Aigua groga i oli de neu

Ella s’ha cremat el muscle dret. A la farmàcia ens venen una pomada que diuen que va molt bé, de nom Cicalfate. I sí que ha anat bé, sí. Però si haguéssim nascut vuitanta anys enrere hauríem tirat d’aigua groga o d’oli de neu, que també feien el fet. La primera es comprava a les farmàcies; el segon era un remei casolà: quan nevava, hom agafava embostes de neu, les submergia dins oli d’oliva i... diuen que la neu es conservava, i amb aquest brou s’anaven mullant les cremades i un hi trobava molt de consol.

M’ho ha contat la Magdalena, que és la germana gran de la sogra. La meva tia política és un pou de cultura popular, i no sé escoltar-la sense prendre apunts. Com que ve al cas, em parla d’altres remeis antics, com l’aigua sanativa, que servia per curar la febre i la tos -s’aplicava fent fregues en els canells i en el coll. Pel que fa a les pors sobtoses, es distingia entre els ensurts i els espants; per als primers es bevia aiguanaf compost o del bo (mesclat amb herbes remeieres); per sobreposar-se als segons, l’afectat s’enviava coll avall una tímbola de conyac o de whisky –baldament fos un marrec.

El que m’interessa més d’aquests remeis antics és –guerxament professional, ho sento– el nom: la meravellosa tirada a la lexicalització o sintagmació, que és talment un broll de poesia i de sensualitat. L’Albert Pla Nualart en parlava fa poc a l’Avui, i servidor també hi ficaré cullerada, perquè em plau.

Postal mail de Catalunya

Hola, Karinna.

No, tonta, no m’he oblidat de tu. Passa que aquests primers mesos d’estar-me a Catalunya he pres el determini d’immergir-me en la llengua i en el país, i desconnectar de ca nostra. Ja sabràs perdonar-me. No tinc temps d’explicar-te totes les coses que he après aquí, ni de fer-te’n un resum. Et faré cinc cèntims només d’un parell d’impressions.

Catalunya és un país bonic a mitges. Els centres històrics de les ciutats, els boscos i les planes agrícoles fan goig. Però la costa i les perifèries urbanes fan plorera; les ciutats han crescut com una taca de greix, amb un tirat impersonal, lleig, rònec, inhumà. L’urbanisme català –que no és sinó la continuació de l’urbanisme franquista– ofèn els ulls i la intel·ligència. Tenia més bon concepte dels catalans: m’han decebut. No m’ha sobtat, en canvi, la cosa de la llengua: anava sobre avís i sabia que ningú em parlaria en català. I així ha estat.

El que és mal d’entendre, a Catalunya, és la política. Vejam si sabré dir-ho. Catalunya és un país en arrest domiciliari, una nació «protegida» per un exèrcit d’escarcellers anomenat PSC-PSOE. Molta gent el vota, aquest partit, perquè promet millorar les condicions penitenciàries. Però és mentida: les condicions no milloren, ans al contrari, no cessen d’empitjorar. I, quan els indígenes s’inquieten, els escarcellers criden els reforços, una tropa de mercenaris volenterosos, barroers i mancats d’escrúpols que s’identifiquen amb les sigles següents: PP, Ciudadanos, UPyD i Falange.

Et deus demanar com és que els catalans consenten això. Jo també m’ho demano, i encara no n’he tret l’aigua clara. Una hipòtesi que fa una mica de llum a l’embolic és la de la síndrome d’Estocolm: molts catalans se senten emocionalment envescats amb els seus captors i els costa imaginar una existència nacional lliure. Però també hi ha altres síndromes: la síndrome de la memòria de la por, la síndrome birmana, la síndrome de la peixera, la de les ales balbes, la de la impotència induïda, la del muricec entabanat... Però, ¿saps què et dic? Que em sembla que els catalans estan tips d’aguantar síndromes. Ara ja en passen de petites: fan consultes. I aviat en passarà una de grossa. Mira a quina hora t’ho dic.

Petons a raig i roll!

Roshna

Sexe en família

La vida sexual dels amics només té interès quan és patètica. Per sort, ho posen fàcil. Perquè, com menys coses hi ha per dir, més imperiosa és la necessitat de dir-les. És el cas dels amics que han tingut l’acudit de procrear. Ella i ell, verbigràcia. Ella i ell tenen la pubilla, Alfa, i l’hereu, Beta; la primera té tres anys, i el segon, pocs mesos; una prole que potser fa més emocionants, però no més fàcils, els encontres sexuals. Perquè us en feu una idea...

Diumenge, set del matí. La gran, que s’ha despertat, envaeix tumultuàriament el tàlem conjugal. L’ajeuen enmig del llit. S’està ben bé una hora rebolcant-se i cantussant; de tant en tant posa el nas damunt el de son pare i diu “Hola!”. Fins que se n’atipen i es lleven, després d’una nit de son precari. Fa un parell de nits que no dallonses. Avien Alfa al menjador, engeguen la tele i li posen dibuixos. Van a la cuina per arreglar l’esmorzar. S’abracen –no per amor, sinó per compassió– i passa el que passa: que els fogons s’encenen i el cafè puja. El caganiu dorm a l’habitació d’ells, on hi ha els ormejos. ¿Què faran?

Fan cap a l’habitació i maniobren en silenci. Se sent la bonior de la tele i també Beta, que esbufega. Fan el que poden -que és prou-, fins que els bufecs de la menuda tornen grinyols i se sent patapum! pam! buaaaaaa! Ella salta del llit i corre a administrar els primers auxilis: Alfa ha caigut quan s’enfilava a una de les cadires plegadisses de la cuina. Fi del partit. Resultat: Local 1, Visitant 0. Confien que de nit hi haurà pròrroga, i aquesta esperança els ajuda a passar el dia.

¿Us feu càrrec de la cosa?

Occità per Internet

Demà arrenquen els dos cursos d’occità que ofereix el Centre d’Agermanament Catalanooccità (CAOC) a Barcelona: el nivell bàsic i l’intermedi, que s’allargaran fins al juny del 2010. És justet, però si us hi voleu apuntar, crec que encara hi sou a temps. Ara bé, adés per manca de temps, adés perquè hom viu fora de Barcelona, no tothom pot seguir les classes presencialment. La solució –gràcies a Déu– és Internet: us podeu inscriure al curs [són 100 euros], estudiar la teoria al vostre aire, rebre per correu electrònic els exercicis, resoldre’ls, expedir-los i rebre’ls de nou corregits; tot plegat amb el suport d’algunes web.

Internet, com sempre, esborra fronteres (no només la frontera entre Catalunya i Occitània, sinó també la que hi ha entre el desig i el poder).

Larkin a Ocata

LaBreu Edicions i la Vinateria Vins i Divins tenen el plaer de convidar-nos a la lectura que el poeta i traductor Marcel Riera [foto inferior] farà del poemari Finestrals, de Philip Larkin [foto superior], aquest dimarts 6 d’octubre, a dos quarts de nou del vespre, a la dita Vinateria (a Ocata, c. Barcelona, 3, davant l’estació de RENFE); lectura que anirà precedida d’una altra de Blai Collado. Servidor tindré el plaer de ser-hi.

“-Li preocupa que en el futur la gent no llegeixi poesia?
-No, em preocupa molt més que la poesia esdevingui oficial i subvencionada. Penso que teníem una poesia molt millor quan era considerada pecaminosa o subversiva i havies d’amagar-la sota el coixí quan entrava algú. Allò que no m’agrada de les subvencions i els ajuts oficials és que destrueixen el lligam essencial entre l’escriptor i el lector.”

El pensament feble de l'unionisme

Les mocions de suport a les consultes per la independència brosten en els ajuntaments catalans com els bolets a la tardor. Per tombar-les, els partits espanyols es veuen obligats a engirgolar qualque cosa que tingui aparença d’argument. I els costa una cosa de no dir. Clar, passar tres-cents anys sense argumentar l’ocupació i, cop en sec, haver-la de justificar... tu diràs. Als ajuntaments, i una mica en el Parlament, anem sentint balbucejos que donen compte de la misèria intel·lectual en què recolza l’unionisme. Perles del pensament dèbil. Simulacres d’argument que es desmunten d’una bufada, talment un castell de cartes. Vegeu-ne cinc de molt habituals:

“Catalunya no vol aventures”, diu el president Montilla. Vet aquí un sofisma. Perquè la independència de Catalunya no és una aventura, sinó una ventura. Que és molt diferent. Una aventura és una empresa turbulenta de resultat incert. No és el cas de la secessió, que en el nostre cas és un procés endreçat, pacífic, democràtic, civilíssim, i sobretot de resultat cert i profit segur. El que Montilla vol dir –cal traduir-lo– és que els catalans estem condemnats a cadena perpètua i no li plau que molts desafiem la sentència, car no li hem fet cap mal a la humanitat i no mereixem aquest càstig.

“Les consultes independentistes generen frustració”, al·lega Jaume Bosch (ICV) et alteri. Ai, senyor: diu el peix dins la peixera que la mar li estreny. Allò frustrant (d’una frustració escalivadora, roent) és fer un Estatut i que tots els poders de l’Estat –hola, amics!- s’hi abraonin i sàdicament el converteixin en una pelleringa, i si en acabat queda reda res de profit, que s’ho passin per l’arc de triomf perquè ells manen i nosaltres obeïm. Frustració és això, i no la llibertat.

“La independència és inviable” -argument vociferat per milanta opinadors a sou de l’unionisme, singularment al seu vaixell insígnia, El Periódico. Diuen aitals plomes que els independentistes som una gent estupenda i romàntica que somiem truites de niguls, perquè la independència demana una reforma prèvia de la Constitució (o sia, el permís dels espanyols). Vet aquí un “argument” trampós i lleig com una bòfiga de dimoni, perquè les constitucions es reformen per canviar el model d’Estat, no per marxar-ne. La Constitució no cal tocar-la: és ben seva i si la volen, se la quedin. En realitat, la independència és una de les coses més fàcils del món: es construeix (veloçment!) amb quatre paperetes posades dins una urna. Tanta sort fos tan fàcil eradicar la pobresa i la fam!

“L’independentisme fa perillar la cohesió social”, fa el cor PSC+ICV. Mentida. Res no departeix tant com un Estatut inútil (untuós, antisocial), i res no cohesiona tant com l'Estat propi (que ens permet de subvenir amb eficàcia a les necessitats de tots els catalans). Un català nascut a Granada, Lima o Xangai és perfectament capaç d’entendre que l’estat natural dels pobles és la llibertat, i que en una Catalunya lliure tindran uns drets i un benestar que Espanya els nega. Els qui dubten de la intel·ligència de la gent s’equivoquen de mig a mig, i fan un mal servei a la gent i per tant al país.

“La majoria de catalans no veuen cap problema a ser alhora catalans i espanyols" -argument oït en el ple de l’Ajuntament de Tarragona. Vet aquí una afirmació falsa i capciosa. Falsa, perquè la majoria de catalans ja són conscients dels peatges abusius que comporta la dependència de Catalunya. Capciosa, perquè, per als catalans que diuen sentir-se tan catalans com espanyols, el cost emocional de viure en un Estat català és el mateix que el de viure a l’Estat espanyol –la clau de volta, per a ells, és que ja saben que amb aquell hi guanyen.

Ara bé, el més curiós de tot és que els “arguments” unionistes són de (poques) lletres. L’espanyolisme desconeix les quatre regles: fan veure que no saben fer números. Perquè tots –tots– els números (els de les pensions, les beques, la sanitat, l’educació, les infraestructures, el benestar social...) juguen a favor de la independència de Catalunya. El més temible opugnador de la unitat d’Espanya és la calculadora. Si jo fos ells, la prohibiria.

Les "engrunes" i els "retalls" de Modest Prats

Engrunes i retalls. Escrits de llengua i de cultura catalanes, és el títol del volum que aplega la major part dels treballs del professor Modest Prats sobre llengua i literatura. Es tracta d’un patracol de 679 pàgines, editat enguany per l’Institut d’Estudis Catalans, la Universitat de Girona i CCG Edicions, per iniciativa del Grup d’Història de la Llengua de la UdG. És un llibrot important per més d’una raó. En primer lloc perquè, si bé la majoria dels textos han estat ja publicats, eren pràcticament inaccessibles als seus lectors potencials. En segon lloc, perquè hi apareixen textos inèdits que són meleta (com “Traduccions de Racine rosselloneses” o “Sobre el plaer de la lectura”). En tercer lloc, per la transcendència dels treballs, que obren portes i portells als investigadors joves. I, en quart lloc, perquè Prats escriu molt bé i en els seus papers s’equilibren –cosa rara– el rigor i l’amenitat.

Modest Prats va saltar a la palestra als anys noranta, enllà de la cleda filològica, amb les seves reflexions sobre la situació actual i el futur de la llengua catalana: la seva “Meditació ignasiana sobre la normalització lingüística” va ser reeditada dins el volum El futur de la llengua catalana, signat també per August Rafanell i Albert Rossich, i va remoure consciències. Doncs bé, aquest llibre conté altres textos d’aquest caire, menys coneguts però igual de llampeguejants: “Quatre cartes i una postal a la societat catalana” i “Ventura i risc de la nostra realitat cultural”.

Però Modest Prats és molt més que això. És l’home que ha cremat vint anys de la seva vida per a fer, juntament amb Josep M. Nadal, els dos primers volums de la Història de la llengua catalana (Ed. 62), que abracen des dels orígens fins al segle XV -els volums següents els haurà de fer algú altre, diuen. És el filòleg, l’investigador i l’escrutador de textos que interpreta, reinterpreta i dóna llum. És el mestre que ha fet escola i ha adelitat milers d’alumnes, fins que l’any 2001 es va jubilar (deixant, a la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona, el llistó molt alt). Engrunes i retalls dóna compte de quaranta anys de mestratge en els àmbits següents, que es corresponen amb els set capítols del volum.

Capítol 1: La llengua medieval (quatre estudis filològics i una conferència sobre el Cant espiritual d’Ausiàs Marc).
Capítol 2: El català barroc (sobre la llengua literària a la Catalunya del XVII).
Capítol 3: El segle XVIII (una aproximació global a la llengua catalana al segle de la llum, i un estudi sobre l’activitat literària al Rosselló després de l’annexió a França).
Capítol 4: La llengua literària contemporània (és el més extens; estudis sobre els principals autors de la literatura catalana recent, sobretot dels preferits de Prats: Verdaguer, Ruyra, Carner, Riba i Pla).
Capítol 5: La llengua, el país, el present i el futur (el Prats que pateix, lúcidament, per la llengua i el país).
Capítol 6: L’Església i la llengua catalana (Modest Prats és capellà, i per tant la relació llengua/Església és també un dels seus centres d’interès).
Capítol 7: La literatura i la vida (materials de caràcter molt divers que tracten de la vinculació de l’autor amb la literatura i els escriptors).

Ja està. I bon profit si us plau. Ara, trobo que la millor manera d’acabar aquest apunt és recordar les paraules que Prats va pronunciar en la seva darrera lliçó a la Universitat: “Sant Jeroni va traduir-ho en llatí en aquests termes: «In principio erat verbum». Tinc a la mà dues edicions catalanes de la Bíblia: una tradueix el grec per Verb, l’altra per Paraula. En tots els casos Verbum (Verb, Paraula) ho escriuen en majúscula. Us dono gràcies a tots perquè, amb tantes paraules que us he dit i m’heu dit, m’heu acostat a la Paraula. Gràcies.”