La soledat fa tots els papers de l’auca de l’amor. De primer és una dona lletja i àvola que defuges, fins que un dia no ho pots evitar i te trobes malcasat amb ella. Després resulta que t’hi avens, fins i tot la trobes atractiva, i t’abraça amb una voluptuositat que no havies conegut mai. Més tard la perds i a voltes l’enyores. Saps que t’estima, que t’ha elegit i que la seva decisió és ferma, que no et fallarà. Es converteix en una pretendent discreta, pacient, que s’ho calla tot. Però sents la seva gelosia, el despit: com una marea de sang dins les venes. No en fas cas. Saps que, si t’hi lliuraves, la intimitat excessiva amb ella t’acabaria fent basques. Per això n’has fet la teva amant. Una amistançada invisible i silenciosa, com un fantasma.
2 comentaris:
D'acord; a voltes, la solitud és una abraçada càlida i reconfortant i, a voltes, un fantasma fen-te ombres. El què no tinc tan clar és fins a quin punt depent de nosaltres, convertir-la en amant o amistançada.
Lior, preciosa la cançó de Barbara! Gràcies. Quan parlo de la solitud en termes d'amant o d'amistançada, no vull ser gens fosc: la solitud és amant perquè no pot ser nòvia ni esposa, perquè a ella només li concedeixo (o ella em concedeix a mi) estones petites. Perquè l'amor a la dona i a les filles pesa més que l'amor a la soledat.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada