Metafísica

La metafísica és com una picor que no cessa mai. La necessitem per endreçar les coses del món, perquè així com pengen no s’embullin, per fer que tinguin una aparença de sentit i tot. Sense aquest cel fet de pensament, ¿quines transcendències dreçaríem?

Però la metafísica també és el cel dels fanàtics, la preparació de la violència. L’absolut que congria absolutismes. La casa de la veritat, que engendra el dogma i castiga els heretges. La metafísica és l’ordre abstracte en virtut del qual tot allò que és físic ha de donar raó, platònicament, de l’ordre superior; allò que no hi encaixa fa nosa, i les noses, ja se sap...

La rosa i les punxes. El mànec i el tallant. L’agressió i l’empara. Com tantes coses de la vida física. La filosofia europea del segle XX és plena a vessar d’antimetafísics que frisen de tancar la caixa de Pandora; com si els mals del món no tinguessin, tots, causalitats d’allò més físiques. És clar que n’han fet un gra massa. La metafísica és com un paraigua que deixa passar la pluja: et mulles igual, quedes xop, et constipes. Però no et sap tant de greu.