De jove, la literatura t’estimula i et complementa. De gran, et salva. Un arriba a una edat en què comença a estar tip d'un mateix; però hi ha una porta que et permet sortir del teu jo: la literatura. Quan estàs cansat de ser tu, la literatura és un descans. Una novel·la et convida a ser un altre; un poemari et presenta algú que viu dins teu i no coneixies, i et renoves. Un dia et lleves i sents que la teva personalitat t’engavanya; cap problema: et capbusses en un llibre i te n’emproves una altra. I t'esponges: et deixes influir.
La literatura ens aliena temporalment i a fi de bé. Se’ns endú una estona i quan tornem a casa notem que hem millorat una mica. Som un xic diferents de com érem. Estem salvats.
5 comentaris:
Hi ha dies que vull ser Edmond Dantès!
Doncs a mi m'agradaria ser el senyor de Bearn... posem que durant un parell de setmanes -prorrogables.
O sigui que segur, segur, definitivament, només ens queda la literatura?? Cap possibilitat de reinventar-nos tots solets? (com si la frontera entre tot el que ens conforma, literatura inclosa, fos destriable...)
Ja pots tenir raó, ja... Aleshores passa que un vol saber on comença i on acaba un mateix, i no sap on comença un mateix i on acaba en Dantès o el senyor de Bearn o, ai mare! En Dorian Gray!
Lior, penso sincerament que sí, que només ens queda la literatura; que la capacitat de reinventar-nos tot solets (o tot acompanyats) és, a partir d'una edat, molt limitada; i que és impossible saber on comença i on acaba un mateix: això és un dels misteris de l'existència.
Salutacions!
"Jo sóc jo ... i els meus llibres" :) creure que la nostra personalitat obeeix a la creació artesanal de les nostres mans és un error. Cada llibre, cada viatge, cada persona et reconfigura, et canvia, et millora ... o no. Encara que, si és no, malament rai! M'agrada això d'entrar i sortir de la pell d'altres amb la facilitat de girar un full.
Publica un comentari a l'entrada