Expresidents

A Catalunya no tenim tradició d’expresidents. Prat de la Riba, Macià, Companys, Irla, no van tenir ocasió de fer d’expresidents. Puig i Cadafalch ho va ser a partir de 1923, però durant la Dictadura no podia piular i els anys de la República optà per una callada discreció. Irla va traspassar quatre anys després de deixar la presidència, malalt i fora de Catalunya. Tarradellas fou, des de 1980 fins que va morir, vuit anys després, un home ressentit, més atent a la seva posteritat que no pas al país. Els uns per defunció, un altre per interdicció i l’últim per manies, tots plegats ens van deixar orfes d'expresidents.

Dels dos ex que tenim ara n’hi ha un que sí que exerceix: Jordi Pujol. L’home del Taga és el primer expresident en funcions que hem tingut des de fa segles. Fa un paper honorable, com escau a la dignitat del seu càrrec: posa paraules al malestar col·lectiu, interpreta el moment històric, assenyala febleses, diagnostica detriments, parla d’exigència ètica, apel·la al patriotisme, alerta de les blanors i les deixadeses que soscaven Catalunya, reconeix els encerts d’altri, pensa el país amb reflexions de banda ampla, fa de veu de la consciència per a qui vulgui escoltar-lo... Tot això és bo i ho agraeixo, baldament discrepi en algun punt.

Només hi trobo a faltar l’autocrítica. Vint-i-tres anys de pujolisme han deixat un país anestesiat, conformat i mesell, un país que a la primeria dels vuitanta era cofoi i ara té l’ànima als peus. Pujol té una part de responsabilitat en aquesta deriva. I no la diu. Vejam si a les Memòries…

Batxillerat de per riure

Us presento en Pep Rialles. Som al juny del 2010 i en Pep no hi cap dins sa pell, perquè ha despatxat el segon de batxillerat amb un butlletí de notes immaculat. Doneu-li l’enhorabona. I és que no ho hauria dit ningú: en Pep no té bona mà per a les llengües, què voleu fer-hi. De fet, al llarg dels dos cursos de batxillerat ha suspès TOTS els exàmens de les matèries d’anglès, català i castellà –cap desastre, eh?, que en algun cas ha arribat a treure un quatre… Tot plegat, foteses que no li han impedit pas d’aprovar TOTES les avaluacions que li han posat per davant.

I és que els criteris d’avaluació per al batxillerat que el Departament d’Educació ha dreçat en començar el curs 2008-09 estan pensats perquè en Pep arribi net com una patena, i sense travelar, a les portes de la universitat. Tant se val que el tema estudiar el toqui poc, com si diguéssim. No cal. On vas a parar. Com si es tractés d’una estora triomfal estesa davant els peus d’en Pep, resulta que l’expressió oral representa com a mínim el 25% de la qualificació final de la matèria, i la producció de textos dits creatius, un altre 25%; així que, descomptant la nota corresponent a lectures i ablucions diverses, els exàmens no pesen més enllà d’un 30% de la nota global.

Resultat: en Pep Rialles no ha après quasi res, ha acreditat documentalment la seva ignorància desacomplexada i tossuda de les matèries que fan al cas, i ha exhibit un desinterès majúscul per l’estudi. Un resultat ja profetat en l’Avantprojecte de la Llei d’Educació de Catalunya, que parla en els seus eixos bàsics de “l’excel·lència global del sistema” i de “l’èxit i la qualitat escolar de l’alumnat”. Ves per on, en Pep Rialles i el conseller d’Educació, l’Ernest Maragall, comparteixen un sentit de l’humor que és per petar-se de riure.

Però a mi -que dec ser una mica ranci- no em fa cap gràcia.

El catalanisme d'Iniciativa

Al novembre Iniciativa estarà d’assemblea nacional i el document estratègic per preparar-la vol emfasitzar el catalanisme de la formació sense apartar-se del federalisme. ¿No us adoneu, amics d’ICV, que això és mesclar ous amb caragols, que catalanisme i federalisme lliguen tant com un cafè amb allioli? Penseu-hi, si us plau.

Catalanisme és el nom històric del nacionalisme català; federalisme és un vestit de mudar de l’espanyolisme, que és una manera de dir nacionalisme espanyol. Setanta anys enrere podien semblar compatibles, car el federalisme era una de les concrecions possibles del catalanisme. Avui no. Avui està claríssim que el catalanisme fa Catalunya, que el federalisme fa Espanya, i que ambdós projectes nacionals són antagònics. També sabem que el federalisme és una fal·làcia per manca de federals a l’altra banda, i per manca de reconeixement de la identitat d’una de les parts, a la qual li és negat el dret de decidir -ço és, per manca de reciprocitat, d’equitat, de respecte i de llibertat. Amb un orri així d’esbarzerat, el federalisme és fum d'estopa.

Iniciativa contribuirà a superar la perplexitat i el desconcert del país si aclareix quina nació vol fer, Catalunya o Espanya, i per tant si vol ser una formació catalanista o federalista. Totes dues coses, no pot ser.

Elogi de la desil·lusió

Les il·lusions són estupefaents, droga per entomar la vida, una llarga gatera de mancats. No és casual que l’autoengany comparegui quasi sempre en forma d’il·lusió. Som animals esperançats, i quan els motius per a l’esperança curtegen, un barruf o altre truca a la porta i s’obre pas dins la nostra ànima. Per arribar a l’endemà calen raons, expectatives i il·lusions, però la força motora recau sobretot en aquestes darreres. Tenim il·lusions perquè som febles. Si fóssim forts ens conformaríem amb la veritat i ens consolaríem somniant. Quan arriba el dia que les il·lusions es fonen com bombolles de sabó, encarem la realitat broixa de les coses amb una llangor d’esperit que es posa sobre la lassitud del cos, i ens envaeix una gran tristor. És la bassa de totes les desil·lusions que hem anat ajornant per covardia.

La bandera d'en Xammar

S’acosta el dia de les efusions i les infusions pàtries, durant el qual molts ajuntaments catalans exhibiran la bandera catalana lliure de males companyies –alguns fins i tot lluiran la quadribarrada amb l’estel, cosa que m’abelleix de no dir. I ressonarà de nou el bram de la tonyina. Llàstima que en molts casos serà flor d’un dia.

Tot plegat m’ha dut a la memòria un altre ciri trencat d’en Tísner sobre l’Eugeni Xammar, de títol el que aquesta nota plagia. I l’he exhumat per a divertiment d’ociosos i badocs. Conta Artís-Gener que, després de rodar pel món, en Xammar va tornar a la seva masia de l’Ametlla del Vallès, on va encarregar que li fessin una asta de sis o set metres d’alçària i una majestuosa bandera catalana de tres o quatre metres, que va hissar al capdamunt del pal, al qual havia fet posar una politja i una corda… Va, deixo que us ho conti en Tísner:

“La idea d’en Xammar era hissar-la quan ell fos a casa i arriar-la quan en fos fora, tal com han fet a la Casa Blanca els presidents nord-americans. Però un cop hissada, feia consciència arriar-la! I l’Eugeni Xammar la va deixar al cim del pal tant si ell era a la masia com si n’havia sortit.

Allò passava en temps molt crus del franquisme, quan era absolutament normal la persecució de la nostra ensenya nacional. I un dia van arribar al Mas Xammar un caporal i un número de la Guàrdia Civil, la consuetudinària parella. I van notificar al periodista l’ordre d’arriar la bandera. I ell els va dir:

-Aquesta és una bandera molt especial, saben? Jo la puc pujar al capdamunt de l’asta, però no la puc baixar.

Els civils es van pensar que era una qüestió física, del mecanisme. I en Xammar va mantenir l’equívoc:

-Jo puc hissar-la, però no arriar-la. Ho han de fer vostès, m’entenen? Ja ho poden dir al seu capità.

I la gran bandera va continuar al cim del seu pal.”

Que n’aprenguin els polítics catalans que viatgen tan seguit a Madrid i només de sentir l’alè d’un ministre s’amaguen la bandera a la butxaca!

Ens pensem que pensem

Pensem menys que no ens pensem. Quan ens sembla que ho fem, sovint no fem sinó escoltar el nostre eco. Això ens passa habitualment quan pensem sols, en silenci, sense cap suport. En aquesta avinentesa el que fem és volar amb la imaginació, repetir records, deformar-los -delirar, en definitiva. Pensem millor, i més fecundament, quan ho fem sobre llibres o apunts, sobre conferències o converses que ens aporten idees que són com rems per a navegar pel pèlag de l’intel·lecte, idees que podem retopar i corregir. El raciocini també necessita infraestructures on recolzar i créixer; altrament, vessa i s’escampa: es tuda, com aigua damunt la taula.

Final d'estiu

Ja s’acaba l’estiu. Cabrera enllà,
darrera la calitja, l’horitzó
rutila i, despessec, com el bon vi,
evoca la tendresa d’una dona
distant.
Tenim la passamaneria
de dies nous per ressaltar velluts
i somnis, a despit de defallences,
i la seducció dels mots; aquest
convenciment tangible que el plaer
no té mai la bellesa del desig.

Antoni Vidal Ferrando, Els colors i el zodíac (dins Allà on crema l’herba, Edicions del Salobre, 2008.)