Propaganda i confusió contra Palestina

La xarxa ens aboca a una gestió frenètica de la informació, que entomem de manera irreflexiva. Ahir em va passar. Vaig rebre una mena de power point que denunciava l’amenaça de l’antisemitisme i el totalitarisme; feia molt de goig, així que –sense pensar-m’ho– el vaig reenviar a un parell de persones. Error: era propaganda dels lobbies proisraelians que hi ha a Catalunya. Eren tan eloqüents aquelles imatges de l’holocaust, i les apel·lacions a la necessitat de preservar-ne la memòria!... que no vaig parar esment en el moment i en la intenció i en el sofisma de fons.

El meu amic Juli Cuéllar em va fer veure l’error –gràcies, Juli– i em féu arribar un article magnífic de Jennifer Loewenstein, directora associada del Programa d’Estudis sobre l’Orient Mitjà a la Universitat de Wisconsin-Madison. Lleixivet pur. Desinfecció total. Higiene mental en temps empastifats. Lowenstein deixa molt clares tres coses cabdals: (1) El terror desencadenat per Israel contra la Franja de Gaza no té res a veure amb Hamàs, ni amb el “terrorisme”, ni amb la “seguretat”; (2) la crisi actual no té res a veure amb la llibertat, la democràcia, la justícia o la pau, i (3) Israel no té ni ha tingut mai cap intenció de permetre un estat palestí sobirà i viable al costat de les seves fronteres.

Si Hamàs no existís, seríem allà mateix, perquè el problema no és Hamàs, sinó la conculcació sistemàtica dels drets nacionals palestins des de fa seixanta-un anys i el desig israelià d’exercir l’hegemonia a tota costa. El factor islamista només és una excusa per enterbolir l’atmosfera de la crisi i justificar les agressions continuades contra el poble palestí. Si Israel hagués buscat alguna forma de convivència civilitzada amb els palestins, l’hauria trobada; però no ha volgut i no vol. No va voler el 1948, quan es va apropiar d’un 24% de territori més enllà del que legalment li pertocava. No va voler quan el 1967 va ocupar el 22% del territori que restava de la Palestina històrica. No va voler el 1976, quan va votar a les Nacions Unides (només amb els EUA) contra una solució de dos estats. No va voler el 1978 ni el 1982, quan va bombardejar i va arrasar Beirut. No va voler el 1987, quan la primera Intifada s’estengué per la Palestina ocupada. Et caetera.

En fi. Tot això Loewenstein ho explica molt bé a l’article Si Hamàs no existís. I mentrestant, per aquí, Vicenç Villatoro va dient que cal neutralitzar el poder militar de Hamàs perquè la pau sigui possible. I els palestins continuen patint, expulsats de les seves cases, tancats en camps de refugiats, presos al seu país, torturats, massacrats, davant la passivitat còmplice de la comunitat (?) internacional.

Temps per sentir

Som, en general, analfabets sentimentals. No llegim els nostres sentiments –no en sabem–, sinó els clixés que diuen que els representen. No sabem sentir el que sentim, sinó el que toca sentir -la covardia hi fa molt, perquè els nostres sentiments autèntics fan por. En aquesta matèria, la malaptesa es veu agreujada per la fretura de temps. Desxifrar la nostra escriptura sentimental demana calma, i sovint no en tenim. No sentim perquè no tenim temps per sentir. Jo m’hi trobo de dilluns a dijous, quan la feina m’aclapara i només sento urgència i cansament –però una cosa i l’altra són sensacions, no sentiments. És a partir del divendres que puc començar a sentir.

Contra aquesta pressió anorreadora no hi ha altre antídot que la soledat, la literatura i la conversa pausada amb persones intel·ligents. Tot demana temps, i ganes.

'Dietario voluble', d'Enrique Vila-Matas

Té raó la Care Santos quan diu que “estem vivint el moment de la narrativa del jo” i que ara “ve de gust explorar aquest nou camp i deixar de banda la ficció pura”. Aquest tirat juga a favor dels dietaris, que a casa nostra han assolit una qualitat extraordinària (els d’Enric Sòria i Ramon Guillem són impagables, com ho foren els de Josep Pla i Marià Manent).

Ahir vaig enllestir la lectura del Dietario voluble (Anagrama, 2008) d’Enrique Vila-Matas, i m’ha sabut greu consumir l’última pàgina, perquè hauria volgut que no s’acabés mai. El llibre abasta els tres últims anys (2005-08) del quadern de notes personal de l’escriptor barceloní, una part de les quals ja van ser publicades a l’edició dominical d'El País de Catalunya. El volum és magnífic. El dietari sorgeix sobretot de l’experiència lectora de Vila-Matas, és el llibre d’un lector-que-escriu i que intenta entendre el món recolzant-se en una pila d’autors que li fan companyia (Erasme, Montaigne, Flaubert, Pessoa, Kafka, Roth, Bolaño, Gracq, Tavares, Borges, Murakami, etc.). Fidel al seu estil híbrid, Vila-Matas juga a esborrar la frontera entre realitat i ficció, entre biografia i literatura, entre la vida i els llibres -però això ho diu tothom: és un tòpic.

Potser ja no és tòpic dir que Vila-Matas posa la seva immensa cultura literària al servei del plaer i la intel·ligència del lector. Amb una prosa amable -que de vegades recorda la de Calders-, amb calidesa, l’escriptor ens guia dins un territori que és alhora personal i de tots, un arxipèlag de llibres en un oceà d’estupidesa –la profecia de Flaubert feta realitat–, i ens convida a sobreviure nedant d’illa en illa.

Nadal en un xinès

Un amic meu va dinar, el passat 25 de desembre, en un xinès. Estava sol i el menú era l’habitual: el va trobar bo. La seva dona i un fill eren amb la família –la d’ella–, i els altres fills eren per aquests mons de Déu. Si ho arribo a saber, me n’hi vaig: els restaurants xinesos que hi ha a Catalunya solen tenir una relació qualitat-preu més que acceptable, i el dia de Nadal segur que no cal fer reserva. Ho hauria fet no només per amistat, sinó per amor malaltís a la literatura: quan la vida s’assembla a un poema o a una novel·la, llavors l’adoro, se m’endú.

L’any que ve potser en serem dos, el dia de Nadal, en el xinès. La dona rabiarà, hi haurà una crisi sonada, però crec que la relació ho resistirà. La temptació és massa gran...

El ventríloc

La terra és un ventríloc que fa veure que les persones parlem, però és Ella qui estrafà la veu en la veu nostra. Quan parla en els altres animals, en les plantes, en les pedres, llavors Ella no imposta la dicció. Hi ha, però, ocasions en què la veu de Gaia flueix amb naturalitat dels peus als llavis humans: en el plaer i el dolor cridats, en la gemegor del sexe i de la mort, en el deliri psicotròpic provocat per la ingesta d’alguns bolets.

Perejaume proposa una idea similar a L’obra i la por, però el santpolenc va encara més enllà: “Fins a quin punt els humans veiem el que s’ha de veure, creiem en el que s’ha de creure, que potser la mateixa certesa és una forma d’obligar-nos, que fins i tot potser comprendre és obeir: una esbiaixada manera d’obeir.” [p. 103]

Gaia és tèrbola i salaç, cruel i escruixidorament immoral. La nostra veu és la seva. Som la seva metàstasi, l’instrument de la seva autodestrucció. Som Ella.

Un indicador de felicitat

Amb els anys he après que les festes de Nadal són un indicador prou fiable de felicitat: si et deprimeixen o t’irriten, vol dir que no ets feliç; si et plauen vol dir que (potser) sí que ho ets; si et són indiferents, em temo que l’indicador cessa d’indicar res. El Nadal subratlla els nostres estats d’ànim: els depressius es deprimeixen i els alegres exulten. A mi els dies que van de Nadal a Reis em fan feliç per la senzilla raó que m’aporten descans i temps. Són dies per no anar enlloc, ni comprar res, ni regalar res a ningú, ni fer compliments... dies per deixar lliscar el temps i omplir-lo de mi. De vegades la felicitat no és sinó temps –perquè som un desfet de temps i anhelem, sobretot, surar de nou.

Desig

Posem que Déu és un bromista i riguem-li la gràcia. Emperò, complementem el seu sentit de l’humor amb jocs profans. ¿Què hi ha de més democràtic que el riure? Riguem, doncs, però riguem tots. I que no falti el menjar: la gana priva d’apreciar l’humor bèstia de Déu tant com l’humor fi dels bons literats. Posem que tot és broma i deixem-nos caure pel pendís de Rabelais. Però, arribats a lloc, que hi hagi taula parada i vianda per a tothom. Per favor.