La Mariona se m’ha adormit a la falda. Miràvem una pel·lícula de la Hello Kitty en japonès (La Ventafocs) i el cargol de plàstic que tenia a la mà ha caigut en terra, cataclec, les parpelles se li han estimbat, tota ella s’ha fet una boleta de carn adormida. Això ha sigut quan el senescal del rei anava pels carrers amb la sabateta de vidre damunt d’un coixí, truca que truca a totes les portes en cerca d’un peuet.
La Joana m’ha ajudat a descalçar-la. L’he duita al llit, l’he acotxada. No s’ha despertat. I una marea tèbia m’ha inundat de sobte. I és que la vida (la vida que em governa i se m'endú) ha tret ull, ha fet un grop ple de sentit. El sentit de viure, concentrat alquímicament en un instant. Era això. Com si Déu fes una foto.
El sentit de la vida s'assembla a un passi de diapositives. És una selecció d’instants, cadascun amb la seva olor, el seu color, la seva música. Avui ha sigut aquest. Demà serà un altre; serà una altra cosa o potser no serà res. Potser passarà molt de temps entre un grop i el següent. I viure deu ser això: caminar i mirar de fer un posat digne en el tros que hi ha entre dos mollons, aprofitar el ròssec d’un sentit per aviar-te cap al sentit que ve després.
I just abans de morir –si la poca vida que resta ho permet–, projectar la teringa sencera de diapositives, veure-les totes, l’una darrere de l’altra i dir que sí, que tot plegat té solta i que ha valgut el goig i la pena.
5 comentaris:
T'ho vaig dir, no fa gaire temps, que a casa teva et donàven molt bon pinso. Molts posts (ara no recordo com en dius tu) teus també són epifànics! Aquesta foto divina d'un moment, aquest format gràfic del sentit de la vida , el pas entre mollons,... En la meva propera epifania et tindré molt present.
En l'últim paràgraf-muntanya russa, però, quan ens has fet pujar al cel, deprés ens vols fer aterrar de pet i de cul per tornar-nos-hi a pujar!? -si la poca vida que resta ho permet-... Home, no siguis iaio, que som de la mateixa lleva!
Me'n vaig a fer recol·leció de diapositives.
I gràcies! Les teves que són moltes.
Lior, moltes gràcies. Però veig que en l'últim paràgraf no m'he expressat bé: vull dir "si la poca vida que resta ho permet"... quan estiguem a les portes de la mort. Espero i desitjo que aquestes portes siguin lluny.
Fa vuit anys vaig estar a punt de morir-me: era a l'hospital de Manacor amb una oclusió intestinal (un còlic miserere) que em feia botar de dolor, la intervenció urgia i es veu que no hi havia, en tota l'illa, cap anestesista disponible. Vaig assumir que me n'anava. Però quan vaig intentar posar en ordre els records (per buscar els mollons, els grops plens de sentit) no vaig poder, perquè el dolor m'ho impedia. A l'últim va arribar un anestesista i gràcies a això puc contar-ho.
Has fet un apunt d'allò més tendre. Una diapositiva que hauràs de conservar.
De ben segur que ha de ser així, mirar enrere i veure que, tot plegat, ha valgut la pena.
Joan, tens moments de gran (però molt gran) lucidesa. Aquest ha donat un fruit preciós! Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada