Assentar i espassar

Hi ha paraules que reculen, i van a parar a l'armari dels malendreços, per culpa dels veïns –i del Gran Germà, s’ha de dir tot. És el cas, per exemple, d’assentar i espassar, dos verbs desplaçats, respectivament, pel castellanisme sentar i pel verb passar. En aquests casos, la que es fon sempre és la forma genuïna.

Assentar. Quan un aliment que hem menjat no se’ns posa bé, toca dir que “no se m’ha assentat bé”, i no pas l’espeltre “no m’ha sentat bé”, calcat del Gran Germà. En canvi, sí que sento dir el verb assentar-se –de tort i a la biorxa– en lloc dels normalíssims seure i asseure’s: “assenta’t”, diuen, volent dir que seguis o t’asseguis. I és com un cop de mall a l’orella. El verb assentar és, doncs, víctima i botxí alhora, perquè per un costat hi ha el castellà sentar que el fa caure, i per l’altre costat és ell qui pega cops de colze a seure i asseure’s.

Espassar. Quan un dolor minva progressivament fins a remetre del tot, en català és de llei dir que s’espassa. Doncs tot quisqui passa de la parauleta i diu que el mal ja li ha passat. “Tot el matí que pica però la gana no li espassa”, fa un bon exemple del DIEC. Però és per demés i ja li podeu anar darrere amb un flabiol sonant.

Són els veïns verbicides. N’hi ha a la baldor (alcohol per esperit de vi, anís per matafaluga, armilla per guardapits, descabellat per escabellat, estar per ser…). No és només que un mot espuri en desplaci un de propi: és que un mot català mata el seu veí obeint els designis del Gran Germà. Talment fossin zipais, la brivalla autòctona que, en una nació sotmesa, es posa al servei de l’ocupant.