La delegada del govern espanyol a Catalunya, María de los Llanos de Luna, és molt sensible als colors de la seva bandera. Quan l’altre dia van escenificar-ne el davallament, a Sant Pol, va dir que allò era un ultratge. I quan després hi van calar foc, també. És evident que retirar pacíficament una bandera i lliurar-la educadament al seu propietari no és cap ultratge. I cremar-la… diria que tampoc.
Fa uns anys vaig veure unes imatges en què uns joves cremaven una bandera catalana. Llavors vaig pensar que eren uns mal educats –ara he canviat de parer–, però en cap moment em va passar pel magí que allò fos un “ultratge”. I és que la parauleta, ultratge, ai uix, em provoca un calfred a l’espinada: és un mot que fa olor de naftalina, té un dring falangista molt inquietant. Vejam.
Si algú crema una bandera, ho fa per alguna raó i va bé saber-la, perquè potser té solta. Aquells goranots que van cremar una bandera catalana tenien unes raons que fóra bo conèixer, perquè potser sirguem de tort i ens convindria esmenar-nos, i ells ens ho fan saber. Al capdavall, si jo em compro una bandera puc fer-ne el que vulgui, també cremar-la. I si un crema una bandera que no és propietat seva, i l’enxampen, és lògic que assumeixi el cost de restituir-la. Però fer veu de tro clamant ultratge! i ordir una persecució judicial, això és treure les coses de mare.
Darrere una bandera que crema hi ha una persona enfadada. Darrere la paraula ultratge hi ha un intolerant.
2 comentaris:
Alguns perden molt fàcilment els papers. Si una autoritat veu com algú crema una bandera i només exclama "ultratge!" és que ja no cal que es faci la pregunta: "per què aquest algú crema la meva bandera?", perquè ja en sap la resposta.
Clídice
Els fanàtics els perden de seguida, els papers. La reacció de la senyora de Luna s'assembla molt a la dels integristes islàmics que surten del fogó perquè un diari ha publicat una caricatura de Mahoma, o perquè un escriptor ha escrit alguna cosa heterodoxa en relació amb el credo islàmic.
Publica un comentari a l'entrada