Caminar és el que porta les paraules

Escriu Paul Auster a Diari d’hivern: “Per fer el que fas, has de caminar. Caminar és el que et porta les paraules, el que et permet sentir els ritmes de les paraules mentre escrius dins el cap. Un peu endavant, i després l’altre, el doble repic del teu cor. Dos ulls, dues orelles, dos braços, dues cames, dos peus. Això, i després allò. Allò, i després això. Escriure comença en el cos, és la música del cos, i encara que les paraules tinguin sentit, encara que a vegades puguin tenir sentit, la música de les paraules és el lloc on comencen els sentits. Seus a l’escriptori per escriure les paraules, però en el teu cap encara camines, i el que sents és el ritme del cor, el batec del cor. Mandelstam: «Em pregunto quants parells de sandàlies va fer malbé Dante mentre treballava en la Comèdia». L’escriptura com una forma menor de la dansa.” (trad. Albert Nolla, p. 187)

Sí. I on Auster diu caminar, jo puc dir pedalar. La bicicleta és una sínia de pouar paraules. Els mots neixen a les cames (a les cuixes, als panxells, als peus) i s’engarristen cos amunt, cap al cervell. Si no aconsegueixes retenir-los, se’n van amb la suor del front.

Tinc la bicicleta força abandonada, ves…