L'estranger de TV3

No veig les televisions espanyoles –ergo no veig TV3. No és només una qüestió de (manca de) temps, sinó sobretot d’higiene mental. Però ara –fa just mitja hora- he badat: m’he assegut al sofà per esclovellar quatre pipes i davant meu refulgia el Telenotícies Vespre. Han sigut només cinc minuts, temps de sobra per encaixar una bufetada i un cop de puny a la cara. La bufetada: atropellament múltiple a Màlaga (com si la crònica de successos d’aquesta ciutat ens hagués d’interessar més que la de Tolosa, Milà o Marràqueix). El cop de puny: la Generalitat finança la construcció d'una escola a l’estranger [sic], concretament al Soler, al nord de Catalunya. Talment.

No veig TV3 perquè no sóc masoquista: no passo gust veient com es destrueix metòdicament l’imaginari català, i amb ell el país que, si no el podem imaginar, no podrà ser mai. Televisió de Catalunya és la màquina d’espanyolització més porfidiosa que opera a casa nostra –és pitjor que Tele5, signatària del Manifiesto famós (i per poc que hi penseu, us adonareu que no exagero).

Amb la complaença d’ERC, que al Govern estant mira TV3 i calla.

Corbacho i Milgram

No tingueu cap dubte –cap, que vol dir cap ni un- que els vint-i-cinc diputats del PSC votaran amb el PSOE els pressupostos espanyols del 2009. Qui encara en dubta, que s’ho faci mirar, perquè anirà a la mar i no veurà l’aigua. El PSC és la marca del PSOE a Catalunya, el seu projecte és la superació del conflicte entre Espanya i Catalunya per la via de sacralitzar la primera i espanyolitzar la segona; el PSC és un partit que, sempre que ha hagut de triar entre Espanya i Catalunya, ha triat Espanya; no és un partit català d’Espanya, sinó un partit espanyol de Catalunya. Això és així des de fa trenta anys, de manera sistemàtica i sense excepcions.

La retòrica del front català per un finançament just, la possibilitat de no votar els pressupostos del PSOE, són pura comèdia. La vida és teatre, la política és teatre dins el teatre, i el duet Zaragoza-Iceta són doctors honoris causa en sofisme i art dramàtic. No hi haurà sorpresa perquè el PSC no persegueix pas la justícia, sinó el poder i l’obediència: l’obediència dels catalans a les lleis espanyoles, per ofenoses i abusives que siguin. I això, paradoxalment, és el que li dóna majories electorals a Catalunya. Perquè els éssers humans són porucs i mesquins per naturalesa -i si són catalans encara més-, i si hom els força a triar entre la justícia i l’obediència, trien la segona en una proporció de dos a un. És el paradigma de Stanley Milgram, psicòleg de la universitat de Yale, que ho explica la mar de bé al llibre Els perills de l’obediència (1974) –els amics de Tetrablog en parlen en aquest post de fa uns dies.

Per això, quan Corbacho afirma, directe i francot, que els diputats del PSC votaran allò que els manarà el PSOE, faci sol o pedregui, car aquesta és la seva raó de ser, no fa sinó encomanar-se a sant Milgram. Però ha tingut la indelicadesa d’esguerrar el guió als actors de la seva companyia. I això és lleig, què carat.

"Entre dues espases", de Margarita Ballester

Diu Miquel de Palol, en dos proverbis successius: “La poesia s’hauria d’escriure tallant-la a la pedra. Seria la manera que mals poetes i incontinents s’hi pensessin una mica més”; i “Els poetes, com la fruita, val més que madurin a l’arbre” (Proverbis, p. 41).

Crec que Margarita Ballester (Barcelona, 1942) signaria aquestes paraules sense vacil·lar. La poetessa, afincada de fa quinze anys a Menorca, sempre s’ho ha pensat molt abans de publicar un recull de versos. El primer, L’infant i la mort (1989), el publica als quaranta-set anys; sis anys després du a la impremta Els ulls (1995), i s’escolen nou anys abans no treu a la llum Entre dues espases (Jardins de Samarcanda, 2004), Premi Josep Maria Llompart-Cavall Verd de Poesia, atorgat per l’AELC al millor conjunt de poemes publicat aquell any. Un exemple de prudència i de lenta maceració poètica.

El tercer poemari de Margarita Ballester és d’ingestió ràpida i de digestió lenta. Són uns versos que entren en el cos com una pomada llarga de ginebra i els dies següents ballen pel cap fent com bellumes, un clapoteig d’espurnejos i ressons inquiets; com si les paraules no sabessin on aparcar. El llibre consta de quatre parts i un epíleg. La primera, “Què en queda?”, arrenca amb un poema sobre la pròpia mort, seguit d’un reguitzell de versos i proses breus a través de les quals Ballester inscriu la seva veu en la història literària (hi apareixen Rilke, Puixkin, Leopardi, Montaigne, Brodsky, Emily Dickinson…). A la segona, “Tu”, la poeta emprèn una anàlisi sintàctica dels seus fantasmes personals, afilerats en forma de pronoms i catalogats en termes de Nominatiu, Acusatiu, Datiu i Vocatiu. La tercera part, "Els mesos de l'any", dóna cabuda als poemes més lírics del recull: Menorca fa acte de presència, i els fills, que són lluny, i els versos tornen fugaços com tot allò que estimem. La quarta part, “L’últim reducte”, reprèn la reflexió sobre la literatura, centrada ara en la poètica pròpia. A l’epíleg, Ballester reflexiona sobre el dolor d’escriure i el desig de deixar de fer-ho (“Entre dues espases pot ser i està sent un monument al masoquisme”, diu la menorquina).

El llibre és estrany i originalíssim. Els versos són d’una austeritat rocallosa, i la veu que hi parla ho fa contra les convencions (“Sí, escrivim contra el llenguatge i a favor d’una utilitat nova del propi llenguatge”, diu l’escriptora). Margarita Ballester no es limita a escriure poemes, sinó que n'explora la gènesi, esbucant així la frontera entre poesia i assaig. Entre dues espases (el títol és un vers del poeta menorquí Gumersind Gomila) és un llibre valent, bell, suggeridor, distint, que truca a la nostra consciència per fer-hi una estada llarga.

Andrade i els llibres

La relació d’un hom amb els llibres és personalíssima. Una operació lectora és distinta de totes les altres, una relectura és diferent que una lectura, un llibre és mil llibres varis si té mil lectors, i els tractes que hi fem són singulars. Eugénio de Andrade resumeix en un poema la seva història d’amor amb aquestes criatures quasi humanes. Vet-lo aquí:

EN UN EXEMPLAR DE LES GEÒRGIQUES

Os livros. A sua cálida,
terna, serena pele. Amorosa
companhia. Dispostos sempre
a partilhar o sol
das suas águas. Tão dóceis,
tão calados, tão leais.
Tão luminosos na sua
branca e vegetal e cerrada
melanconia. Amados
como nenhuns outros companheiros
da alma. Tão musicais
no fluvial e transbordante
ardor de cada dia.

(Ofici de paciència, p. 36, El Gall Editor, 2008)

Tornar a la veritat

Hi ha llibres que són bons per picar entre hores, en estones de trànsit entre una feina i altra, o entre una lectura i la següent. És el cas del Diccionario filosófico d’André Comte-Sponville (trad. Jordi Terré, Paidós, 2003), que vaig espigolant amb desordre i plaer. M’és útil per a refrescar nocions que tinc rovellades i per aprendre beceroles de les que desconec; sobretot, em fa servei per a repensar les grans qüestions des d’algun angle nou. Fa uns dies vaig sentir la necessitat de revisar la noció de veritat, i a l’entrada corresponent vaig encepegar una reflexió (un petit assaig) brillant, el millor que hi he llegit fins ara.

El filòsof francès s’esforça a desmuntar els discursos escèptic i sofista sobre la veritat. Per al primer, res no és cert; per al segon, res no és vertader. Totes dues tradicions han dut un gros corrent del pensament europeu al nihilisme, a la idea que la veritat no existeix. I, efectivament, ”la veritat és una abstracció, no existeix: només hi ha fets o enunciats vertaders. Però aquesta abstracció és l’únic que ens permet pensar”. Si dues proposicions vertaderes no tinguessin en comú alguna cosa, “no tindria cap sentit dir que ho són, tots els discursos serien equivalents i no hi hauria cap diferència entre un deliri i una demostració, entre un fals testimoni i un testimoni verídic, entre un coneixement i una ignorància. Seria el final de la raó, i de la desraó”. L’autor del Dictionnaire rebla el clau afirmant que “un sol error reconegut, i no n’hi ha pas pocs, o una sola mentida desemmascarada, i n’hi ha a rompre, basten per confirmar almenys la idea de veritat”.

La veritat “existeix”, doncs, en forma de proposicions veritables. Ho sabien els il·lustrats del XVIII, ho sabien Spinoza i Pascal. ¿Per què, doncs, el nihilisme ha fet forrolla? Fàcil: pel prestigi gran i durador dels qui l’han abanderat (Nietzsche: “La falsedat d’un judici no és ja per a nosaltres una objecció contra tal judici”; Pessoa: “La recerca de la veritat comporta sempre el coneixement últim de la seva inexistència”). També hi ha hagut altres raons: les ganes de fer rabiar els bisbes, el gust de la provocació, la comoditat inherent al plantejament nihilista…

El fet és que no s’hi val de dir “la veritat no existeix” i quedar-se tan ample, perquè no es pot matar tot el que és gras. Aquest pendís ens ha dut a una societat moderna on no hi ha veritat, sinó interpretacions, un pantà on els valors humanístics no poden sinó naufragar. Com a la faula de La Fontaine, que la guineu no arribi als raïms no vol dir que no hi siguin. I són una part d’aquests “raïms”, els xinglons de veritat que podem haver, els que ens permeten unir-nos al món, que és -ves què hi farem- l’únic lloc de salvació. “Això és el que ens fa humans i ens aboca a la filosofia”, diu Comte-Sponville. I d’aquí neix “l’amor a la veritat, que és alhora una virtut moral i una exigència intel·lectual”. El filòsof ens convida a tornar a la veritat. ¿Hi tornem?

"Ofici de paciència", d'Eugénio de Andrade

Acabo de llegir Ofici de paciència, en els versos portuguesos d’Eugénio de Andrade i en la traducció catalana d’Antoni Xumet (El Gall Editor, Pollença, 2008). Llegir els poemes dues vegades, primer en una llengua, després en l’altra, multiplica el plaer per dos i millora la fluïdesa lectora en portuguès –ves, molts guanys condensats en poques pàgines.

Llegir Andrade (que en realitat es deia José Fontinhas) és una garantia de plaer i d’elevació espiritual ran de terra. M’explico. Els versos d’Andrade són, en paraules seves “simplement passió per les coses de la terra, en la seva forma més ardent i encara no consumada”. El poeta de Póvoa de Altaia parla de les coses concretes i de les impressions sensorials tot dotant-les d’una dimensió angèlica; no és debades que els versos tenen una textura quasi aèria i una musicalitat subtil i evocadora. Els seus poemes són com ocells que volen dins el lector amb un esbatec dolç que sap el bessó de les coses i estima perquè sí.

Andrade potser és el poeta portuguès més gran després de Pessoa. Tota la poesia d’Andrade és un homenatge enfervorit a la vida, la naturalesa i els dons del cos. L'escriptor va avorrir el luxe, va estimar la soledat i el silenci, i va oficiar en els seus versos -com Goethe- les noces de la bellesa i la veritat. Emperò, les seves inquietuds d’humanista li van impedir d’abstreure’s del món i se significà també com a home d’esquerres. Els seus versos busquen la senzillesa, es volen purs i convoquen la mirada de la infantesa; són traginers d’una veu humil que parla “amb un amic”. Una veu que és alhora universal i portuguesa: la poesia és “la més noble expressió del geni portuguès”, deia; i també: “la poesia portuguesa és el més bell retrat d’un poble que sempre va somniar més del que va realitzar”.

Gràcies, Xumet i Gall Editor, per aquesta bella traducció d’Andrade.

Fauves hongaresos a Ceret

El Museu d’Art Modern de Ceret (el Vallespir) és un dels millors museus catalans d'art dels segles XX i XXI. Les exposicions monogràfiques que s’hi fan es nodreixen de peces manllevades de desenes de museus d’arreu del món, prestigiosos o no, grans o discrets, tant és, perquè pertot hi ha obres valuoses. Aquests últims anys el museu ceretà s’ha centrat en el fauvisme, amb motiu del centenari del moviment, nascut el 1905 a Cotlliure de la mà de Matisse i els seus amics. L’exposició de fa dos anys, Matisse et Derain, Collioure 1905, un été fauve, va ser inoblidable.

Enguany el cicle es tanca amb una mostra de 116 pintures i 44 dibuixos fets pels fauves hongaresos entre 1904 i 1914. L’exposició és estupenda. Els pintors magiars no es van limitar a copiar els mestres francesos, sinó que van fer “una síntesi sàvia i complexa entre l’expressivitat del color de Matisse i el rigor de la plasticitat cézanniana, que ja apunta cap al cubisme” (Catàleg).

Els fauves van fer un pas més enllà de Van Gogh, Gauguin i els impressionistes fent ús del traç robust i els colors arbitraris -aquells vermells... A Catalunya van passar força desapercebuts, però a Hongria van tenir un impacte immediat en un cercle d’artistes (concentrat inicialment a Nagybánya, avui Romania) delerosos de modernitat. Dissortadament, el monstre de la guerra ha devorat la major part de l’obra dels fauves hongaresos, les restes de la qual no s’han mostrat mai, al seu propi país, fins al 2006. Veure-les ara a Ceret és un luxe que no té preu. L’exposició és oberta fins al 12 d’octubre del 2008. Encara hi sou a temps.