Francesc Pujols i els federals

La solució Cambó. Interviu política és una llarga entrevista que Francesc Pujols va concedir l’any 1930, i que fou publicada un any després en forma de llibre. Un dels capítols del volum està dedicat als federals i a la seva relació amb el catalanisme. Si bé Pujols s’equivocava en fer mitja confiança a Cambó, la clavava en parlar dels federals. La seva reflexió té avui vigència plena. Guaiteu:

“Encara que federal català i catalanisme, sembla que haurien d’ésser afins […] es donava el cas molt freqüent que els obrers eren federals i anticatalanistes alhora. És clar que en la idea de federació estava compresa in potentia la idea de la llibertat dels pobles, i per consegüent la idea de catalanisme, però com que federació, com diu molt bé en Duran i Ventosa, ve a ésser nació en termes abstractes, el federal es quedava més amb la llibertat dels homes que amb la llibertat dels pobles. […] Amb l’excusa de la federació, molts catalans deixaven d’ésser catalanistes. Entre ells en Pitarra, que […] va fundar el nostre teatre, que avui encara dura, per anar contra el catalanisme i burlar-se dels que escrivien en català i estimaven les nostres tradicions pairals. I tot li venia precisament d’ésser federal. En Clavé també era federal i no era catalanista. En Pi i Margall mateix, fundador del federalisme a Espanya, és un altre exemple, i dels més típics. La federació, en lloc de facilitar l’entrada al catalanisme, o en termes generals, al nacionalisme, encara la dificultava.” (La solució Cambó. Interviu política, ‘La pesca federal’, p.116-117, Llibreria Catalònia.)

Que en prenguin nota els catalans que avui, pensant en Espanya –¿que no saben pensar altra cosa?–, encara parlen de federalisme. Perquè són anacrònics -el 1930 ja ho eren! (Per cert, ¿a quin personatge actual s’assembla Pitarra? Tic-tac, tic-tac, tic-tac…).

Sensacions viscudes

Quan poetitzem una sensació viscuda, mentim. Perquè quan la vivíem no la sentíem així com diem: la vivíem diferent –sobretot, la vivíem menys. És quan la recordem i l’escrivim, que la sentim. I en recordar-la, la recreem –ço és, creem. Imaginem el que la nostra sensibilitat hauria sentit si fóssim més sensibles, si l’imperatiu de viure en societat i d’actuar-hi no l’hagués convertit en una crosta. Mentim amb demble sincer. Fingim sensacions sinceres. Escrivim amb sinceritat diferida. La poesia té aquestes coses.

Els 'Cants Òrfics' de Dino Campana

Dino Campana (Marradi, 1885 - Scandicci, 1932) és autor d’un sol llibre de versos, els Canti Orfici. Un i oli!, que dirien a Mallorca, perquè els versos de l’italià basten bé per fer el seu fet. D’entrada, la lectura de Campana suscita perplexitat i desconcert: són poemes difícils, dins els quals els temes i les imatges reboten seguint una lògica delirant. Campana va ser un desequilibrat, sí. Però és massa fàcil pensar en els catorze anys darrers de la seva vida, tancat en un sanatori d’orats, sotmès a teràpies manicomials molt agressives, i dir que la seva és l’obra d’un boig.

Els Cants Òrfics s’entenen millor si partim de les premisses que el filòsof Remo Bodei fa al llibre Las lógicas del delirio (Cátedra, 2002). Per a Bodei, “el deliri és un projecte per a dotar de fonament allò que no pot tenir fonament, l’intent de viure en un món invisible, de sentir-se còmode en un món estrany per part de qui s’ha perdut”. El deliri poètic de Campana té una frondosa lògica interna i, sobretot, un pes cultural que fa de monjoia en la història de les lletres itàliques. Perquè Campana és a la poesia italiana allò que Baudelaire i Rimbaud foren a la poesia francesa.

Després d’haver posat l’original en mans d’un escriptor (Papini) i un editor (Soffici), que ni el publicaren ni el van tornar al seu autor, Campana va reescriure tot el llibre entre el final de 1913 i la primeria de 1914, i es va fer imprimir els Cants pel tipògraf del seu poble, gràcies a una subscripció entre els seus conterranis. Així va veure la llum, el juliol de 1914, la primera edició dels Cants Òrfics. Campana era un jove de tarannà bròfec, malcarat, intractable, que no va saber o voler fer el màrqueting mínim que demana tot producte literari. Tenia -clar- pèssimes relacions amb els altres escriptors i detestava singularment d’Annunzio, a qui considerava “la claveguera major de les lletrafemtes passades i presents de tots els continents”.

La lectura dels Cants Òrfics demana, doncs, una disposició d’esperit especial. Però l’esplèndida edició bilingüe (català/italià) de Lleonard Muntaner, Editor (Ciutat de Mallorca, 2007) facilita la comesa. I els annexos de Brunel·la Servidei, de Rossend Arqués i del traductor, Arnau Pons, aporten abundor de pales i rems per a navegar pels versos procel·losos del maleït italià.

Mar i cel

Abans d’ignorar-ho tot érem savis d’una saviesa que viu fora de la memòria, l’innatisme paleozoic de l’ésser primordial, la llera del riu verge d’aigua. Érem nens de uè. Ara mateix, la nostra filla no destria la mar del cel (tot és mei), junts són una sola volta blava que embolcalla el món, o potser ni això: només una gran taca de color amb tonalitats distintes i canviants. El món que veuen els seus ulls encara està sencer, i sent una felicitat que és el pròleg de les escissions, quan el món es va esgallant i cau a poc a poc als nostres peus, i tot al voltant s’apila la runa. Quan la Joana aprengui que el cel no és el mar, i viceversa, viurà una desil·lusió (en el sentit més literal del mot). I començarà per a ella l’obra angoixosa d’acoblar retalls de món, i la desesperació de no poder-los encaixar mai.

'De secreta vida', de Ricard Garcia

Ricard Garcia és un nouvingut a la poesia catalana publicada -nouvingut, però ben madurat a l’arbre. Els dos llibres de versos que ha publicat han sortit del forn fa ben poc: Els contorns del xiprer, el 2007, i De secreta vida (Poesia 3 i 4, València), enguany. Ahir vaig enllestir la lectura d’aquest volum, guanyador del XXVII premi de poesia Ausiàs March de Beniarjó. I m’ha agradat ple. A De secreta vida, Garcia fa el salt a la prosa poètica, en la qual neda amb mestria. El llibre consta de seixanta-vuit poemes repartits en dues parts iguals: ‘Geografia’ i ‘De secreta vida’.

La primera part és un dietari líric sobre el pas de les estacions, el primer poema del qual, "Fars", fa de baula amb l’anterior llibre de l’autor (“els fars, xiprers d’ombra i llum”). ‘Geografia’ ens parla d’un món físic modificat pels canvis que imposa la successió dels mesos i les estacions. Els paisatges tenen pell i els versos són dits que la toquen; així mateix la terra és calze de llum i de colors, i ens fa l’efecte que són els colors de l’ànima que hi viu (“els cirerers, com taques de sang seca a les ferides”). Garcia aterra en els sembrats i els boscos i diu, com feia Virgili, els noms dels arbres i els ocells, pobladors d’un món clar i nítid. El poeta dialoga amb la pell de la naturalesa i absorbeix el temps com una esponja. La naturalesa no defuig l’envit i parla, terrossenca, de l’home que l’observa.

Si aquells versos tracten de la vida exterior, la segona part, ‘De secreta vida’, tracta de la interior. Garcia construeix una bateria de poemes de gran força lírica presidits pel símbol del castell de cartes, que remet a la fragilitat de la vida (“Juga el temps amb baralla falsa […] i el món és un castell de cartes”). Precisament, Castells de cartes és el títol del blog que l'escriptor manté a la xarxa. A l’entorn d’aquest motiu neixen els poemes sobre el fred, la mort, l’escriptura, el temps i el poder salvífic de la paraula (“t’abracen a la fi, carnals, les paraules”). Els poemes de Garcia brollen d’una desesperança que ha trobat en l’acceptació serena de la carn una manera plausible de passar la vida. Els versos de l’hortonenc ixen de la terra, es rebolquen en la carn, pugen als ulls, s’aquieten per fitar-ho tot i miren d’assumir-ho:

“Et tremola als ulls l’horitzó
i a les mans hi vols totes les mars.
Arran de terra besa l’aire la nuesa dels cossos.
S’empassa la vida, la mirada. A glopades.”

De secreta vida sí que hi és, a les llibreries. Afortunadament.

Purgatori

Encara no me’n sé avenir que hagin tret el Purgatori. Que el llimb s’hagi fos, ja ho tinc coll avall. Però la muntanya dels graons (que s’assembla tant als pendissos abancalats de la serra de Tramuntana)… per aquí no hi passo. De Purgatori, n’hi ha d’haver un o altre en algun indret, perquè no hem vingut pas al món impunement.

I cop en sec ho he entès: el Purgatori és aquí i ara (l’aquí i l’ara que vivim des que naixem fins que fem cuec). Allà la Dama ens arrenca de la mort; allà deçà, pren de bursada el que és seu. I entremig, a fer el cap viu, que són quatre dies, al llarg dels quals purguem la culpa de néixer (després d’un estadi d’adaptació dit infantesa).

Hi ha episodis, personals i col·lectius, que posen en relleu el caràcter purgatiu de l’existència humana. La sequera n’és un; vegeu la Commedia: “Ni pluja, aquí, ni calamarsa neix; / ni rou, ni neu espessa, ni gebrada, / un cop arribes al primer relleix.” I totes les crisis que jalonen la nostra vida són fites que conviden a l’expiació -¿què és el Purgatori, sinó una crisi galdosa?

En fi. La vida ens acanala cap a la timba, a la vora de la qual arribem fets una piltrafeta. Per suportar aquesta expectativa mirem de no pensar-hi. Fugim del tedi, perquè el tedi ens posa en evidència. Ens embriaguem d’art i de cultura, de bellesa i de plaer. Afrontem la travessa amb les beaces plenes d’il·lusions que es buiden a mesura que fem camí, car aquesta mena de sacs són tot ells estrips i fenedures. La il·lusió senyera és la felicitat, que deu ser la sensació vaga d’haver trobat un camí avinent entre molts de desavinents. Fins que aprenem que el camí som nosaltres i que no fem cap enlloc, i ens caminem lassos, peu-rossec. I ens aplanem per a ser, en endavant, camí dels fills.

Pujols no era profeta

Fent col·lotge amb Artur Bladé, a Montpeller, l'any 1939 (o el 1940), Francesc Pujols resumia la seva famosa profecia amb una frase que es féu cèlebre: “VINDRÀ UN TEMPS EN QUÈ ELS CATALANS, ALLÍ ON VAGIN, S'HO TROBARAN TOT PAGAT". Amb la seva fabulosa capacitat per a la ironia, l’humor i la imaginació, Pujols al·ludia a la missió històrica de Catalunya, ço és, “la de donar la filosofia clàssica al món”. Allò que és menys conegut, però, és el text literal de la profecia, el qual figura al final del seu Concepte general de la Ciència Catalana (1918). Com que no és llarg, el transcric:

“Si és molt cert que potser nosaltres no ho veurem, perquè ja serem morts i enterrats, també és cert que els que vinguin després de nosaltres veuran que els reis de la terra o els qui governin les nacions, s’agenollaran davant Catalunya i aleshores serà quan els qui hagin llegit aquest llibre, si encara en queda algun exemplar, comprendran la raó que tenia el seu autor, que, rient, rient, deia les coses més serioses que es poden dir, perquè estem persuadits que temps a venir, si les coses no canvien i van pel camí que van, dels catalans se’n dirà «els compatriotes de la veritat» i tots els estrangers ens miraran com si miressin la sang de la veritat, i quan donaran la mà a un germà nostre, ultra el respecte i l’admiració que li tindran, els semblarà que toquen la veritat amb les mans, i com que n’hi haurà molts que es posaran a plorar d’alegria, els catalans els hauran d’eixugar els ulls amb el mocador, i ésser català equivaldrà a tenir les despeses pagades a tot arreu allí on un hom vagi, perquè bastarà i sobrarà que sigui català perquè la gent el tingui a casa seva o li pagui la fonda, que és el millor obsequi que se’ns pot fer als catalans quan anem pel món, i, comptat i debatut, valdrà més ésser català que milionari i, com que les aparences enganyen, encara que sigui més ignorant que un ase, quan els estrangers veuran un català es pensaran que és un savi que porta la veritat a la mà, i això farà que quan Catalunya es vegi reina i senyora del món serà tanta la nostra fama i l’admiració que se’ns tindrà a tot arreu que hi haurà molts catalans que, per modèstia, no gosaran dir que ho són i es faran passar per estrangers.”

D’això fa noranta anys clavats. I vista la Catalunya d'ara, és clar que Pujols va errar la profecia. Avui els catalans no només no ho tenim tot pagat, sinó que ho paguem tot: el que ens toca i el que no ens toca també, i el que ens toca perquè ho paguem no ho tenim; descuidem les nostres necessitats per subvenir a les d’altri; de tant pagar ens desdinerem i a més, en lloc d’obtenir gratitud i respecte, per torna ens ruixen amb fel.

Ai, senyor Pujols! Si alcéssiu el cap i tinguéssiu ulls per mirar…