Montale

Eugenio Montale ens ha sentit: “Si el problema fos de fer-se entendre, ningú no escriuria poesia”, diu.

“Si fent poesia no ens entenem, ¿de què serveix la poesia?”, demana Hom, sense adonar-se que fa la pregunta més improcedent del món, perquè la poesia –l’art en pes– no serveix: és.

Responc: “La raó de ser de la poesia no està ni més enllà ni més ençà d’ella mateixa; la seva raó, el seu objecte, no és sinó ella –com el circuit tancat dels vasos sanguinis al voltant del cor”.

Busco amb la mirada l'aprovació de Montale. Però m’ignora, o no em veu: sóc transparent.

Novalis

Digué Novalis: “Quan no es parla de res és quan es diuen les coses més profundes. Perquè la coherència dels somnis i el sistema d’associacions està per damunt, poèticament, de la coherència de la raó”.

Dic (amb perdó) jo: “¿I per ventura no podríem parlar d’alguna cosa i mirar de treure’n l’entrellat, encara que no assolim fondàries abissals? Més que res per mirar d’entendre’ns…”.

Diu (sense demanar perdó) Altri: "Treu-t’ho del cap. Quan dues persones s’entenen és que hi ha un malentès; i si la intel·ligència es dóna entre tres persones o més, el que hi ha és pura confusió."

“¿Ho veus?” –retopa l’ombra de Novalis– “Sempre acabo guanyant”.

Benestar contra Ètica

I contra Civisme. Ara resulta que la gran majoria de la població de l’àrea metropolitana veu amb bons ulls la "captació puntual” d'aigua de l’Ebre fins a l’estesa urbana de Barcelona. És la mateixa població que fa poc va votar els partits conjurats contra tota casta de transvasament. ¿Com es menja –com es beu– això? ¿Que no sap, tota aquesta gent, que Catalunya és un país de clima mediterrani i que a l’hivern no hi plou? ¿Que no hi comptaven, que dir no no i no als transvasaments equival, ara i en la nostra latitud, a dir sí sí i sí a les restriccions?

Jo espero les restriccions amb il·lusió i candeletes. No vull altra cosa. Perquè fa dos anys no volia transvasaments, i ara tampoc, perquè els rius catalans van justets d’aigua i un que en tenim de gros no el podem munyir més si volem tenir Delta. A més, no em ve pas de nou: a Campos no teníem aigua corrent, ens fèiem portar l’aigua en un camió-cuba que ens omplia el dipòsit i ens guardàvem com de caure de tudar l’aigua. I vivíem bé.

És molt fàcil carregar els neulers sobre els polítics i dir que ara paguem una mala gestió de l’aigua. És fàcil perquè és obvi. Però costa més dir que si ara passem pel tub és per la mol·lície ètica i l’incivisme d'una majoria de catalans. I és que, un pic feta la gran aposta de país contra els transvasaments, és obligat assumir els talls d’aigua: per solidaritat, per coherència, per ètica i per civisme.

Dissortadament, a Catalunya el benestar pesa més que tot això junt. Aquí hi ha una majoria metropolitana que diu “A mi que em ragi l’aixeta les vint-i-quatre hores del dia i del que vaig votar fa dos anys no vull recordar-me’n”. Mira que maco. Doncs jo d’això en dic culte morbós al benestar, un fanatisme del benestar que ha podrit la fibra ètica de la societat catalana i que no presagia res de bo de cara al futur. Vistes així les coses, els nostres polítics no són sinó un reflex bondadós de la societat que els genera. És trist, però estic convençut que és així: els pitjors polítics són millors que els seus votants. Tenim mala peça al teler.

Un castell insòlit al Berguedà

Aquests dies hem estat a Borredà (un cul de món deliciós entre Ripoll i Berga), i una de les descobertes més estimulants que hem fet ha estat la del castell de Palmerola, al terme de les Llosses. Es tracta d’una fortalesa que té quatre al·licients: en primer lloc, és molt antiga (sembla que del segle XI); en segon lloc, està sencera; en tercer lloc, està fora de tota ruta turística (és molt poc coneguda); i en quart lloc, està habitada (i si no abuseu de la seva paciència, en Josep Miquel, un dels mantenidors del fort, us el mostrarà).

Els pobladors del castell són aspirants a cavallers que no tenen escut d’armes i encara no han ingressat a cap orde de cavalleria. Són homes i dones que, procedents d’una o altra presó, o d’un o altre centre de rehabilitació de toxicòmans, hi fan una estada d’un any, amb l’ajut d’en Pere i d’en Josep Miquel, i amb el suport només nominal -d’euros, ben pocs- del Departament de Benestar Social de la Generalitat de Dalt. És un castell obert, sense batiports ni fossat, que acull persones esclafades pel seu passat i que en molts altres llocs troben les portes barrades; persones que, a banda de rehabilitar parts del castell i masies pròximes, treballen per a una empresa d’electrodomèstics. L’experiència és més que lloable. I molts se’n surten.

El castell de Palmerola té una història recent que s’assembla a moltes altres, i bo i així és curiós recordar-la. El marquesat de Palmerola va néixer el 1767, quan Carles III concedí el títol de comte a Xavier Despujol i d’Alemany-Descatllar, títol que anà passant de pares a fills. Però el darrer marquès de Palmerola va morir sense descendència a finals del segle passat i llegà el castell i els encontorns a un jove familiar que -com és costum- es va lliurar a la dissipació i es va fondre el patrimoni, que va passar a mans d’un empresari agropecuari. Aquest és qui ha llogat el castell i les masies pròximes als responsables del programa de rehabilitació social en curs.

Si compareixeu desarmats, hi sereu ben rebuts.

Sobre la poesia

La poesia és un refugi antiaeri amb el sostre de vidre, una defensa que drecem davant el vertigen i la por, l'estupidesa i el cinisme, davant la neurosi de viure i de morir en consciència. És feta d'un vidre fi que empara la pluja però no la calamarsa: fa visible el xàfec, però no evita cap de les trencadisses que anticipen la trencadissa final.

José Zaragoza ens amenaça

Als anys vuitanta, al municipi gallec de Cangas do Morrazo (davant per davant de Vigo) en va passar una de grossa. Una allau de canguesos indignats va irrompre a l'Ajuntament, va engrapar l'alcalde (era d'Alianza Popular), el va treure del consistori sobre els braços del populatxo i el va tirar a la ria. Aquell senyor mai més no va tornar a posar els peus a Cangas, i durant un parell d'anys l'Ajuntament va funcionar de manera assembleària amb un alcalde de la Frente Popular Galega.

Això ve a tomb perquè ara, si Catalunya fos un país mínimament despert i autoconscient, potser faríem el mateix amb el senyor José Zaragoza, secretari d'organització del PSC. ¿Que quina n'ha feta? Doncs amenaçar els catalans, i fer-ho amb una arrogància digna del Torrente més caspós. El senyor no s'ha tallat un pèl -s'han tornat molt gallets, a cal PSC- i ha dit que els qui no acatin la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut de Catalunya seran uns delinqüents. Talment. I s'ha quedat tan ample com el batiport de la Seu.

José Zaragoza és així de subtil. Servidor només li puc dir que ja em pot fer venir a buscar a casa i fer-me un racó a la masmorra al costat de l'alcaldessa d'Arrasate, perquè no tinc cap intenciò d'acatar la sentència -entre altres coses, perquè no li reconec al TC espanyol cap autoritat sobre Catalunya.

Em faig al càrrec que Zaragoza parla així perquè vol que l'entenguin tot d'una i així estalviar-se de donar més explicacions. I és que hi ha coses que costen de fer entendre als votants del PSC. Costa fer-los entendre que, en un estat plurinacional, és aberrant que totes les instàncies de poder estiguin copades per manaires que postulen l'hegemonia a ultrança d'una sola nació. Costa fer-los entendre com és d'antidemocràtic que les altures judicials espanyoles interpretin les lleis sistemàticament contra Catalunya, perquè ells van guanyar un parell de guerres i nosaltres les vam perdre. Costa fer-los entendre que democràcia vol dir respectar la voluntat dels pobles que integren un estat. No ho entenen perquè el "derecho de conquista" engata i ofega la raó democràtica. No serveix de res dir-los que si això passés a qualsevol estat civilitzat d'Europa (com Finlàndia, Suècia, Dinamarca, Gran Bretanya, Bèlgica, etc.), els íncoles de la nació calcigada dirien adéu-siau, rabents com un llonzí, a l'estat que els maltracta. No serveix de res perquè la borratxera en què viuen és permanent.

De fet, al senyor Zaragoza li agraeixo la brevetat i la transparència. Queda molt clar que la seva cultura política i la d'un servidor pertanyen a galàxies distintes: la meva es basa en la cerca de la igualtat i l'amor a la llibertat; la seva, en canvi, és una cultura política carcelària. En l'Estat del senyor Zaragoza, jo he d'anar a la presó. En el meu Estat (lliure i català) el senyor Zaragoza podrà viure ben descansat -a tot estirar un dia farà un capbussó en el Besòs (o en el Llobregat) i tornarà a casa regalimós, sí, però tan panxo.

L'home tridimensional

Sóc tres persones alhora: la filla que tinc, el pare que sóc i el nen que vaig ser i ara reviu en mi gràcies a la paternitat. Tres persones en una: la Santíssima Trinitat pagana. Procrear és una murga, però enriqueix, i el món en pes agraeix la defecció del pare a favor (en el meu cas) de la filla. He d'admetre que la naixó de la Joana ha tingut dos efectes col·laterals remarcables. Us en faig cinc cèntims.

Primer: amb la irrupció d'un plançó, un deixa de ser no només el centre del món, sinó també el centre d'un mateix. Hom passa a veure el món amb els ulls de la filla, i tot el que un fa o es pensa ser esdevé secundari. Un es decanta, s'arracona, se sent i es vol fora de joc i li està la mar de bé. Un descans. Quan això passa, l'univers recupera una mica d'ordre i de pau.

Segon: El nen que vam ser, reviscola. Si ens pensàvem que era mort, ens equivocàvem. El nen que érem hi és: escanyolit, masegat, damnat, podrit i tot... però hi és. Quan un té un fill, l'infant vell que du dins es reactiva i s'emmiralla en el marrec nouvingut. Tapo la meva filla amb la manteta i el nen vell que era em diu bona nit; accepto amb alegria una engruna que ma filla m'ofereix i el nen vell que era es revolta en silenci contra el pare que ja no hi és. Hi ha un diàleg de tres.

Tres vides en una: fill + pare + filla. El jo no hi és, ni se'l troba a faltar, ni cal que torni. El poc que en quedava s'ha fos. Bon vent.