Tenim massa paciència. Fem l’error de convertir una virtut casolana en virtut política. Amb l’excusa que hem de prendre paciència ens prenen el pèl, els diners i la dignitat. Tenim la sang plena de paciència i per això semblem, o som, ases. No cal llegir el diari per adonar-se’n: n’hi ha prou de pujar al tren.
Abans-d’ahir ho vaig fer: pujar al tren. Vaig seure, vaig treure un llibre i li vaig dedicar la meva atenció. Però, ai las!, no sé d’on, van sortir un parell de jovenots, de faccions llatinoamericanes, armats amb un micròfon, una guitarra i una andròmina quadrada, de color de nit sinistra, que presagiava el pitjor. Com era previsible, aquell volcà decibèlic va entrar en erupció i el cuc que tinc dins l’orella va tenir un d’aquells baticors que precedeixen el rigor mortis. L’escàndol era insuportable. Jo volia llegir i aquells brètols no em deixaven. Vaig alçar els ulls i vaig reparar, al meu voltant, cares de disgust.
No vaig dubtar ni dos segons: em vaig incorporar i me’n vaig anar a un altre vagó. Abans de perdre de vista els farfants, però, em vaig girar i vaig constatar que tothom aguantava, pacient, resignat, submís, el cul clavat en el seient. ¿I les mostres de disgust? -vaig pensar-, ¿com és que no s’aixequen i deixen sols els agressors?
La condició humana és així de miseriosa: ens bevem la injustícia per mandra de moure’ns (entenent el moviment com a cosa alhora corporal i cerebral); aguantem el que no és aguantador perquè l’hàbit de la paciència ens paralitza.
(Però sembla que això està canviant.)
(Però sembla que això està canviant.)
2 comentaris:
Chapeau! Tolerem massa la mala educació i la falta de respecte. Suposo que estem tan acostumats a que ens prenguin el pèl de formes múltiples que ja donem per fer que ho hem d'aguantar i no ens movem.
Tot i que em quedo amb la teva darrera frase, sembla que està canviant i cada cop ens estem tornant més actius.
Salut!
No pot ser que, davant un maleducat que en fa una de crespa, girem la cara i callem. Abdicar davant els maleducats és abdicar la civilitat.
Com tampoc pot ser que es confongui l'acceptació (que és la consciència dels límits) amb la resignació (que és la deixadesa, la impotència, la submissió vergonyosa davant la injustícia).
Salut, barcelonauta!
Publica un comentari a l'entrada