La llengua desistida

Les llengües es moren per desistiment. I, com que la llengua ho abraça tot, el desistiment té fases i té fronts. D’entrada, el desistidor renuncia a llegir en la seva llengua: així enfonsa la indústria editorial en la llengua autòctona. També desisteix d’escriure-la, i de parlar-la amb un desconegut, i davant el parlant d’una altra llengua. Si és empresari, desisteix d’etiquetar-hi cap producte, per molt local que sigui. És com un setge que el desistidor afegeix: una llengua desistida és una llengua assetjada per fora i per dins.

El desistiment té, a més, una faceta menys visible: la del desig, la del voler. El desistidor no desitja oir ni veure la seva llengua. Si la llengua falta, ell no la troba a faltar; si la bandegen, calla; si l’eliminen, somriu i mira de fer-se el simpàtic. És una dimissió de la dignitat. I si qualcú té l’acudit d’usar la llengua amb normalitat, o en reclama la presència, el fuetegen amb els ulls i li roseguen el nas. És el procés que ja s’ha culminat a Eivissa, i que està en curs a Mallorca i a Menorca. És així, si fa no fa, com es maten les llengües.

Estimar o que t'estimin

Estimar, esclar. Estimar té prestigi: qui ho fa se sent ple, els altres l’aproven sense avaluar-lo, el món s’hi posa com el gat que acull una carícia en el llom. Si Déu passés revista, donaria la conformitat.

En canvi, ser estimat és més pelut: perquè estimar algú és posar-lo a prova, anar-li amb exigències, importunar-lo. Quan t’estimen, sempre hi ha el dubte de si t’ho mereixes: ets suspecte. I estàs en situació de decebre. Sembla que estiguis obligat a vés a saber què. Qui t'estima, et desafia.

És Rilke, que m’hi ha fet pensar: “Ser estimat significa consumir-se en les flames. Estimar és flamejar en un llum d’oli inesgotable.” És cert: l’amor que dónes, t’eixampla; el que reps, t’engavanya. Sempre és millor estimar. Ara entenc que tu –si en fa, d’anys– entomaves la part pitjor: perquè jo estimava i tu no. Jo punyia, insolent, invasiu; i tu et feies la desmenjada amb talent, sempre amb evasives. Jo, convençut que eres tu qui feia patir; però era al revés: jo et feia patir a tu amb el meu amor. Sembla que Rilke t'hagi conegut: 

“Només al cap de molts anys serà capaç de comprendre per què va entossudir-se a no estimar mai. Per no obligar mai ningú a posar-se en la terrible situació de ser estimat. Això li acut a la memòria al cap d’uns quants anys, i, com en el cas d’altres propòsits, aquest també resulta mancat. Perquè ha estimat i ha tornat a estimar en la seva solitud; cada vegada amb l’esvaniment de tot l’ésser i amb una por indescriptible per la llibertat de l’altre. A poc a poc ha après de traspassar amb els raigs del sentiment l’objecte estimat, en lloc de concentrar-los en ell i consumir-lo. Estava malavesat a l’encant de reconèixer, a través de la forma cada cop més transparent de l’estimada, la fondària i la llunyania que va fer paleses davant la voluntat de possessió infinita de si mateix.” (Rainer Maria Rilke, Els quaderns de Malte, p. 221, trad. de Jordi Llovet, El Cercle de Viena, 2010).

El PP, contra la literatura catalana

Diria que la notícia ha passat desapercebuda, potser perquè la literatura interessa poca gent. Com si no fos greu. O com si fos una notícia del tipus “un gos ha mossegat un home”, que de tan esperable no és noticía. I és que el Consell de Mallorca, en mans del PP, ha suprimit la dotació econòmica dels Premis Mallorca per a l’any vinent.

Això són uns premis, creats fa sis anys, a la creació literària en català: 50.000 euros en la modalitat de narrativa, 10.000 euros en la de poesia i també 10.000 euros en la modalitat de narrativa juvenil. La presidenta del Consell, Maria Salom, diu que d’ara endavant els premis seran “purament honorífics”. Com si els diners no fossin rellevants.

Que ho són. I molt. L’objectiu d’un escriptor, o aspirant a escriptor, és veure publicada la seva obra i obtenir poc o molt reconeixement del públic i de la crítica. Però els diners són importants. Amb diners, un escriptor guanya temps per escriure. Amb 3.000 euros, un escriptor paga quatre mesos del lloguer del pis. Amb 10.000, pot pagar la hipoteca d’un any o reduir la jornada laboral a la meitat, guanyant així el que li és més valuós: temps. Amb 50.000, pot obsequiar-se tres anys sabàtics i fer una obra mestra.

El prestigi d’un premi és indestriable dels diners que s’hi atorguen. Els diners són un indicador de l’estima i el valor que es dóna a la literatura que en teoria es promou. Tots entendríem que ara, en temps de tisores feroces, el muntant dels Premis Mallorca es reduís a l’espera de temps millors. Però això no. La desertització econòmica dels Premis és un menyspreu de la llengua i la cultura pròpies de Mallorca. Una decisió que redueix a zero el valor de la literatura catalana –a la literatura castellana no li ho fan, això.

La voluntat liquidacionista és clara. Perquè ¿qui porta originals a un premi que no dóna diners? Poca gent (i poc ambiciosa). I ¿què es fa amb un premi despoblat i devaluat? S’elimina, esclar. 

¿Arribaré mai a tenir una ànima?

Diu Agustí Bartra: “Arribar a tenir una ànima costa tota una vida. Em penso que començo a tenir-ne una, d’ànima –el poeta té setanta anys quan diu això–, al centre de la qual poso el meu cor.” (Entrevista de Feliu Formosa, 1978)

Servidor responc: M’agrada sentir-vos-ho dir, senyor Bartra, perquè jo també m’ho ensumava, i sentir-me acompanyat per vós és un consol. Ja m’ho temia, que tinc una ànima de càntir, sense forma ni nucli, com un tros de paper que no embolica res –que deia Rilke–, com una feixa envaïda de bosc o com una casa que encara no hi és.

Que naixem sense ànima és fàcil de veure: els nens són animalons. Que arribem a l’adolescència sense haver avançat les obres ni un mil·límetre és cosa evident, per poc que un tingui tractes amb barbamecs. També és fàcil copsar que ens fem adults de cos, però no tant d’esperit, i que madurem com les garroves, que totes s’assemblen i se les mengen els porcs.

L’ànima, aquesta consistència de l’ésser que sap ser un i tots els homes alhora, el centre inexpugnable de la persona, el llibre que ens endreça per dins, costa molt d’adquirir i la majoria de persones no l’atenyen mai. Si no és que entenem, com Pessoa, que els ninos (pepes, titelles, putxinel·lis) tenen ànima, i llavors hi ha tanta gent –com ara jo– que som més a prop de les joguines antropomorfes que de vós, senyor Bartra. 

Un argument fal·laç contra la independència

L’invocava Ramón Jáuregui diumenge passat, en una entrevista que li va fer el diari Ara. El ministre espanyol de la Presidència i candidat del PSE per Àlaba arborava el mantra de sempre contra la independència de Catalunya: “El gruix de la societat catalana se sent catalana i espanyola alhora”. Un argument trampós per justificar l’immobilisme.

Fa molts anys que les enquestes, a l’hora de sondar el sentiment nacional dels catalans, detecten un grup molt majoritari (“tant català com espanyol”) i dos grups minoritaris (“només espanyol” i “només català”, aquest sempre més crescut que aquell). I ningú dubta que la radiografia és correcta; hi ha coses que són com són i que no admeten cuina. ¿I què, però? L’engany està en la interpretació que en fa l’unionisme.

Que un hom es reclami “tant català com espanyol” no vol dir que la seva adhesió a Espanya sigui incondicional, ni que s’avingui a ser maltractat indefinidament. Al contrari: vol dir que tant pot decantar-se a l’Estat espanyol com a l’Estat català, i que l’una opció o l’altra respon a criteris pragmàtics. Una volubilitat que contrasta amb la dels altres dos grups (els qui són “només espanyols” o “només catalans”), els quals tenen un sentit d’identitat més acusat i són, doncs, més previsibles. Aquests són com els portuguesos que el 1640 cridaven: “Abans pobres que espanyols!”, o com els espanyols que votaran contra la independència de Catalunya bo i sabent que voten contra el seus interessos materials (“Abans pobres que catalans!”, podran clamar).

Vet aquí el parany. Unes altres enquestes, igual de bones i tan refractàries a la cuina com aquelles, indiquen que aquest gruix “híbrid” de la població catalana es dividirà en tres trossos en un plebiscit d’independència (sí, no i abstenció), i que el formatge més gros serà el del sí.

Aspres

Ens aspreu, filles, com si fóssim mongeteres.

¿O és al revés?

Nosaltres, aspre; vosaltres, plantes.

Bartra esmena Espriu

Escriu Agustí Bartra, en una carta a Antoni Ribera: “Catalunya? Sempre. És el somni a tot dir. Un poble d’homes i dones lluminosos. Lluny de la histèria nacionalista dels inferiors, de les banderes ferotges i dels esclops idiotes, hem de voler el cant de les afirmacions vitals, la consciència solar, l’idioma envaït de ginesta, el sentit immortal de la terra, la sardana social, l’esperit apol·lini i la sang dionisíaca. Crec que ja és hora de deixar d’escoltar la veueta planyívola que fa: «Oh, que cansat estic de la meva covarda, vella, tan salvatge terra...». Aixo no té res a veure amb la consciència tràgica: és el rosegar d’ungles de les castracions, la llàgrima devorada per la lleganya, l’àguila convertida en gallina. Fins a cert punt és un testimoni. Però el que ens cal és que els millors forgin una consciència que acabi amb el prestigi del somiqueig estètic. Que hom llenci d’una vegada les balances que només pesen les figues seques de l’esperit afonat! Encara hi ha qui creu que el sol és un pòtol que aixeca les faldilles dels pallers.” (Mèxic, D.F., 21 de setembre de 1967)

Han passat quaranta-quatre anys i les paraules de Bartra no cessen de fer llum. Contra els enemics, els conformats i els somicons, el poeta sap què hem de fer: no plorar el que som, sinó anticipar el que serem; no doldre’ns de la feblesa, sinó dir-nos forts per trencar els límits que ens escanyen; ser, no pas  nocturns i melangiosos, sinó solars, joiosos; anar capdrets i veure-hi lluny; assumir la victòria abans d’obtenir-la. El vitalisme bartrià assenyala el camí, així en la literatura com en la política.