Les llengües són com les llunes: n’hi ha de creixents i de minvants. Les primeres s’assemblen de cada pic més al sol; són diürnes i aviat es fan mestresses de la llum. Viuen en èxtasi. Les segones tenen, de primer, la fesomia d’una pilota abonyegada que es desinfla, i a l’últim fan la forma d’una falç que es va amagrint fins que es fon amb la nit; són nocturnes i estan resignades a la fosca. Són llengües en pena.
I arriba un moment que les llengües minvants agafen por i s’estremeixen, perquè s’adonen que no gosen viure però tampoc es volen morir. És com si sumessin dos vertígens, el de davant i el de darrere. Llavors és quan pateixen més, semblen ànimes que penen en el purgatori, pena que pena plorant llàgrimes d’ortografia, sanglotant sintaxi, regant el terra amb molts signes de puntuació que ja no aguanten el text.
Aleshores són males de tractar i fan com els morents, que no volen que els vegin, i van pels racons de la cuina com les cucamolles i no surten de casa sinó de nits, fent volades curtes com els ratpenats. Fins que els portadors es cansen de semblar cucamolles i ratpenats, fan el farcell i l’envelen cap a altres llengües més alegres.
3 comentaris:
Pobre noi, una cosa tan trista com la vida i haver-se-la de guanyar.
Francesc Pujols
Caram, veig que comencem el dotze amb un optimisme desmesurat!
La nit no és el que sembla, i no està farcida d'animals porucs. Caldrà ser predador.
¿No és depriment veure com es dessagna una llengua? Veure com riuen els assassins. Veure els ulls bovins, la sang de peix dels qui l'han heretada i són responsables de fer-la perviure.
Penso en Mallorca, esclar. Però la reflexió també val per a Astúries, per a Galícia, per al Rosselló, per a Arpitània, per a Eivissa...
Publica un comentari a l'entrada