Franki, llibertat!

Francesc Argemí, Franki per als amics –que són molts–, és un jove egarenc que el 2004 va ser condemnat a dos anys i tres mesos de presó per un presumpte delicte de desordres públics i un altre d’atemptat a l’autoritat. A més, per un suposat ultratge a la bandera haurà de pagar una multa, i si no fa front al pagament la pena s’incrementarà de quatre mesos i mig.

Els fets van tenir lloc durant la Festa Major de Terrassa del 2002, quan un grup de joves van intentar despenjar la bandera espanyola del balcó de l’Ajuntament. Els tres recursos que s’han presentat contra la sentència han estat desestimats. L’indult que l’advocada d’Argemí va demanar el 2006 també va ser denegat pel Ministeri de Justícia, a pesar que la petició tenia el suport de tots els grups polítics representats a l’Ajuntament de Terrassa, llevat del PP. Ara en Franki ha ingressat al Centre Penitenciari Brians 2, i les concentracions de protesta s’estenen arreu de Catalunya. El cas demana moltes consideracions. En faré només quatre.

En primer lloc, si la presència de la bandera espanyola és legalment obligada en els ajuntaments catalans, també ho és la presència de la bandera catalana a la Capitania Marítima de Barcelona i a les casernes de l’exèrcit a Catalunya; ergo, la llei és una, però ells no se l’autoapliquen, només l’apliquen contra nosaltres. La cosa de les lleis, a Espanya, va així.

En segon lloc, aldarulls –agressions!– cent vegades més greus provocats per energúmens d’extrema dreta en diverses localitats del Vallès no han generat quasi mai cap detenció, i mai mai mai, cap ingrés a la presó. Els diversos cossos policials que hi ha a Catalunya actuen de manera diferent segons l’adscripció nacional del seus “clients” (recordeu Sabadell i Castellar).

En tercer lloc, es torna a fer evident que la “justícia” espanyola és jutge i part alhora, és una institució que té, entre els seus objectius, castigar la dissidència política a Catalunya i a Euskadi, o sia exercir la repressió amb criteris polítics; si tenen arguments jurídics per fer-ho, els invoquen, i si no en tenen, se’ls inventen, o ni això. “Justícia espanyola” s’ha convertit –ja fa molts anys– en un oxímoron del tipus “música militar” o “exèrcit humanitari”.

En quart lloc, és curiós que un estat tan autoritari com Turquia ablaneixi la seva legislació antikurda (les penes per “ofenses a la pàtria” s’han reduït sensiblement), i en canvi l’Espanya “democràtica” hagi entrat en una voràgine repressiva que recorda en molts aspectes el franquisme, i que la Unió Europea no li’n demani comptes. En el fons ho entenc i tot: qui truca de fora estant ha de fer veure que és un estat de dret; qui ja és dins, se’n riu, de l’estat de dret i de qui el vetlla.

"Teatre de Don Joan", de Palau i Fabre

Com que el Teatre Nacional de Catalunya (TNC) no ha tingut a bé dur als escenaris el Teatre de Don Joan, de Josep Palau i Fabre, i en canvi un teatre madrileny sí, però Madrid em cau lluny i no em plau passar per l’adreçador dit AVE (i molt menys per l’adreçador dit pont aeri), m’ha entrat el cuquet de sopar-me’l. Servidor he llegit la poesia de Palau, però no pas el seu teatre –és ara que m’hi poso.

I l’experiència és estimulant. Després d’escriure’n en francès, Palau comença a escriure teatre en català a partir de 1951, i ho fa donant vida a la figura de Don Joan, el seductor nascut a l’Andalusia del segle XVI. Però la sèrie de Don Joans que Palau concep i escriu en el seu exili de França estan tots situats a la Barcelona de mitjan anys quaranta. Són uns Don Joans que tenen (almenys) quatre dimensions. En primer lloc, són uns seductors, uns dandis que busquen de posseir totes les dones (jovenetes i madures: tant és, si són agraciades). En segon lloc, són éssers fàustics que busquen la Veritat, l’Absolut, més enllà dels límits que fiten la suposada realitat. En tercer lloc, Don Joan és l’heroi que impugna les normes morals vigents, “el destructor d’unes determinades estructures socials encotillades” (Palau dixit) i un furiós banderer de la llibertat: “Visca la llibertat!”, diu, brindant, perquè un senyor molt de la seva època i d’aquella Barcelona li repliqui: “Però ben entesa!”. En quart lloc, Don Joan és un provocador que, com el mateix Palau, no s’avergonyeix pas del seu erotisme exacerbat. Don Joan és contradicció, recerca, complexitat, jo esclatat en mil bocins -tant és així que no sabem si és un o són molts. Com l’europeu modern. Com nosaltres mateixos.

Jordi Coca, que fa la seva tesi doctoral sobre el teatre de Palau, afirma que “Fabre no té cap interès a escriure uns textos dramàtics «de personatge»: se serveix dels mites i proposa una forma teatral nova. Per exemple, a Mots de ritual per a Electra utilitza dues figures mítiques (Electra i Orestes) per parlar de la dictadura i de la necessària conciliació entre l’exili interior (Electra) i l’exili exterior (Orestes)”.

El teatre de Palau no és complaent, perquè tracta amb cruesa temes com l’abús de poder (La tràgica història de Miquel Kolhas); i no és còmode, perquè aborda les misèries de la condició humana sense recolzar-se mai en el dogma ni en el moralisme. Deia Jordi Coca l’endemà de Sant Jordi, a Mataró, que “Palau és dels pocs intel·lectuals catalans que han desenvolupat un cert cos teòric al voltant del teatre. Palau postulava que un país que no té tragèdia és un país covard, un país que té problemes per plantejar les seves qüestions essencials, que té dificultats per acarar les pròpies mancances col·lectives. Una societat que no gosa fer això és una societat aturada”.

És cert: la tragèdia és la manera teatral d’abordar les grans qüestions. I el “teatre-espasme” és l’aposta que fa Palau a favor de la intensitat (com abans feren Baudelaire i Poe), entenent que l’obra ha de sacsejar profundament l’espectador i forçar-lo a l’autodragatge. Deu ser per això que el TNC no vol representar el teatre de Palau i Fabre, ni ara ni al llarg de la dècada venidora. I és que el TNC s’assembla molt a Catalunya i als tristos polítics que la malgovernen.

"Rapala", de Jaume Subirana

Baudelaire va dir una vegada que un home pot passar dos dies sense menjar però no sense llegir poesia. Naturalment, es referia a una mena de gent especial: els addictes a la poesia, un subconjunt de la humanitat petit però persistent, una minoria irreductible. Un servidor –ja ho sabeu– pertany a aquest cenacle de drogoaddictes i se sent atrapat dins la figura baudelairiana. Per això, passats tres dies sense versos ni proses poètiques –he resistit un dia de més–, ja no he pogut aguantar el mono i m’he injectat, de dret a les venes, Rapala, una plagueta de trenta-cinc poemes de Jaume Subirana (Edicions 62, novembre 2007).

Rapala és el cinquè llibre de versos de Jaume Subirana, que l’any 1988 va guanyar –poca broma– el Premi Carles Riba. A més, el poeta barceloní ha escrit dos llibres de notes, Suomenlinna (2000) i Adrada (2005). I manté un bloc, de nom Flux. Quan un poeta té l’acudit de fer un blog, aquest acostuma a ser una delícia; és el cas de la Plagueta de bord, de Biel Mesquida; d’Entrellum, de Toni Ibáñez; de Fam de fum, de Josep Porcar, o del blog de Francesc Puigcarbó. No us els perdeu.

En la nota introductòria, Subirana té l’amabilitat –llecs com som molts en la matèria- d’aclarir-nos que la rapala és un art de pesca concebut ara fa gairebé un segle per un pescador finlandès; es tracta d’un reclam en forma de peix que neda una mica tort, com si estigués malalt o ferit, amb un ham a la cua, cobert amb paper daurat de la xocolata dels fills; l’esquer s’ha fet famós com un dels millors reclams per pescar en aigües tranquil·les.

Tots els poemes giren al voltant de la pesca manual en les aigües calmes de llacs o rius, i el ritual de llançar la canya i recollir el fil, l’exercici d’esperar i compartir el temps quiet amb la naturalesa humida esdevenen una metàfora de la poesia i també de la vida mateixa. Com escrivia Pere Ballart en la seva crítica a l’Avui, no tots els poemes tenen la mateixa qualitat (hi ha peixos grossos i peixos menuts), però el conjunt convenç.

Hi ha en aquests poemes una màgia verbal feta d’ordre contingut, de serenitat molt controlada, que recorda Carner. Emperò, allò que en el Príncep era assut, en els poemes de Subirana és flux subaquàtic, correntia poderosa, vertigen moll. Vegeu-ho en el poema "Sang":

Clava’m la punta

de l’ham al dit:

mira l’oculta

força que brolla

amb quin delit.

Com qui s’afona

contra la nit,

som una sang

batent, un fang

color d’oblit.

La Teoria de l'ham poètic de Carner també pren cos en un dels poemes i sembla inspirar el conjunt: “Cada paraula és seminal. / Cada poema, un peix a la senalla.” Al marge de la poca o molta profunditat dels poemes, hi ha la calculada tibantor dels versos, hi ha la precisa arquitectura de les estrofes, i hi ha també una gran capacitat per a capturar sensacions que, no sabria dir com, ens interpel·len. Poesia amb botes altes verdes fins als genolls.

Estereotips a TV3

Enguany a l’institut faig de LIC -o sia, sóc l’encarregat de preocupar-me per la llengua, la interculturalitat i la cohesió social en el centre. Això de la interculturalitat només té solta si la lliguem amb la llengua –altrament és una collonada. I la cohesió, al seu torn, passa per fer del centre en pes una baluerna acollidora, i per l’ús intensiu i extensiu del català, dins i fora del centre. El plantejament general és bo. Però em fa la sensació que som dels pocs que ens ho creiem.

Bé, doncs ja em veieu preparant unes tutories per treballar la interculturalitat. El tema: la immigració a Catalunya. El suport: el material didàctic Tot un món, de la Fundació Jaume Bofill. Es tracta d’unes unitats didàctiques pensades a partir dels programes homònims produïts per Televisió de Catalunya i emesos a la petita pantalla de l’octubre de 2004 al juliol de 2007 (232 programes en total): un intent d’apropar la realitat de la immigració a la societat catalana.

Em miro els papers: n’hi ha que ens van bé i n’hi ha que no. Em miro una desena de reportatges (d’uns tres minuts cada un) i no n’hi ha cap que m’agradi. Tenen una pega grossa: dels deu immigrants que parlen de la seva experiència, només n’hi ha una que parla el català, però l’abandona sistemàticament perquè conversa amb un senyor que fa quaranta anys va venir d’Andalusia a Catalunya i ningú no ho diria. Aquests programes reforcen precisament les actituds i les pautes d’ús lingüístic que des del nostre centre volem modificar. Resultat: aprofito alguns papers i desestimo el material audiovisual.

Els reportatges els ha fet TVC. ¿No han trobat immigrats que parlin català? Jo en conec molts: que em truquin, o m’enviïn un mail, i els els presentaré. Només puc parlar pels deu programes que he examinat, però segur que la resta, majoritàriament, són del mateix pelatge. (Si m’equivoco, m’ho facin saber, per favor.) Si la cosa va així –i em temo que sí-, TVC ha reforçat l’estereotip següent: els immigrants que han arribat fa poc a Catalunya passen olímpicament de la llengua catalana perquè copsen tot d’una que és la llengua que no cal. Consideració 1: hi ha molts casos en què aquest estereotip no s’ajusta a la realitat. Consideració 2: TVC no s’ha de limitar a “retratar” una suposada realitat, sinó que ha de proposar actituds i usos lingüístics que siguin referents per a la recuperació de la llengua i la cultura catalanes.

M’estranya que la Fundació Jaume Bofill hagi picat l’ham espanyolitzador de TVC. Tenia més bon concepte d’ells. Pel que fa a TV3, no em sorprèn mica: la màquina d’espanyolització més potent de Catalunya fa la seva feina amb expertesa. Com la destral molt esmolada que colpeja sens defallir l’arbre malalt.

En Cardús la clava

Em sembla que va ser dilluns, 21 d’abril, que en Salvador Cardús va publicar a l’Avui un article molt bo, “Allò que m’encén”. Un dels paràgrafs resumia trenta anys de Catalunya i els deia amb una claredat i una contundència pedrolianes. És aquest:

“I, TANMATEIX, VEJAM SI ENS ENTENEM d'una vegada: l'Espanya de les autonomies va ser i segueix sent un model d'organització territorial i política destinat a espanyolitzar definitivament el fet diferencial català, a integrar-nos a Espanya, en el sentit de desintegrar-nos-hi. Es tracta d'un projecte d'assimilació política i cultural, d'un genocidi incruent. Si no hagués estat per algun militarot curt de gambals que ho va complicar tot, o per la manipulació de l'espanyolisme més ranci per sectors de la dreta espanyola dirigida a perjudicar electoralment el PSOE, en aquests gairebé trenta anys d'autonomisme, potser ja haurien acabat la feina. Morta la cuca, mort el verí.”

Costa molt trobar un intel·lectual català que digui això: “l’Espanya de les autonomies és un un genocidi incruent de la nació catalana”. Estem tan acostumats a les mitges veritats que les veritats senceres ens impressionen; estem tan fets a les paraulades hipòcrites dels qui ni es mullen els peus i guarden tota la roba; tan avesats al subterfugi i la contemporització i la dissimulació i el biaix que fuig d’estudi… que quatre mots ben atiplats fan una olor com de llum i de netedat, d’eucaliptus moll, i desinfecten. Per això no em reca gens de copiar i repetir-los.

La pregunta és si els catalans tenim remei, si tanta mansuetud acumulada no ens és ja una llosa inamovible. Les últimes eleccions conviden a l’optimisme dels qui ens volen anorrear a base d’optimisme, tots plegats amb un ample somriure a la boca. Una de les claus de la sortida que urgeix trobar és que el seu optimisme no topi amb el nostre pessimisme, sinó amb la nostra dignitat. I passa que ens costa d’imaginar un cop de puny col·lectiu, nacional, sobre la taula.

Però de vegades aquestes coses passen. Servidor va viure uns anys a Campos, al migjorn de Mallorca, un municipi que des de 1979 col·lecciona majories absolutes d’AP primer i del PP després. L’hegemonia pepera semblava infinita. Doncs mira, no. Els peperos la van fer massa grossa obrint la porta a la construcció massiva de blocs de pisos per convertir Campos en un suburbi de Ciutat. I allò ja va ser massa per als campaners. Ara a l’Ajuntament mana Unió Mallorquina.

Em sembla que m’explico. Si a Campos s’han vist amb cor de moure el que semblava immutable, també hi pot haver una sotragada a escala nacional. Per fer-ho, però, cal que el catalanisme sumi esforços cap a l’objectiu net i clar i noble i desinfectant de tota nació que es vol viva i lliure: la independència.

Dèficit fiscal a Balears

Fa uns dies vaig tenir el gust –ara em repeteixo– de conèixer l'Elisenda Paluzie, que va fer una conferència en el meu poble. (Deixeu-me dir que l’ingrés de Paluzie a ERC és una de les poques coses bones que li han passat enguany al partit republicà.) Li vaig demanar què en sabia del dèficit fiscal a les illes Balears i Pitiüses, i la seva resposta em va deixar de pedra: segons ella, allí el dèficit és d’un 23%!!!

La xifra que jo tenia present era un 17% (molt per damunt del 10% de dèficit fiscal a la Catalunya estricta). Sabeu bé prou que aquests números ballen segons qui els compta i com es llegeixen. L’informe que no fa gaire va fer públic el BBVA situava Balears entre els territoris que més contribueixen per càpita: Madrid, 7.826 euros; Catalunya, 6.754; Balears, 6.037 (dades relatives al període 1991-2005). Segons l’entitat financera, Balears és una de les “comunitats” amb saldos fiscals negatius (770 milions d’euros), junt amb Madrid (12.304), Catalunya (6.934) i el País Valencià (228). Aquí tots sabem que la xifra de Madrid té trampa: el BBVA no corregeix l’efecte seu, pel qual s’imputen a Madrid unes contribucions que en realitat estan repartides per tot el territori de l’Estat.

Des del Senat (23-10-07), Pere Sampol aportava xifres més ajustades a la realitat. El polític mallorquí afirmava amargament que “som la Comunitat amb els serveis públics pitjor dotats de tot l’Estat”, i ennovava que “la diferència entre els impostos que es recapten a Balears i el que reinverteixen les administracions públiques puja a la xifra esgarrifosa de 3.000 milions d’euros anuals”. Sampol feia notar que “les Illes Balears tenen Estatut d’autonomia des de 1983” i que “de llavors ençà hem estat l’última comunitat en finançament autonòmic per càpita”, i recordava a més que “el cost de la vida a Balears ha estat sempre molt superior a la mitjana espanyola, actualment un 7%”. Pel que fa als fons de la Unió Europea, deia Sampol, som allà mateix: “l’any 2004 vam rebre 53,8% euros per habitant, davant els 235,3 de la mitjana espanyola”.

Tot això ja ho tenia més o menys present, però la xifra que em fa saber la Paluzie em ve de nou i em posa els pèls de punta. Jo no en sé gens, d’economia, però he patit en carn viva, a Eivissa i a Mallorca, l’escandalós espoli fiscal de les Illes. La desinversió de l’Estat a les Balears i les Pitiüses no és una idea, o una dada: és un drama que es toca cada dia amb els dits. L’abandonament de les carreteres, la inexistència de cap xarxa ferroviària, la precarietat de la sanitat… fa que la vida sigui difícil. La deixadesa de l’Estat és sagnant: com que a les illes hi ha pocs votants i són mansos, se’ls fa el feix damunt i que s’apanyin.

L’últim any de viure a Mallorca vaig estar a punt de deixar-hi la pell. Tenia un còlic miserere –el nom ja ho diu tot– i m’havien d’operar a la correguda a l’hospital de Manacor. Però a Mallorca només hi havia tres anestesistes en la sanitat pública i estaven ocupats. Era el juliol del 2003 i un servidor feia cuec per manca d’adormidors. La ràtio era d’un anestesista (del sector públic) per 200.000 habitants. Vaig salvar la vida per pèls. Espoli fiscal vol dir això: morir-te com si fossis al Níger per falta de finançament de la sanitat. Perquè us en feu una idea: la ràtio actual a la Rioja és d’un anestesista públic per 35.000 habitants. Oi que no calen comentaris?

L'estímul de la lectura

Carlos Ruiz Zafón diu: “La lectura s’estimula amb bons llibres i poques tonteries” (Avui Cultura, 17-4-08). Vet aquí una frase tan plena de seny com buida de sentit de la realitat. Plena de seny, perquè en un món diguem-ne racional les coses són o haurien de ser així: llibre bo ven, llibre dolent no ven. Buida de sentit de la realitat, perquè en el món real (almenys en el món real circumscrit a Catalunya) les coses no van pas així.

Aquest Sant Jordi, els llibres més venuts (i de llarg!) a Catalunya no seran els bons, sinó els tontos –com els altres dies de l’any, però més. I és clar, difícilment estimularà la lectura un bon llibre que no es llegeix. Tant de bo això que diu en Ruiz Zafón fos veritat. Hauria de ser-ho. De vegades ho és -en el cas de la literatura catalana, molt poques vegades.

La catalana és una bona literatura sense lectors, una literatura que genera autors i llibres esplèndids en tots els gèneres… que no es llegeixen. La catalana no té res a envejar a les literatures del seu entorn, ans al contrari: aquestes tenen coses a envejar a la catalana. Des de les literatures italiana, occitana, francesa, castellana i galaicoportuguesa poden envejar un Sánchez Piñol, un Jaume Cabré, un Francesc Miralles; o un Sebastià Alzamora, un Toni Ibáñez, una Susanna Rafart...

Vull recordar unes paraules que Sam Abrams va pronunciar el març del 2007 a l’Ateneu de Maó: “La literatura catalana té una potència molt forta, està en un bon moment, i a tot arreu (a Catalunya, al País Valencià, a Balears…). Però si aquesta situació no es corregeix [es refereix al monopoli que la narrativa de consum té a les llibreries], acabarà erosionant l’esplèndida creativitat de la literatura catalana, que a hores d’ara, amb una gran quantitat de bastons a les rodes, és més potent i plural que la castellana, que ho té tot fet amb un estat al darrere. I la gent es pot afartar de lluitar.” I després, pensant en Menorca, Abrams afirmà: "Res en llengua castellana s'assembla al que fan Margalida Ballester o Ponç Pons".

Aquest Sant Jordi, com tots els santjordis dels últims anys, serà una epifania del llibre-tonteria, les editorials faran calé llarg, serà el dia del llibre mediàtic i dels personatges públics. La literatura no hi serà: estarà tancada a casa, com la Ventafocs. I la lectura l’estimularà, qualsevol dia, aquella mare o aquell pare que, absorts en la lectura d’un bon llibre, no s’adonaran que el sopar es crema en el forn, i el nen menjarà una torrada amb tomàquet i embotit, i sabrà que és per culpa d’un llibre.