Els submarinistes del safareig

Quan era un nen, passava moltes hores a l’hort, repenjat en el pedrís del safareig. De vegades mirava i prou: observava els esdeveniments de tota mena que tenien lloc en aquell tros de món (el llisquent ballador de la llum, les esgarrifances a la sobrefaç líquida, els batecs subtils de la vida subaquàtica).

Altres vegades era part activa de la vida local: sucava la mà, submergia cucs, salvava insectes del naufragi imminent... La meva ambició era amistar amb els pobladors principals, la classe dominant del llogaret: els submarinistes. Eren ells els qui manaven, i doncs els qui tenien autoritat per donar-me entrada, o no, en el reialme.

Els submarinistes del safareig semblaven mòpies d’un altre món, alienígenes subdesenvolupats, sense mans ni peus ni ulls, fantasmes en remull. Només aquell cap i aquella cua, que si hagués tingut més món hauria relacionat amb l’exèrcit genital dels mascles. Però tampoc era tan ignorant que no sabés que els submarinistes, de grans, es farien granotes.

Les meves incursions eren barroeres. Ficava la mà dins l’aigua i la grapa gegantina espantava els cadells d’anur, que corrien a amagar-se en els enfonys i en els fondos obacs, a la verdesca que entapissava les parets de la caixa. I ja no els veia. Llavors em retirava i esperava, pacient, el moment en què sortirien dels seus amagatalls i em brindarien de nou l’espectacle dels caparrots i les cues nervioses fendint l'espai aquàtic que jo sentia, també, meu.