La sintaxi és la part més lògica de la llengua (de totes les llengües). I, bo i així, la sintaxi també genera construccions que no neixen de la lògica, sinó de l’ús popular: de la interpretació errònia d’una seqüència fònica, o d’una metàtesi. Em sembla que és el cas de la construcció que encapçala l’apunt: NOMÉS + FA (o FEIA, o FARÀ) + QUE + INFINITIU.
Frases com “només fa que queixar-se” o “només fa que dir mentides” em semblen genuïnes en català, però no sabria dir si són normatives. Suposo que en un lloc o altre deuen constar sota l’epígraf “Admissible en l’àmbit col·loquial”. Si algú me’n sap donar clarícies, li ho agrairé. Perquè jo no n’he tret l’aigua clara.
El cas és que aquestes frases sempre m’han cridat l’atenció per allò que he dit abans: la poca lògica, i també perquè no hi sé trobar correspondències en les altres llengües romàniques. Si prenem la primera frase com a referència, tenim que el francès fa “il fait plus que se plaindre”; l’espanyol, “no hace más que quejarse”; l’italià, “tutto quello che fa è lamentarsi”; el galaicoportuguès, “tudo o que ele faz è reclamar”; el romanès, “Tot ce nu este plànge”. I el català lògic i estàndard fa “no fa més que queixar-se”, esclar.
La hipòtesi més probable, segons el meu parer, és que una metàtesi va desbaratar la seqüència “no fa més” i la va transformar en “no més fa que”, convertit de seguida en “només fa que”. Com que el capgirell sembla antic, sóc partidari de conservar-lo i explotar-lo. N’hem perdut carretades, de girs genuïns, de maneres de dir que només són catalanes, i quan en “trobem” una l’hem de defensar a mort.
Que és just el contrari del que fa la majoria immensa de catalans: abdicar la sintaxi genuïna i traduir de l’espanyol. Matar el català per desfiguració. No com els agressors que tomben una casa a cops de maça, sinó com els tèrmits que la desfan per dins.
5 comentaris:
Totalment entesos.
És la primera vegada a la vida que sento dir o llegeixo només fa que rondinar/només fa que dir mentides, que em sona bizarrot, tant com el no fa més que... A veure si és cosa dels del Maresme... El que he sentit tota la vida és No para de rondinar/no para de dir mentides. És clar que el meu català, a jutjar pels comentaris que rep, no és d'enlloc; Tu no ets d'aquí, oi? o bé; D'on es aquest català? Collona! La mare de l'eixample dret i el pare de la plana; em dec haver fet la meva pròpia variant lingüística... :-))
Lior: "No para de xerrar", sí, i tant, això també ho he sentit sempre. Però la construcció que comento és viva enllà del Maresme i té molta tradició literària. Suara llegia "Octubre", el darrer dietari d'en Miquel Pairolí -que l'enyorarem!- i topo aquesta frase: "I aquest és un mecanisme viciós, que només fa que perpetuar l'escopinada i desaconsellar la subtilitat." (p. 56)
Bona nit!
Només fem que defensar la llengua. La qüestió és si els tèrmits s'han de combatre, o si hem de vigilar els del mall. Em temo que n'estem envoltats.
Havia entès els exemples que poses estrictament com a exclamacions (que no sentit mai com a tals), per això comentava la que jo havia sentit de sempre, i no com a part d'una frase, que m'havia passat per alt.
Amb l'Octubre d'en Pairolí et porto avantatge; me'l vaig pulir tant punt el van publicar, i m'he fet farts de recomanar-lo. Tornar-hi ara és una relectura diferent; i tant que el trobarem a faltar!
En qualsevol cas,cada dia estic més convençut que m'he fet la meva pròpia variant dialectal.
Publica un comentari a l'entrada