Gelosies

Hi ha la gelosia de veure i no ser vist. També hi ha la gelosia d'encegar i de porgar la llum podrida que vessem. Un sedàs nafrat que no sedassa bé.

Les veritats de Peces-Barba

És difícil no fer suca-mulla en les paraules gaditanes del senyor Peces-Barba. Servidor volia fer-ho, però Vicent Partal, que és més àgil i més intel·ligent que jo, se m'ha avençat: el que volia dir jo ho ha dit ell a l'editorial de Vilaweb. Partal només deixa dos platets per sucar. Que són aquests:

Peces-Barba es demana, amb aquell posat de milhomes, si no els hauria anat millor quedar-se Portugal i deixar anar Catalunya –i dóna entenent que sí. Doncs jo penso que no. Perquè, amb Portugal dins, els espanyols continuarien tenint una llengua per odiar; i, sobretot, perquè una Espanya castellanoportuguesa seria –cert i segur– un desastre econòmic: els espanyols haurien de treballar més, serien més pobres, i avui, amb tota probabilitat, el seu Estat estaria intervingut per la Unió Europea: seria una segona Grècia. Sort n’han tingut, doncs, dels catalans (i dissort n’hem tingut, nosaltres, de ser els elegits).

El segon platet és el de la broma. Diu el prohom que això ho diu, de vegades, en broma. Doncs mira com riem. Perquè la broma deu fer gràcia a Espanya, però no en fa gens a Catalunya, cosa que demostra que som dues nacions distintes. A més, tots sabem com va això de la broma. Rient rient, diem allò que altrament no gosaríem dir. Ens fem bufons per poder ser sincers. ¿Què és, l’humor, sinó una vàlvula d’escapament de la veritat?

[PD: ¿Us adoneu que les paraules del pare de la Constitución traspuen l’humor amarg de qui sap que ha perdut el tren de la història? Peces-Barba (i tanta gent com ell) sap que ja no poden fer-nos mal; i que nosaltres, en canvi, podem plantar-los quan vulguem. ¿Què esperem?]

Castanyes

Esclovelles castanyes,

n’estripes la pellofa

que et pinta en els dits

un paisatge de carbó.

Dedins hi ha el cervell,

acallolat, que ha pensat

llargament la composició.

Encara més endins

hi ha la pasta blanca,

farinosa de tant rumiar,

delerosa de barres i dents

que la deslliguin de l’espès

raciocini forestal i pugui ella,

també, pintar.

Marià Aguiló, la llengua, la fe i els Súpers

Tomàs Aguiló Forteza i Marià Aguiló Ferrer, cosins i mallorquins de Ciutat, van fer aportacions a la literatura catalana (aquell, les Poesies fantàstiques; aquest, molta poesia, recerca folklòrica i assaig), però l’esperit que els animava no podia ser més distint ni més distant.

Marià Aguiló creia en la Renaixença; Tomàs Aguiló no. Marià tenia fe en la llengua; Tomàs no. Per això aquell va arribar lluny (va aconseguir restablir, el 1859, els Jocs Florals de Barcelona), i aquest va guanyar una discreta glòria provincial escrivint sobretot en castellà. Costava molt, a mitjan segle XIX, imaginar que el català es podia redreçar com a llengua de cultura i nacional. Un home realista, com Tomàs, no hauria admès mai aquesta possibilitat; per pensar tal cosa s’havia de ser forassenyat: calia ser Marià Aguiló.

Però la Bíblia ho diu molt clar: la fe mou muntanyes. I ara tornem a ser en una cruïlla semblant: s’ha de tenir molta fe per pensar que el català pot esdevenir, de debò, la llengua comuna de tots els catalans, la llengua que cohesiona la nació. Cal tenir fe en l’enorme energia positiva que hi ha en la llengua catalana; si hi és, allò que semblava impossible es farà realitat.

La festa dels Súpers és una manifestació d’aquesta fe. La festa infantil més gran d’Europa és en català. El club infantil més nombrós d’Europa parla català. Quatre-centes mil persones de llengües i procedències vàries compartien aquest cap de setmana diversió, cultura, país i futur; i en català. Si Marià Aguiló hagués estat, ahir, a l'Estadi de Montjuïc, hauria plorat d’emoció. Perquè ell ho sabia: la fe salva llengües, aixeca cultures, fa nacions. Crea estats.

Hi ha pler d'ocells

El Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans és ple de misteris. Com ara la distinció ple/pler, heretada del Fabra; una distinció que acato, esclar, però que no em sembla feliç i que l'IEC, crec, hauria fet bé de revisar.

El Fabra i el DIEC diuen que ple és adjectiu i significa ‘que conté de quelcom tant com permet la seva capacitat’, i també ‘que no li manca res’. Res a dir-hi. Però és que tots dos diccionaris consignen la paraula pler, que és adverbi i significa ‘molt’, i aporten dos exemples d’ús: “M’agrada pler” i “Hi havia pler de noies”. I això sí que sobta, perquè pler és una variant de plaer i no altra cosa. El refranyer en va ple: “Del seu pler ve el meu dolor”, “Pler amb cua, no és pler”, “Feu plers a bèsties, i us tiraran coces”, i d’altres.

Aquest ús adverbial de ple(r) el coneixem només en el català oriental, i doncs mai no hem dit la erra. El DCVB aporta els exemples d’ús que segueixen: “Aquest any hem collit ple de taronges”, “Me’n comprareu ple, d’això?", i aquesta frase sentida a Menorca: “Per sa festa en solen venir ple, de ciutadellencs”.

Doncs bé, si la erra de ple(r) no se sent enlloc; si l’adverbi pler no té tradició escrita, i si el significat d’aquest mot és tan pròxim a l’adjectiu ple com allunyat del nom plaer, ¿com és que el Fabra i el Diccionari de l’IEC ens proposen la grafia pler? Arcans de la lexicografia.

Ser català és fer fills catalans

Déu n’hi do el paper d’estrassa que ha fet Gerard Quintana al programa de l’Albert Om, a TV3. Pobre noi, ara tothom sap que no és un home intel·ligent. Si ho era, se’n guardaria com de caure, d’ensenyar segons quins drapets de la família.

L’estampa que Quintana va mostrar em recorda una màxima d’en Josep Guia: “És català qui fa fills catalans”. La frase no és exacta –no és obligatori tenir fills per ser català–, però és bona: honora els milers de catalans nascuts a Andalusia, al Magrib, o més lluny encara, que han decidit educar els fills com a catalans (ço és, fer catalans).

Tenir fills i que no parlin català ni a casa és, per a un indígena d’aquí, abdicar-ho tot: la llengua, la cultura, el país i la dignitat. Si fas això –o et passa això–, tingues vergonya i almenys no ho ensenyis, home.

I havent-la vessada, Gerard, no s’hi valen excuses. ¿Què vol dir que cadascú parla com vol? Mentida. Ja veig que no fas llarg. Quines ganes de posar-te en evidència. Mentida, he dit. Els danesos no parlen danès perquè volen, sinó perquè són danesos. En Gabriel Bibiloni ho diu millor que jo: “la gent no parla així com vol, sinó així com toca”.

Expulsió i extermini del català a les illes Balears

Això que us contaré va passar l’any 1998. Servidor ensenyava llengua i literatura catalanes a l’institut que hi ha a Santa Eulàlia del Riu, a l’illa d’Eivissa. Un dia que tocava explicar sociolingüística se’m va acudir fer l’exercici que segueix: llistar les condicions que reuneix una llengua sana, i amb el futur garantit, a l’Europa de finals del segle XX, i comprovar si el català, a Eivissa, compleix poques o moltes d’aquestes condicions. La conclusió va ser que el català, a la Pitiüsa major, no compleix cap ni un dels requisits necessaris perquè una llengua sobrevisqui; que, aquí, el català es batega però ja és al sot, com si diguéssim. En enunciar això, tots els alumnes, en pes, es van alçar de les cadires en un esclat de joia, i cridaren: “¡El catalán se muere! !Viva!”.

Nihil novum sub solem. El nacionalisme espanyol és així: etnocida. Confon les fronteres de l’Estat amb les de la nació, i entén que tota identitat (llengua, cultura) que no sigui la seva és un tumor que ha d’ésser extirpat. És la cançó de sempre. El mal és quan hi ha una substitució demogràfica i els indígenes s’aprenen de cor la lletra de la cançó. Cagada pastoret, llavors.

Perquè llavors els ocupants imposen el seu discurs i els ocupats combreguen. Que és el que passa ara a les illes: el PP imposa un relat delirant que fa de coixí de la seva diguem-ne política lingüística. El relat és tal com sona: el català és una llengua forastera que ha vingut a trencar la mirífica convivència entre el mallorquí (i l’eivissenc, i el menorquí) i el castellà, i ha estat a punt de fer desaparèixer ses llengos vernacles. És un discurs fet d’odi (ètnic), d’ignorància (històrica) i de prejudici (lingüístic): els tres asos que asseguren els èxits electorals del PP. Una faula que només pot arrelar en una societat amb un nivell cultural baixíssim.

I ara el PP ha entrat en la fase final. El partit hegemònic els darrers trenta a les Balears ha aconseguit fer del català una llengua inútil, innecessària, desprestigiada, insegura, irrellevant i conflictiva. Quan una llengua es fa caure dins aquest sot, només falta el pas darrer: suprimir-ne l’oficialitat i deixar d’ensenyar-la a les escoles. Fins ara, el PP ha fet com fa el cocodril amb les seves preses: se les endú al fons del riu, reposa sobre el llim i espera la mort per asfíxia de la seva víctima abans de triturar-la.

Ara ha arribat l’hora de triturar. Ara que una majoria parlamentària avala el lingüicidi. Ara que també governaran l’Estat. Ara que saben que les protestes seran mínimes. Ara que han reduït a zero el valor de la llengua que eliminen.