Estic fins als nassos de les hagiografies acrítiques al voltant de Jordi Solé Tura, que al cel sia si hi ha cel. Ja n’hi ha prou d’aquest color. Només em faltava llegir en Miquel Roca publicant que el finat era un “catalanista radical”. Prou de mistificació. Prou de mentides. Acció de gràcies al lluitador antifranquista, només faltaria. El condol a la família, esclar. Tristesa per la implicació del difunt en el nyap constitucional del 1978 [a la foto, els pares de la
cosa] i per la manca de rectificació posterior. Però sobretot cal poder dir, sense por, que Jordi Solé Tura va torçar el coll a una llarga tradició de socialisme catalanista i va posar les esquerres catalanes hegemòniques al servei de l’
espanyolisme; que això ho va teoritzar a la seva tesi doctoral,
Catalanismo y revolución burguesa (publicada el 1970), i que d’aquelles noces vénen aquests bescuits. Posaré només tres exemples de la tradició que Solé Tura va escanyar: els de Gabriel Alomar, Rafael Campalans i Manuel Serra i Moret (les cites les extrec de
Les arrels teòriques de les esquerres catalanes, d’Isidre Molas, Ed. 62, 2001).
Per a Gabriel Alomar, el catalanisme és un aspecte de la lluita per la llibertat humana, entén que els obrers han de fer seva aquesta lluita i alerta davant les maniobres descentralitzadores que veu venir: “La descentralització suposa autoritat
delegada pel centre, és a dir, cessió parcial d’un dret indiscutible. El nacionalisme, en canvi, suposa la reivindicació d’un dret propi, atropellat o malmès per l’abús d’un poder estrany”.
Per a Rafael Campalans, el socialisme ha d’expressar necessàriament la seva voluntat d’alliberament nacional, i el federalisme només s’hi val si és universalista (o sia, si tendeix a “la lliure federació de les repúbliques socials dels diferents pobles de la terra”). El dirigent de la Unió Socialista de Catalunya tenia ben clar que “els homes nascuts a Catalunya o incorporats a la nostra vida –és igual–, per arribar a posseir una valor ben humana i ben original, han de començar per ésser ben catalans. Els catalans que no ho són, no són res: no poden ésser res. Si volen ésser quelcom sense ésser catalans, han de començar –i la cosa no és pas fàcil– per fer-se castellans o francesos o rifenys”.
En darrer lloc, qui va ser alcalde de Pineda, Manuel Serra i Moret, també parla d’alliberament nacional i als anys vint planteja la independència de Catalunya com a fita a assolir; una aspiració que argumenta en aquests termes: “Totes les llibertats són solidàries, totes les dominacions són execrables i odioses. I els socialistes sabem que la llibertat, el dret, la justícia, tant les individuals com les col·lectives, no es guanyen ni es conserven fragmentàriament, sinó en el seu conjunt”. I el 1945 exclamava pròfeticament, com si ja olorés la deriva que unes esquerres catalanes emprendrien dues dècades més tard: “Ai d’aquell que arriba a perdre la noció de Catalunya, perquè indubtablement anirà pel món com un orb i ja mai més no sabrà trobar la seva estrella, ni la clau del seu origen, ni la brúixola del seu destí”.
La poesia religiosa no està de moda -una raó de pes per parar-hi atenció, ves. I la poesia dita espiritual tampoc està per tirar coets, que diguem. Ja fa un segle que la poesia dominant a Catalunya pivota entre la sensualitat, la quotidianitat, la intel·ligència emocional i la filosofia d’anar per casa. A aquestes alçades de la història, la poesia religiosa ens fa l’efecte d’una enderga empolsinada i vella, i aquest prejudici ens fa perdre de vista això que diuen els meus amics premianencs (de Dalt) de PdePoesia: que “sota el mantell del que en podríem dir poesia espiritual, hi ha un munt de poemes que diuen coses entenedores, profundes i plenes de bellesa que arriben a tothom, creients i no creients.”
