El bilingüisme és posar gallines i guineus dins el corral de les gallines. El resultat d’una tal cohabitació és previsible.
Si les gallines han de ser giscadores com les guineus, i en canvi les guineus poden ignorar el cloqueig de les gallines… mala peça al teler.
Si les gallines abdiquen a favor de les raboses, que són oli damunt l’aigua, i aquestes troben taula parada i tot… malament rai.
Si, a més, arriba que en el corral hi ha més guineus que gallines, el resultat, a més de previsible, és a tocar.
I si les guineus diuen: “¿Què carat? Si som guineus per natura, bo és que facem el nostre fet”, i es deixen de miraments, i l’aviram dóna la conformitat, llavors el resultat, a més de veure’s venir, a més de ser tocadís i digestible, és cosa dada i beneïda i untada amb oli sant.
Vet aquí Mallorca. Vet aquí…
7 comentaris:
M´ha encantat l'analogia. Molt encertada, per desgràcia.
Veient les notícies ja tens ben bé tota la raó :(
Perdre la identitat, beure's l'enteniment i pixar la dignitat és tot u.
Ep, no m'agrada gens la faula emprada. On arribarem?
Ni som gallines, ni ells guineus. Anoteu: les guineus no són usualment animals de manada.
Rere la vostra metàfora hi ha la constatació d'una derrota molt profunda. Ben assumida.
Tenim plomes, tenim ales, no podem volar. Cert! Picotegem el terra perque ens fa mandra alçar el vol. Però no som gallines!
Rere Mallorca hi anem naltros, ben segur. Som fruita madura. Podiem haver-nos podrit de dins, i anar-nos perdent cap enfora, com Barcelona, cert. Però la malura ens ha malmès la part més externa, també i tant bé que ho fa!.
De fet hauria d'haver-ne dit pela i no pas part externa. Però hauria sigut una descortesia. El nostre fruit, la llengua, ha crescut eixort de pela, i per ço mort.
Si plores per perdre el sol, les llàgrimes no et deixaràn veure les estrelles ...
Anònim, sàpigues que esperava un comentari com el teu. Sàpigues que t'entenc molt bé, i que, dins la teva pell, jo segurament reaccionaria com tu.
Si no són guineus, posem que som llops: els llops sí que van en manada. Però vosaltres (ço és, nosaltres)sí que sou gallines: les gallines no fan mal a cap animal de pèl ni de ploma, no són depredadors. Els catalans no hem fet desaparèixer mai cap llengua; ells (els llops) n'han fet mortaldats, i encara se n'ufanen.
"La constatació d'una derrota molt profunda"... Sí, és vera. Per a un mallorquí que siga així com toca, això no és assumible. Me'n faig el càrrec. Però la derrota és un fet. A Eivissa, a Mallorca, i probablement també a Menorca, el país s'ha acabat. Vull dir que s'ha acabat la possibilitat de fer un país normal. Queden i quedaran els reductes, esclar (Es Pinzell, la bona gent de Manacor i tres o quatre refugis més). Però els reductes no refloten un país que té tant de pes mort, un país en què quasi tot és desistiment. Ja ho va dir Baltasar Porcel: el català, a Mallorca, serà un vestigi.
Que consti que al Principat no podem presumir de res. Aquí la llengua se'ns podreix per dins i ens cau de les mans. Si no hi hagués l'expectativa de tenir un Estat propi, servidor ja li cantaria les absoltes, a la llengua.
A les illes Balears, cap combinació de govern no ha sigut bona per normalitzar la llengua, i en canvi totes ho han sigut per deixar-la, o fer-la, caure. ¿Què vols? ¿D'on vols que tregui la fe?
De la Joana i la Mariona ... i del teu polit treball, excel·lent quan t'ho proposes!
Via fora, hi som a temps!
No usis els llops, tampoc. Són éssers meravellosos en extinció, també.
Finir és el nostre destí. Cert. Però mentre resti un bri d'aquesta llengua, mentre ens restin poetes, maldarem per deixar la nostra petja damunt l'arena d'aquest món.
No pas abans com molts voldrien!
Amb el somriure, la revolta, sempre!
Publica un comentari a l'entrada