, que s'estén a la falda de les muntanyes. A la tardor, els boscos del país sonen com Bach, tal vegada com un falcat de violoncels que rondinen i fan una harmonia desconcertant de colors torrats, melats i oliosos, de fulles que es desprenen i crepiten en caure a terra. Hi ha un esclat de gràcia que endomassa l’ànima i se n’apodera, una marea vegetal que ens inunda de llum, una embriaguesa iridescent. Una poderosa sensació de bellesa.

La bellesa: quin misteri! No sé de ningú que l’hagi poguda encabir dins els envans d’una definició, no hi ha semàntica més escàpola que la de la bellor. Per als grecs antics la bellesa era cosa de simetria i proporció; però els boscos que ara admiro no són ni simètrics ni proporcionats. La Montserrat Roig deia que la bellesa és una relació, i dient això repetia Spinoza: “Les coses, considerades en si mateixes o en relació amb Déu, no són ni belles ni lletges”. I Comte-Sponville concorda amb tots dos: “No hi ha bellesa objectiva o absoluta; només el plaer de percebre i l’alegria d’admirar”. La frase del francès és bona perquè pressuposa que la bellesa no és només un afer sensual, sinó també cognitiu: hi ha idees belles (les quals, en rebre-les, ens proporcionen un plaer estètic similar al de la contemplació d’un quadre bonic, o al de l’audició d’una sonata reeixida).

Una cosa sé certa i segura: la bellesa és una passió. Costa, però, concretar més. Els filòsofs no m’ajuden gaire i no tinc més remei que operar amb intuïcions. I la intuïció que ara mateix batega amb més força em diu que la bellesa és la religió del cos i de la part més terrala de la ment. Allò bell (sia material o immaterial, concret o abstracte) és la cosa que el cos adora sense que el jo conscient pugui evitar-ho. El cos s’alimenta de bellesa perquè la necessita per passar la vida; amb ella rescabala, compensa, troba consol, es reequilibra: es resquita del dolor de viure.

El mite de la justícia

Tothom qui té ulls a la cara, orelles als costats i un cervell actiu sap que el sintagma “justícia espanyola” és un oxímoron. Però és massa fàcil desacreditar la justícia espanyola –entre altres raons, perquè es desacredita ella sola. L’operació no té cap mèrit. A més a més, la dita conclusió, essent certa, pot no ser justa. Perquè, vejam: ¿que existeixen, posem per cas, la justícia tailandesa, la txadiana, o la nord-americana? Convindreu amb mi que l’etiqueta nacional deu ser certa, però la justícia... ho és? ¿Algú em sap dir què cosa és la justícia? Estat de dret no és pas sinònim de justícia, sinó que li és un sine qua non. Ja tindríem molt de guanyat si aquest requisit hi fos! Hi ha països en què l’Estat de dret té una aparença que aquí no té ni que s’hi posi en Miquel Barceló amb totes les brotxes regalimant. Vaja, que Espanya, essent un lloc on la justícia és una broma de mal gust, i on l’Estat de dret està més tort que una u, no és cap excepció en el món i la bolla. Quan vol semblar-ho, la justícia és mentida, i quan no vol semblar-ho, és veritat que no ho sembla, ni ho és.

En aquest bugat hi ha un embull de ca l’ample. Vós que llegiu aquestes retxes, ¿us sentiu tractat amb justícia? ¿Oi que ara sí i adés no? ¿I això què vol dir, que la justícia és un intermitent? Clar que no. Us sentiu tractat amb justícia quan us afavoreixen, i amb injustícia quan és el cas contrari. Però això no té res a veure amb la justícia, sinó amb els interessos. Quan algú decideix alguna cosa i la decisió sembla justa a algú, aital decisió no està pas inspirada per cap idea de justícia, sinó que és el resultat d’una correlació de forces per la qual, qui té una posició dominant, fa una concessió als altres per tal de mantenir-s’hi; i aquests altres tenen la sensació que s’ha fet una mica de justícia. Punt.

La justícia és una idea platònica que no projecta cap ombra sobre la terra. És un mite –necessari, sí. I, en tant que mite, és operatiu en la mesura que un (una societat) se’l creu. Talment un acte de fe. Quan aquesta credibilitat naufraga, quan la força de suggestió és nul·la, quan la fe es fon, vol dir que la crisi és profundíssima: que hi ha una crisi d’Estat, de valors, de model de societat, de civilització i de convivència. Vejats Espanya.

'Un poema no escrit X', de W. H. Auden

En la peça que segueix, Auden posa un cas d’esdevinença improbable, però que és bo d’entendre: un hom pot falsificar amb èxit la firma d’algú altre, però li costarà molt més deturpar la pròpia rúbrica de manera que sembli falsa. Vaja, que és més fàcil falsificar que fer veure que t’han falsificat. Crec que darrere d’aquest adverament treu el nas una reflexió sobre el quefer poètic, una reflexió que podria anar així: “L’escriptura ens traeix –ens posa en evidència– sempre, i per tant és debades que ens esforcem a semblar allò que no som. La més gran inexactitud proferida per nosaltres no deixa de parlar de nosaltres. Ergo, comunicarem millor –i els lectors ens agrairan l’honestedat– si mirem de dir la veritat des de la veritat.” (I si l’encerto l’endevino!)

“Puc imaginar un falsificador prou viu per imitar la firma d’altri d’una faisó tan exacta que un grafòleg expert acredités davant un tribunal que era genuïna, però no puc imaginar un falsificador prou viu que pogués imitar la seva pròpia firma de faisó tan inexacta que un grafòleg expert assegurés que era una falsificació. (¿O passa només que no sóc capaç d’imaginar les circumstàncies en què algú voldria fer això?)”
(Traducció: jo mateix)

An Unwritten Poem X

I can imagine a forger clever enough to imitate another’s signature so exactly that a handwriting expert would swear in court that it was genuine, but I cannot imagine a forger so clever that he could imitate his own signature inexactly enough to make a handwriting expert swear that it was a forgery. (Or is it only that I cannot imagine the circumstances in which anyone could want to do such a thing?)