Us en recordeu, del destí?

Un temps, el destí era una prerrogativa dels rics (“Hècuba, esclava, i pobra, i sens destí”, Divina Comèdia) i dels guerrers. El destí dels primers raïa en l’honor de ser adulats; el dels segons, en la glòria del valor estrenu en el combat. Els Sforza i els Mèdici sostenien les arts i per això els reverenciaven. Els companys d’Aquil·les abraçaven la mort amb l’enteresa de qui s’endinsa llorejat en els annals de la Història. I molts empresaris catalans dels segles XIX i XX s’enriquien i esllomaven els seus obrers tot encomanant-se a la necessària construcció d’un país sense estat. El destí d’uns pocs satisfeia el deler teleològic de molts.

Avui el destí no és de ningú per la simple raó que no n’hi ha. Es va extingir no fa pas massa, víctima incruenta de la democràcia. I no conec ningú que se’n dolgui. Jo no el trobo a faltar perquè no sóc guerrer ni ric i la teleologia d’un servidor nom Joana. Potser és per això que fa uns anys –¿us en recordeu?– els rics se sentien buits: orfes de destí, ells i els seus diners es ressentien d’una pèrdua massa substantiva. Aquella absència de què, aquella lleugeresa de la res que els enquimerava, la incomoditat de ser observats i jutjats per molts jutges que amb una brúixola ètica els acusaven…

No cal dir que això ha passat a la història. Avui el destí dels rics és fer més diners, i el dels guerrers, protegir la pàtria d’enemics imaginats. I tirar de veta. Anar fent. ¿Per què s’han de neguitejar si els agombola una gentada embadalida i bavosa? ¿Per què haurien de ser admirables si essent envejats ja s’inflen prou? No els cal ser generosos, ni tan sols fer-ho veure. El seu triomf és saber-se per damunt dels altres i beure’n l’aplaudiment. Tenen molts diners i són escòria. I ho saben, però els és igual.

El cardenal Vives i Tutó de Llavaneres

El cardenal Vives i l’Església del seu temps, es titula l’assaig històric que acaba de publicar La Comarcal Edicions d’Argentona sobre la vida i projecció eclesial del cardenal Vives i Tutó (Llavaneres, 1854 - Roma, 1913). El text és de l’arxiver caputxí Fra Valentí Serra de Manresa, i la selecció de fotografies (algunes inèdites) del llavaneròleg Joan Devesa i Freginals. Es tracta d’una visió de síntesi i està molt ben escrit, ergo és bo de llegir.

Un servidor de vostès ha de confessar l’escandalosa ignorància sobre la vida i prodigis de l’insigne purpurat de Llavaneres, i agraeix als autors que amb la seva aportació desentenebrin una micoia el meu cervell. Quan jo era molt jove, el monument que hi ha a la carretera que dóna entrada a Llavaneres venint de l’N-II m‘inspirava desconfiança. ¿Com no havia de mostrar-me suspicaç i recelós davant una pedrota erigida el 1950 pels capitostos franquistes d’aleshores? Aquell paio devia ser un carcamal dels grossos, pensava. Ai uix!

Fra Valentí Serra i el meu amic Joan Devesa, però, m’han ensenyat a mirar-me el cenotafi amb uns altres ulls –gràcies!–, per bé que el llibre no ha esvaït del tot les meves reticències. M’explico. Josep Vives i Tutó, rebatiat en ingressar a l’orde caputxí com a fra Josep Calassanç de Llavaneres, va ser un llavanerenc gros –probablement el més gros que hem tingut fins ara. La seva biografia és novel·lesca. Nascut en el si d’una família humil de Llavaneres, tastà prematurament la fel de l’orfenesa i s’establí a Mataró, on cursà els primers ensenyaments tot fent de fàmul (servent) al col·legi de Santa Anna. El 1868 sol·licità l’admissió a l’Escola Pia, però li pegaren amb la porta als nassos, perquè no veien en ell ni bona presència ni tampoc gaire talent. Escaldat, Vives marxà a la ciutat guatemalenca de La Antigua, on ingressà en l’orde caputxí. Expulsats d’allí pel govern liberal de torn, travessà de nou l’oceà i s’establí a Tolosa de Llenguadoc, d’on fou expulsat un altre pic per anar a raure a Ibarra (Equador). També aquí van ser expulsats molt prompte –quin mareig!– i apa torna a travessar la bassa i ara cap a Ceret i tot seguit a Perpinyà. Allí Josep Vives començà a exercir càrrecs: fou director de l’Escola Seràfica i superior del convent de Perpinyà. Però el govern de Jules Ferry suprimí el 1880 els ordes religiosos a França i, sant tornem-hi, Vives hagué de travessar els Pirineus per anar a petar a Igualada, on fundà un monestir del seu orde. I d’allí a Roma, on el criden per incorporar-se a la cúria general dels caputxins i d'on ja no es mourà. Uf! A la ciutat santa comença a desplegar una activitat frenètica i fecunda: escriu a rajaploma (en llatí) sobre una mala fi de qüestions teològiques i organitza el Primer Concili Plenari Llatinoamericà, i li surt tan rebé, tan content queda tothom amb ell, que el fan cardenal, tu! La seva capacitat de treball espaterra els cercles vaticans: “Vives è tutto”, diuen d’ell a manera de facècia. Els primers anys del cardenalici, el purpurat català està al servei de Lleó XIII, un bon jan que fa una política tolerant i moderada. Però.

Però. A la mort de Lleó XIII la mitra recau damunt la testa de l’ínclit Pius X, i els aires canvien. El nou papa, amb el suport entusiasta de tres cardenals (Merry del Val, De Lai i Vives), es lliura en cos i ànima a combatre el modernisme, un corrent teològic que apareix a principis del s. XX en el si de l’Església. El modernisme neix amb la intenció de posar al dia el catolicisme: vol fer les paus amb el positivisme i el liberalisme, afirma el valor de la raó al costat de la fe, establint (com en temps de Llull postulaven els averroistes) un doble ordre de coneixements totalment separats, puix que la fe no casa amb la lògica. Vaja, que una colla de gent van veure la necessitat que l’Església s’adaptés al seu temps per evitar la fossilització en clau medieval de la doctrina catòlica. No se’n van sortir. Llàstima. I el nostre Josep Vives estava contra ells. L’historiador Cárcel Ortí diu de Merry, De Lai i Vives que “usaron de lleno los poderes de sus importantes dicasterios para reprimir el modernismo”, i en relació amb el llavanerenc, parla de la “lucha antimodernista que el Cardenal Vives inspiró y dirigió siempre con tesón”. Entesos.

El llibre de fra Valentí Serra de Manresa no aclareix una qüestió que, ves per on, m’interessa. El 1909 es funda la Sapiniére o Sodalitium Pianum, una associació secreta romana que “aplegava persones i grups autodenominats integralment catòlics, amb vista a recollir informació sobre l’ortodòxia i la disciplina de catòlics sospitosos de «modernisme» [GEC]”. Llis i ras: un servei d’espionatge inquisitorial. Pregunta: ¿quin paper va tenir el cardenal llavanerenc en la creació d’aquesta cosa, que restà operativa fins al 1914? Servidor s’ensuma que hi va tenir un paper important. Si algú me’n sap donar clarícies, la meva gratitud no tindrà límits.

En la mort de Josep Palau i Fabre

Escric aquestes ratlles sota l’impacte emocional de la mort, fa poques hores, de Josep Palau i Fabre. L’Alquimista ha estat un dels grans i un dels oblidats –a Catalunya no tenim maleïts condignes: tenim oblidats, que és la pitjor maledicció. Els darrers anys una munió de persones, preveient el desenllaç d’avui, ens hem afanyat a homenatjar el poeta. Al meu poble, Llavaneres, ho vam fer l’octubre del 2007: en Xavier Ubach a la veu i la Magda Parera al piano van aparellar un magnífic recital en presència del poeta. Va ser commovedor. Mai no oblidaré aquell dia, en què el senyor Palau va agafar la nostra filla de nou mesos en braços i barataren tones de tendresa. Han estat tres anys llargs de reconeixement civil, amb molt poca implicació institucional.

Per a molts, Josep Palau i Fabre ha estat més que un poeta i que un narrador i que un dramaturg: ha estat un referent moral, un torrent d’humanitat, un exemple del que volem ser i cal que siguem; ha encarnat la dignitat. L'Alquimista Don Joan es va mantenir fidel a la llengua, a la cultura i a la llibertat catalanes en els anys més durs del segle passat (el gruix de la seva obra poètica és dels anys quaranta). I encara, a més de la repressió brutal contra la llengua i la literatura que s’hi expressa, Palau hagué de suportar la incomprensió i el buit de la majoria d’escriptors catalans. Les catacumbes de la poesia catalana, els anys quaranta i el primer lustre dels cinquanta, eren poblades per neonoucentistes tronats adoradors de Carner. La poesia de Palau i Fabre, vital, enèrgica, descordada, romàntica, eròtica, incisiva com ullals de bèstia ferida… no tenia cabuda en el cànon trist i fòssil de postguerra. Això li valgué un exili afegit: el que li receptà la seva gent.

Qualsevol altre ho hauria engegat tot a dida. Palau no. L’Alquimista va donar per tancada la seva producció poètica a mitjan anys cinquanta i es va consagrar al teatre, la narrativa breu i l’estudi de la pintura de Picasso, sobre la qual va escriure vint assajos imprescindibles. Els seus contes (reeditats de fa poc) cal censar-los entre els millors de la literatura catalana del segle XX. I hem de lamentar que el seu teatre, d'altíssima qualitat, sigui un gran desconegut per culpa dels desprogramadors teatrals d'un país, Catalunya, especialitzat a marginar la cultura catalana mani qui mani. Que avui es representi una obra de Palau a Madrid, però no a Barcelona, ja ho diu tot sobre el país que entre tots estem destruint.

He dit que Palau i Fabre va ser un gran poeta: els Poemes de l’Alquimista (1952), que recullen el conjunt dels seus poemes, són un monument de la poesia catalana del segle XX. Però no he dit que va ser un entusiasta de la poesia. Palau va impulsar la recuperació dels Amics de la Poesia (1941), els Estudis Universitaris Catalans (1941-42) i les primeres edicions d'amagat, amb les Edicions de la Sirena. I quan donava a conèixer el seu tercer recull de versos, la passió poètica de Palau el dugué a publicar clandestinament la primera revista en català durant el franquisme; es tracta de Poesia (1944-45): en van sortir vint números, amb una tirada de cent exemplars, que Palau distribuïa a mà. És en aquesta revista on l’Alquimista va publicar els primers escrits teòrics sobre el fet poètic.

La seva concepció de la poesia és, als anys quaranta, d’una modernitat insòlita, i en molts aspectes avui no superada. Palau parteix de la convicció que la poesia és alguna cosa més que retòrica. “Poesia és Metafísica”, diu. “Poesia és l’art de traduir la vida de l’esperit mitjançant l’esperit”. Per a ell poesia i vida estan íntimament relacionades: és un poeta que ha viscut i que viu per a la seva obra. Joan Colomines va escriure que a Palau “no li interessava altra cosa que donar fe de vida, fixar la seva posició inconformista i alhora plantejar líricament els seus problemes, que anaven de l’angoixa sexual a la metafísica.” En el número 10 de la revista Poesia, a la pregunta Què és poesia?, Palau es respon: “La poesia és un càncer”. En el número 14 escriu que “La poesia és un boig que, un cop pres i fermat, hom no sap ben bé de què acusar-lo davant el tribunal”; i en el número 16 sosté que “El poeta és un mèdium” a qui els poemes “li són donats fets”, per la qual cosa “no s’ha de parlar tant de bons i mals poetes com de bons i mals mèdiums”.
No m’allargo més. Ho deixo aquí. Valguin aquestes ratlles apressades com a agraïment a la persona, com a homenatge al poeta i com a reconeixement de l’obra, que roman, com un ésser viu.

Dante i les excursionistes calentes

Aquesta nit m’ha posseït un desfici cultural irreprimible. Primer m’he capbussat en Les excursionistes calentes, del gran Conrad Son. Després m’he lliurat a la lectura de la Divina Comèdia de Dante en la traducció de Sagarra. Cultura catalana a rompre. No us explicaré l’estat de cos i d’esperit amb què he visionat la cinta porno perquè trobo que no n’heu de fer res.

El que sí us puc dir és que encadenar les dues activitats (primer l’una, després l’altra) és altament instructiu, per tal com se n’obté una perspectiva nova. De camí cap al llit, els ulls plens de son, un no pot evitar d’imaginar-se les senyores i els senyors de la pel·lícula bullint dins olles de pega flamejant i proferint alarits espaordidors. Els paral·lelismes són sorprenents. Per exemple, la traça amb què actors i actrius eixamplen llivanyes i forats és comparable a la tirada dimonial a xapar gent (amb tots els biaixos imaginables!). També hi ha en comú la nuesa de tots plegats (a l’infern tot quisqui va en pilotes) i la molta expressió corporal. I els diàlegs, que acusen brevetat en ambdues bandes. I la sensació que tots els que marranegen a dalt compren números per penar després a baix -com si hi hagués un descensor directe d’un indret a l’altre.

Però el que m’ha cridat més l’atenció és la suavitat relativa dels suplicis que fan al cas. En els deu cercles de l’infern, els qui purguen pecats veneris poblen fossats que, sent desavinents, ho són menys que d'altres. Aqueront enllà, en el Cant V, els luxuriosos rodolen i s’envolen i ensopeguen arrossegats per una ventada de por. (Em faig càrrec de la incomoditat, però això també passa a l’Empordà i encara hi fan xalets.) En els cants XV i XVI, els sodomites habiten un areny castigat per llançades de foc no sé si aleatòries, però sí abundants, car van amb moltes “nafres en el cos rostit”. (D’acord, és una putada, però vist el pati dels veïns, encara són afortunats.) I en el cant XVIII (Malsfossats, cercle 8è, fossa 1a), alcavots i seductors caminen en sengles rengleres mentre “uns dimonis banyuts amb grans fuets / els colpien l’espatlla i el darrera”. (Entesos, de bon grat no hi anirem de colònies, però us asseguro que el càstig, al costat d’altres flagells, és com fer pam-pam al cul d’un nen.)

A la Commèdia –Dant no la feia Divina– Déu no se’n riu, dels pecats del piu, però hi fa a prop. La màxima severitat està reservada per a altres penitents: avars, iracunds, heretges, violents, suïcides, usurers, hipòcrites, baraters e tutti quanti. Falta molt poc perquè Boccaccio, en el Decamerone, canti l’alegre procacitat dels cossos que s’estimen sense por del pecat. Quant a moral sexual, nosaltres som fills d’aquest, però Dante ja havia obert el camí que du a Conrad Son, a Nacho Vidal i a d’altres catalans universals. Li hauríem d’estar agraïts.

Catalunya és femella

(Sense ser la Ben Plantada.) Quan diu no, vol dir potser. Quan diu potser, vol dir sí. I quan diu sí, és que va fora corda –cosa poc usual en un país de llarga tradició noucentista. A Espanya, país rotund, aquest comportament resulta irritant. Espanya és un país de blancs i negres (de sol y sombra, com a les places de toros). Allí són amics del verb francot i nítid, contundent, d’alta definició. És una virtut que tenen. I és clar, als catalans, tan proclius a nedar i guardar la roba, ens atribueixen cartes amagades i segones intencions, i judiquen que no som de fiar. Tenen raó. Som pitjors que els gallecs.

És lògic que vulguin totes les cartes sobre la taula. Ells posen les regles, que per això manen, i si volem jugar hem de dir les intencions. Això últim em sembla molt bé. Tenen motius per queixar-se’n. El joc aquest de no-però-potser-vés-a-saber-si… és ca na Pixes. La cantarella del Reclamo-el-dret-de-decidir-no-se-sap-què-segurament-poca-cosa treu de polleguera al més pintat. Poseu-vos dins la seva pell! Els catalans tenim el dret de decidir i els espanyols tenen el dret de saber a què atenir-se. Altra cosa desferma dolls gruixuts de desconfiança.

Parlo de la qüestió nacional, clar. CiU, que no però després potser sí; ERC, que sí que vol dir no. IC, no sap no contesta. Ostres, tu!: semblem albanesos, que per dir sí fan que no amb el cap, i per dir no fan que sí. Almenys a ells se’ls entén –sobretot a Kosovë. A Catalunya (en general) li convé una injecció d’expressivitat mascla, una gojosa resurrecció del parlar clar i català. Que els collons que sempre tenim a la boca esdevinguin verb llampant. Els catalans guanyarem autoestima, i els espanyols, tranquil·litat d’esperit.

Nacionalismes: l'ou i la castanya

No hi ha dos nacionalismes iguals. El més habitual, de fet, és que dos nacionalismes qualssevol s’assemblin com un ou a una castanya. Els que tenim dins casa, per exemple, són un cas llampant de dissemblança. El nacionalisme català de Catalunya resulta d’identificar els interessos propis i defensar-los. Altrament, el nacionalisme espanyol de Catalunya té l’efecte de confondre el personal quant als interessos propis i promou la identificació amb el debel·lador d’aquests interessos. No em negareu que el primer té lògica (tinc uns interessos i faig per manera de protegir-los) i el segon no gaire (tinc uns interessos i tiro pedres sobre la meva teulada).

Jo diria que el nacionalisme espanyol de Catalunya és el resultat d’un desenfocament: la visió permanent (i encegadora) de la teulada aliena impedeix de copsar la pròpia, cosa que dur a votar en contra dels interessos propis en el malentès que es fa el contrari. És allò de besar el cul de qui t’atupa pensant-se que el seu cul és el teu; que tu no en tens, de cul.

Això no ho dic pas pels polítics espanyolistes de Catalunya (que saben molt bé què fan i a què juguen), sinó pels seus votants. ¿Com si no hem d’entendre que el gruix de població que més ha patit la malvolença i la incompetència d’Espanya sigui la que està menys emprenyada (Racòmetre, 18-2-08)? ¿Com entendrem la carretada de vots que els partits espanyols replegaran a Catalunya el mes que ve?

A Catalunya hi ha un nacionalisme que neix de l’autoafirmació, la lucidesa i l’exigència democràtica. I n’hi ha un altre que, nascut del poder, atia la negació del proïsme, la confusió dels interessos i la dimissió cívica. En aquestes eleccions que s’acosten guanyarà el segon.

A Espanya no hi ha federals

Per sort. Perquè, si n’hi hagués, gastarien un «federalisme» arranador del tenor “café para todos però descafeïnat i rebullit per als catalans”. (Ens coneixem herbeta, i te dius moraduix.) El nivell d’autogovern d’una Catalunya federada a Espanya estaria –pugeu-hi de peus– per sota de l’actual raser autonòmic. I és que a Espanya no hi ha federals –ni n’hi haurà– per dues raons: en primer lloc, per manca de tradició; en segon lloc, perquè l’Estat espanyol és un artefacte polític dissenyat no pas al marge, sinó en contra, de qualsevol somni federal. Espanya està tan inhabilitada per al federalisme com ho està per al reconeixement de les nacions que sotmet i del seu dret de decidir. Ras i curt: si Espanya esdevingués federal, deixaria de ser Espanya. Fa quatre anys semblava que n’hi havia un, de federal, allí, però era mentida: boletes de colors per embadocar crèduls.

Això ve a tomb perquè el Centre d’Estudis d’Opinió ha fet públic el Baròmetre de gener, i l’enquesta ha aportat una novetat: al Principat hi ha un 36,4% de partidaris que Catalunya sigui un Estat dins una Espanya federal (un percentatge que supera per primera vegada els qui volen que sigui una comunitat autònoma). La pega d’aquesta dada és la impossibilitat d'interpretar-la. ¿Què volen, aquest terç llarg de catalans? ¿Saben de què parlen quan invoquen el federalisme? ¿Ja saben que, perquè hi hagi federalisme a Catalunya, cal que n’hi hagi també a Espanya… i no és el cas? Jo estic federat amb la meva senyora: estem lliurement associats en tant que persones sobiranes i iguals, en règim de separació de béns, fent una aportació equitativa al fons comú i amb dret al divorci. ¿Ja ho saben, aquests profederals, que el federalisme té aquest so?

Si es pensen que amb una recepta (falsament) federal Catalunya guanyarà autogovern, somien truites. Si, altrament, troben que així se soluciona el molestós “encaix de Catalunya a Espanya”, per la via de l’arranament competencial, els trobo malintencionats. ¿Com hem de llegir aquesta dada? No ho sé. I m'empipa molt pagar un Centre d’Estudis d’Opinió que gasta diners públics perquè no puguem saber què pensem els catalans sobre l’autogovern.

Em fa l’efecte que a Catalunya (i més concretament en organismes del Govern com el CEO) es parla de “federalisme” amb la mala intenció de perpetuar el desconeixement que hi ha sobre aquest tema, i de generar com més confusió millor. ¿Què els costa demanar a la gent si vol que Catalunya sigui independent o no? Ai, fuig!: la pregunta és políticament incorrecta. Doncs és la pregunta.