Fàtima i Rachid

Ella és una noieta alta, d’ulls grossos i mirallejants com dos pericons al pic del migdia, la pell bruna, nord-africana la infantesa. Als llavis hi lluu un somriure de fulla perenne. Somriu davant les facilitats i davant les dificultats i davant les perplexitats, i amb una lleu, desigual elevació d’espatlles fa saber que se sent insegura però que el món no li fa por i que se’n sortirà. El seu somrís omple de gràcia tot el que l’envolta: les parets, les taules, els arbres, els núvols. La Fàtima parla, en català, amb un noiet que també és de pell bruna i d’avior magribina i que també somriu. Ell és un arlot prim i escàs, més aviat baix, una tofa de cabells negres en el cap, despert com l’ull del vent, resolutiu com una fura, viu com una centella.

Tots dos duen el clatell net, tenen les garbes carregades de confiança i afronten l’esdevenidor amb entusiasme. La seva alegria fa bell el món, posa llum sobre la terra i endomassa el futur de Catalunya.

La primavera segons Màrius Torres

Avui, dia u de la primavera, és el Dia Mundial de la Poesia. La primavera no cal dir-la: n’hi ha prou de sortir al carrer i abraçar-la amb els sentits. La poesia sí que cal dir-la llegir-la escoltar-la i deixar que sigui ella que t’abraci. En certa manera, la poesia és una primavera de dins: una revelació que de primer és ritme, una música incerta sobre la qual després suren paraules com restes d’un naufragi, fins que a la fi aquestes miques, dolorosament, com un part difícil, engendren el misteri exacte de la poesia, l’“arada que”, en paraules de Mandelstam, “regira les capes més profundes del temps i, per tant, esdevé una victòria sobre el temps”.

Però no és de Mandelstam que vull parlar. Avui em plau celebrar l’entrada de la primavera amb uns versos de Màrius Torres, un dels seus poemes “animalístics” (n’hi ha d’esquirols, gaigs, òlibes, rossinyols, orenetes, sargantanes...) que parla de la primavera en termes d’esclat sensual que deixa en suspens, talment un parèntesi, la cendrosa devoció que Déu imposa. Entomeu-lo:

LA PREGÀRIA D’UN PREGADÉU

Oh, Senyor! Perdoneu la primavera
si no guarda un posat massa devot.
És perquè és jove que sembla lleugera;
si ara li demanéssiu de fer-li la preguera,
veuríeu com no pot.

Val més que us espereu. Deixeu que, tendra,
ompli d’aromes el seu quart minvant.
Fins a aquell dia que us podrà comprendre,
jo, que passo tot l’any en dimecres de cendra,
prego pels qui no ho fan.

Perdoneu i espereu, Senyor. Que un dia,
aquests arbres de danses i cançons,
amb el gest despullat d’aquell que s’humilia
enlairaran al cel de l’agonia
branques nues i dretes igual que oracions.

(Màrius Torres, Poesies i altres escrits, Ed. 62, 1993.)

Tabús, segadors i volanders

En el segon volum del Recull de cultura oral del Montnegre, Daniel Rangil aporta aquest testimoni d’un masover: “En dèiem colles de volanders perquè els segadors, com que havia passat la guerra, la gent tenia un reparo a dir aquesta paraula per l’himne dels catalans”. O sia, que durant la llarga postguerra s’evitava el nom de segadors -un tabú- i s’optava per un altre nom relacionat amb el volant, que era la falç grossa i de tall llis que s’usava per a segar. ¿Oi que és curiós?

És curiós i alhora és lògic. Perquè el control sobre el llenguatge és un dels requisits de l’opressió nacional. L’invasor ha de tabuïtzar les paraules de la tribu que són susceptibles de despertar la consciència nacional i l’esperit de resistència de l’ocupat; li cal prohibir els mots que són llevat de mals pensaments. Tota cultura genera inevitablement els seus tabús, però les cultures subordinades es mengen els tabús que l’invasor cuina per a elles. És com allò que deia Fuster sobre la política: els tabús que no fem nosaltres, els faran contra nosaltres. I des que ens tenen el peu al coll que ens els fan, i la cuina no para.

Als segles XVI i XVII era tabú parlar de censura i falsificació històrica a la Corona d’Espanya; al segle XVIII eren tabú les Constitucions catalanes; al XIX era tabú dir que els catalans no som espanyols ni francesos; en el franquisme ho era la mateixa nació catalana; als anys vuitanta del segle XX era tabú parlar d’espoli fiscal i d’independència; i avui, al País Valencià, és tabú dir llengua catalana i Països Catalans. El tabú és una cadena mental, una ombra que la por fa per dins. Acceptar-lo és debolir les paraules que ens proclamen i amb les quals ens autorepresentem, és abdicar la pròpia dignitat. Qui vulgui ser lliure, ha de ser coratjós i deseixir-se’n.

Vògits, modolons i desfedors

Vet aquí tres paraules enigmàtiques que serveixen per a titular el segon volum del Recull de cultura oral del Montnegre, de Daniel Rangil. (El primer volum s’intitula Històries i llegendes de l’any vuit, i sembla que aviat apareixerà el que completarà la trilogia.) Rangil fa part d’aquella telerada de neorurals que als anys vuitanta van deixar enrere la ciutat i poblaren de nou molts masos abandonats. Aquells colons aprenien els oficis de pagès, ramader i bosquerol com s’aprenen aquestes coses: pecant d’ingenuïtat, fent errors a betzef, perdent la paciència i tornant pragmàtics. Rangil va superar la prova i es va incorporar a un món que s’esvaeix: fa cinquanta anys, a Hortsavinyà hi vivien centenars de persones; quan ell hi va arribar només quedava una família. I anys després es proposà de salvar el que restava de la memòria oral d’aquesta serra.

Els tres volums del Recull donen veu als darrers protagonistes d’aquest món extint, de les formes de vida ancestrals del Montnegre i de les paraules de dir-les. Oïu –llegir és una manera d’oir– les paraules. Guaiteu l’onclo Joan que rosega pa de brisa (1) mentre el matxo (2) dóna voltes en el vògit (3); no es vol torbar, que té el sarró a la quintana (4) i passa quimera que el gat marc (5) no li pegui arrambada. Som a l'agost, a l'era ja no hi ha modolons (6), el gra està ensacat, i la palla, entaforada al terrabastal (7). Al pic del migdia el bestiar està murriat (8) i fa una calor que et fon la melsa. Anit li ha costat adormir-se i ara pesa figues assegut en el pedrís; de tant en tant sent la barrumba (9) del marrà i s’eixoriveix. Li ve al cap que el mes que ve tocarà plegar les olives i que al desfedor (10) hi aviarà els fills, que tenen poca feina i bones cames.

L’onclo Joan pensa que la bèstia ja ha molrat (11) prou i que a casa el trobaran a faltar, així que desferma el mul, li cala les alforges i s’acanala pel camí de bast (12). Fent via cap al mas veu polla (13) bona, treu la picassa (14) i en un dir Jesús ja n’ha fet una feixina. Saliva només de pensar en els barbs i les anguiles que de bon matí ha tret de l’enfila (15), i és que enguany la riera baixa bé i de peix n’hi ha un farciguer (16), sobretot en els biots (17) que hi ha per sobre del molí d’en Ton, que es veu que el carcabà (18) els espanta i no colen avall. Quan passa pels volts de la poua de neu (19) saluda de lluny els boscaters que espelegrinen (20) a can Gol, en veu dos en el fato (21) que mengen botifarra i traguegen vi, no s’estan de re, fins el turut (22) duen, ple de sal, i un bon jornal que es fan, però “refosca, no els el canvio”, pensa l’onclo Joan, “perquè jo si vull estic a recobro (23) i ells han d’entomar pluja i vent, acaben rebentats i sovint han de fer nit en el bosc perquè casa seva és molt lluny.”

1. Pa que es feia amb la grana del raïm aixafada.
2. mul [és castellanisme].
3. Sínia; o el camí que fa la bèstia que gira a l’entorn de la sínia.
4. Peça de terra prop del mas.
5. Gat mesquer, geneta.
6. Piles de garbes apilonades de la manera adequada.
7. Sostremort fet amb barres i fustes sota teulat i que serveix per a tenir-hi palla, farratges i mals endreços.
8. El bestiar de preu quan està quiet i ensopit.
9. Esquella grossa.
10. Trull, molí de les olives (Rials de Pineda, Riu i Hortsavinyà).
11. mòlt [del verb molrar, ‘moldre’].
12. Camí per on pot passar una atzembla carregada amb alforges.
13. Pollancre.
14. Destral de llenyater.
15. Tresmall, trema o trama (art per a pescar peix de riu).
16. Gran quantitat, una mala fi.
17. Basses.
18. Recinte subterrani on està situat el rodet del molí d’aigua.
19. Els pous de glaç són masculins; les poues de neu, femenines.
20. Arrencar el primer suro de les alzines sureres.
21. Indret, dins el bosc, on la colla de boscaters hi té tot el que necessita (aliments, eines, foc, jaç...).
22. Tros de canya tallat curt; els boscaters el feien servir com a saler.
23. Estar arrecerat, fora de l’acció de la intempèrie.

Egos

Només veiem el que volem veure; el que no volem sentir, no ho escoltem; i el que no volem considerar, no ho pensem. La nostra pell és una tenda de campanya on s’arreceren un autista i un estúpid, el cervell dels quals no serveix pas per buscar la veritat, sinó per justificar els prejudicis de l’un i de l’altre. D’aquí l’opacitat, el mur d’estultícia contra el qual xoca la intel·ligència. I és per això que el prejudici es ven per quilos a les grans àrees comercials, i la veritat, per unces només a botigues especialitzades. I si mai sentim una veu altra fem veure que la tolerem i condescendim a perdonar-li la vida.

Perquè l’altre és tan altre que no concebem que pugui tenir raó; i si en té, rebota, i ens quedem tan amples. És clar, si els altres no participen del nostre punt de vista, la seva raó està dislocada de precís i segur que van lluny d’osques. Històricament hem passat del teocentrisme a l’egocentrisme i en el fons no ens cap al cap la pluralitat dels egos. Estem convençuts que d’ego només n’hi ha un, el nostre. El dels altres no val, que és un magma pastós, confús i obac, una rabera que pastura allí enllà del jo. No és ego, això que tenen els altres, sinó aigua tèrbola, crema de boira, arena del desert.

Vivim en el centre d’una geometria indicible enllà de la qual s’obre el caos i no ens apercebem que el nostre jo n’és un dels vèrtexs: una aresta que, només que es postiqui, punxa.

"L'aigua", de Marc Romera

Al Montnegre, una deu que aflora és una veu de l’aigua -es diu, o es deia, així, com si l’aigua fos una ànima que busca l’ocasió per parlar i troba en una font una manera de dir-se. Només ho trobarà estrany qui no s’ha entretingut a escoltar l’aigua, aquest esperit que ens interpel·la i que tot sovint parla de nosaltres. Una aixeta, una font, un desguàs, una riera, un núvol, són aparells fonadors de l’aigua. Les aigües netes i les brutes, les quietes i les guites, les vives i les mortes, les medicinals i les clorades, diuen el nostre món tot sencer. I, a l’inrevés, Màrius Torres podia escriure que “la meva ànima és aigua”.

Tot això ve a tomb perquè el darrer poemari de Marc Romera (Barcelona, 1966), publicat l’any passat per Labreu, és L’aigua, un aplec de cinquanta poemes que treuen les aigües brutes de l’autor. Cal dir, però, que els versos no estan gaire molls perquè l’aigua hi és metafòrica. Res a veure, doncs, amb la mullena permanent que hi ha a la Rapala de Jaume Subirana, posem per cas. Romera expulsa aigua desenganyada, un líquid que amargueja una mica i convida a fer ganyotes però la dicció sòbria i una mica solemne les glaça abans que no surtin. Romera fa una poesia exigent que demana lentitud, que recicla declaradament els mestres (Pessoa, Pavese, Formosa...) i desafia el sentit comú –fa molt temps que Romera, seguit les passes de Mircea Eliade, va declarar la guerra al sentit comú. El vaig llegir la setmana passada i em va agradar pler. Us mostraré un dels poemes del recull (un dels diàfans), que m’ha commòs perquè connecta amb un meu nervi sensible. Són coses que passen, i és bo que passin. Vegeu-lo:

21.

Hi va haver un dia que va ser
el dia de la plenitud.
I aquí va començar el declivi,
molt lentament, sense senyals.
No vau saber el moment majúscul
i en assolir-lo va ser tard,
pretèrit dràstic, per florir.
Va durar poc i amb un silenci
que us va agafar despreocupats.
Ara l’arrel s’arruga en va
per respirar els sanglots de l’aigua.

(Marc Romera, L'aigua, p. 37)

Epitalami en prosa

Sempre he trobat que l’amor i el matrimoni casen tant com el cafè amb allioli. És allò que deia Fuster: l’amor és un invent del segle XII, un acudit que van tenir els trobadors i que els stilnovisti i Petrarca van refinar tot seguit. D’aleshores fins al XIX l’amor ha sigut un tòxic literari, un lleure inofensiu, un luxe de rics, una frivolitat extraconjugal. Fins que els romàntics van entrar en escena i perpetraren una de les pitjors pensades que ha fet mai la humanitat: lligar amor i matrimoni. L’horror. La solsida. L’holocaust sentimental. Encara en patim les conseqüències.

I, a pesar de tot això, avui ens hem casat. ¿Per què? Llis i ras: perquè, si un se’n va al cel d’en Rubió, a l’altre no li discuteixin la pensió que fa al cas. La canalla et xucla el sagí i convé assegurar totes les fonts d’ingressos. ¿Oi que és romàntic? D’entrada havíem pensat de fer la feta pels jutjats; emperò, vist el poc interès de la jutge per aprendre i usar el català, hem canviat de parer i ho hem arreglat via Ajuntament de Mataró: la diguem-ne cerimònia l’ha oficiada el nostre amic i regidor de la CUP Xavier Safont-Tria, que ha llegit un poema pornogràfic de l’Estellés (que tracta de la fel·lació i del sexe anal), uns versos d'en Casasses sobre l'energia sensual de la paraula, i un petit conte d’en Monzó sobre la dificultat d’entendre’s i d’estimar. En Xavier s’ha estrenat com a casador oficial, i crec que el d’avui ha estat el primer connubi oficiat a Mataró amb literatura pornogràfica. Un testimoni perhom –gràcies, Anna i Joan Carles!–, les respectives i l’al·lotea de tots han sigut el públic, i acabat d’això hem fet un xeflis a l’Atzucac. La cosa era tirar pel dret, que no estem per romanços. Ara que el ja està fet ha colat avall i és al cove, farem com si avui no hagués passat res.