Aquest estiu he estat uns dies a l’hospital –ja em trobo bé, gràcies. Allí he assistit a un espectacle antic: el de la vida i la mort que juguen a arrencar cebes. El meu company d’habitació era una ceba d’edat, mig cos paralitzat, els esfínters de davant i de darrere dimitits, tot ell un sac de dolor. Trist. Necessitva moltes atencions i els seus familiars no es veien amb cor de cuidar-lo. Se’l van endur a una residència.
Un matí el malalt va rebre la visita d’un metge que també feia serveis religiosos. Resaven junts el Parenostre, el visitador mirava de consolar-lo amb el bàlsam de la paraula i tot d’una va tenir l’acudit de dir això: “Penseu que amb aquest sofriment us guanyeu el Cel”. No sé quin impacte li van fer aquestes paraules. A mi em van fer una gran impressió: em van transportar mil cinc-cents anys enrere, al temps de Sant Agustí.
No sé si hi ha consol, en aquells mots. Sé que no hi ha veritat, ni justícia. Perquè el sofriment no és font de virtut. Si fos el cas, els torturadors serien àngels del Cel, i la tortura, un sagrament. Posat que fos així, una vida sense sofriment seria el pòrtic de l’Infern. I no crec que cap teologia moderna s’avingui a sostenir això. Una part de la medicina està orientada precisament a combatre el dolor, i és això el que hauria de procurar aquell metge-sacerdot: atenuar-lo o suprimir-lo.
Per ser salvífic, el dolor hauria de tenir sentit penitencial. ¿No n’ha feta ja prou, de penitència, aquell senyor tan baldat? Jo diria que sí. Però Sant Agustí trobava que no. El bisbe d’Hipona escrivia a De Poenitentia: “¿Què ens queda per fer, sinó doler de per vida? Perquè allí on acaba el dolor acaba la penitència. Però si acaba la penitència, ¿què ens quedarà del perdó? En la penitència s’ha de mantenir el dolor contínuament”.
Segles més tard, Sant Tomàs va esmenar la plana al pare de l’Església. Tot invocant Jeremies (“Cessi la teva veu de gemegar, i cessin els teus ulls de plorar”), argumentà: “Però això és impossible si la penitència és contínua, ja que consisteix en el plor i en el dolor. Ergo la penitència no pot ser contínua”. ¿Com s’entén que les estratègies cristianes de consolació estiguin, al segle XXI, més a prop de Sant Agustí que de Sant Tomàs?
3 comentaris:
Jesús, el Mestre de Sant Agustí i Sant Tomàs, no podia sofrir el dolor: donava forces i confiança als malalts per a curar-se.
Jesús no es fuetejava ni s'aplicava el silici. Ben a l'inrevés, anava a dinar a casa de la gent (per això els enemics li deien golut i bevedor); tant si eren amics (per plaer i per reforçar mútuament conviccions) com desconeguts (per missió personal) que estaven oberts a canviar comportaments dolents, o que només esperaven una oportunitat.
Jesús, quan es va veure a les portes de la mort, va preguntar-se quin gest podria ser un resum de la seva vida. Va organitzar un sopar i va compartir el pa i el vi. El pa que alimenta, que fa créixer, que nutreix. El vi que alegra la vida dels homes.
Quan Jesús es va trobar sol amb la dona adúltera, li va dir: ves, i no pequis més. No li va dir: ves i fueteja't una estona, i plora i fes penitència.
Jesús deia sempre: vinc a donar-vos una bona nova. Però els homes no han cregut que el camí de la perfecció sigui buscar la felicitat, no la penitència.
El mal és sempre un mal i Jesús no el va ensalçar mai. Ara bé, resulta que en la lluita contra el mal, l'home pot trobar camins de perfeccionament nous. Jo dóno gràcies de molts mals que m'han arribat i m'han ajudat a perfeccionar la meva capacitat de lluita, la lucidesa, l'endurança.
No és mèrit del mal -de l'àngel torturador- sinó de la meva llibertat.
En tot cas, el metge-sacerdot segur que hauria curat el malalt si hagués estat en la seva mà; va tractar de consolar-lo, encara que fos de manera discutible. Llevar-li una mica de dolor espiritual. Si ho va aconseguir, va ser un bé per al malalt. El què està clar és que la vida és massa misteriosa com per conèixer-ne totes les respostes adients.
Gràcies per la teva aportació, Sandra. És cert: Jesucrist mai no va fer cap crida al sofriment. Per això costa d'entendre tota la doctrina penitencial que va venir al darrere. Fins i tot el masoquista de Sant Agustí va matisar la seva apel·lació a l'autocàstig fins al darrer alè; la frase és famosa: "No és bo sofrir, però és bo haver sofert". Això, avui qualsevol persona assenyada ho subscriuria -jo ho subscric, per exemple. I és ben bé el que has escrit: el dolor no s'ha d'anar a cercar, però si te'l trobes, ho has d'aprofitar per enfortir-te i créixer.
Una abraçada!
Gràcies a tu, no coneixia la posició de Sant Tomàs -tampoc la de Sant Agustí, val a dir que l'he llegit poc-.
En tot cas, Tomàs justifica la penitència. Jesús no la va justificar mai, demanava una cosa més profunda: la conversió del cor que comporta alegria i satisfacció, l'allunyament dels comportaments dolents que fan mal a l'altre i a un mateix, per tal de poder ser feliç.
Quan deia: vine a mi, que el meu jou és suau, crec que volia dir això; el camí de perfecció costa, cal agafar la pròpia creu, assumir les limitacions inicials i els dolors pels nostres patiments i imperfeccions, però aquest camí de neteja personal porta moltes alegries a l'ànima.
Com tu, en el meu cas com a fan de Jesús, no entenc com el cristianisme "oficial" ha donat per bona la penitència i autolaceració, quan la paràbola més famosa de Jesús és la del fill pròdig...
Serà que és més difícil viure l'alegria de l'amor, tornar a creure en les possibilitats d'un mateix, comprometre's en un camí de bondat, que no pas fuetejar-nos eternament per allò dolent que hem fet. Més fàcil lamentar-se, que posar-hi remei.
Publica un comentari a l'entrada