Entre les moltes ignoràncies que m’avergonyeixen hi ha la de no haver llegit les Cartes a Màrius Torres de Joan Sales (Club Editor, 2007). Però me n’estic curant: vaig per la pàgina 119. No cal dir que les cartes són per sucar-hi pa, perquè al plaer de llegir una prosa mestrívola s’hi suma el plaer de connectar amb una intel·ligència que raja frescal, lliure d’afectació i llunya de tot academicisme.Avui m’ha cridat l’atenció un fragment en què Sales, d’acord amb Torres, fa la projecció de futur que segueix: “penso com en Màrius que el demà, suposant (com tenim el deure de suposar-ho) que guanyem aquesta guerra, serà de dos partits: el socialista i el nacionalista. De tots dos si s’entenen o d’un dels dos en cas contrari; tant de bo s’entenguessin i evitessin ja des d’ara una rivalitat que seria funesta ja que potser costaria un altre riu de sang. Tots dos tenen un mateix enemic i això els ha d’unir; què dic, un enemic; en tenen dos: a l’exterior l’Exèrcit espanyol que vol acabar amb Catalunya, a l’interior l’anarquia. ” (p. 118)
O sia que, al gener de 1937, tots dos poetes –Sales també era poeta– ja preveien l’hegemonia política compartida entre CiU i el PSC en un futur que, això sí, trigaria més del compte a arribar. El que no podien preveure Sales i Torres és que el PSC es deixaria fagocitar pel PSOE i que, en lloc de defensar la llibertat nacional de Catalunya davant l’Exèrcit espanyol, en seria la quinta columna.
