Diu Henry Bergson: “Nosaltres hem d’entendre per esperit una realitat que és capaç de donar molt més que no conté, d’enriquir-se des de dins, de crear-se o recrear-se sense parar, i que és essencialment refractària a la mesura”.
I m’adono que, això que diu Bergson de l’esperit, ho podria dir també dels clàssics. “Un clàssic és un llibre que mai no acaba de dir el que ha de dir”, sentenciava Italo Calvino. Un clàssic, doncs, és un escreix d’esperit en forma de llibre, és un llibre sublim.
Rilke té un poema en què intenta explicar què vol dir sublim; es podia haver demanat què vol dir esperit, o clàssic, i si ho entenia com Bergson i Calvino probablement li hauria sortit el mateix poema. Vet-lo aquí, en versió original i en català:
La sublime est un départ.
Quelque chose de nous qui au lieu
de nous suivre, prend son écart
et s’habitue aux cieux.
La rencontre extrême de l’art
n’est-ce point l’adieu le plus doux?
Et la musique: ce dernier regard
que nous jetons nous-mêmes vers nous!
(Rainer Maria Rilke, Poemes francesos, Edicions de la l·l)
El sublim és una partença.
Alguna cosa de nosaltres que en lloc
de seguir-nos, resta a part
i s’habitua als cels.
La trobada extrema de l’art
no és l’adéu més dolç?
I la música: aquest darrer esguard
que ens llancem nosaltres a nosaltres mateixos.
(trad. Mariàngela Vilallonga)
2 comentaris:
Buscaré l'edició de Rilke, que deu ser moderna. Fantàstic poema!
Bon Sant Essteve!
L'edició que tinc és d'enguany; conté els originals francesos i la traducció catalana dels quatre reculls de versos que Rilke va escriure al Valais, als darrers anys de la seva vida.
Per cert, que quan Rilke s'hi estava, al Valais l'arpità (el francoprovençal) era una llengua ben viva -per bé que ja minoritària. No sé si el poeta de Praga s'hi va interessar gaire. Si algú sap res de la relació entre Rilke i l'arpità, i me'n sap donar clarícies, li estaré molt agraït.
El poema és formidable, sí: és el que m'agrada més del recull.
Bon Sant Esteve.
Publica un comentari a l'entrada