Cuques de llum

Abans-d’ahir vam veure cuques de llum. Grogues, balladores, llampurnejants. Érem a Caldes d’Estrac, a vora mar, sol post. Brollaven per damunt d’una casa blanca de pretensió indiana. Sortien a glopades, com un volcanet d’aquells de fer Nit de Sant Joan, que treuen espurnes a desdir. Suraven un instant, es deixaven anar i s’apagaven, com el coet d’un castell de focs havent fet l’esclafit.

Mercè Rodoreda deia que les lluernes són sàvies, perquè “encenen el fanalet i miren”. No ho sé pas. Les de Caldes havien encès el fanalet però no miraven, sinó que botaven, enjogassades –diries que reien–, i sant tornem-hi. I no sé si això és la saviesa o el fred.

Perquè feia un fred aficadís. A pocs metres, la mar era un cel ajagut, embriac i bavós, que xuclava les escorrialles de la llum. A mig aire, la lluna mostrava la falç de segar estels, tota encesa. El sol s’havia acotxat de feia poc i pintava el cel jussà de color de pastanaga amb pinzellades malves i pensaments lilosos. Les ombres es deixataven. La claror es marfonia. Parlàvem i les veus eren de vidre; i les paraules, d’aram.

Havíem begut tres cordials de llum a l’encop i estàvem com encantats. Com si els àngels, aprofitant un camí arcà i fonedís entre dos llustres, haguessin baixat un moment a saludar-nos.