Pere Boix ens ha deixat

Fora de Mataró, Pere Boix no era una persona coneguda. A la capital del Maresme, en canvi, tothom sabia qui era (gairebé formava part del paisatge urbà). Jo el vaig conèixer el 1983 –aviat és dit–, quan vaig entrar en contacte amb les escorrialles del PSAN i amb els quatre gats que feien els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (CSPC). En Pere Boix feia part del grupet de llibertaris independentistes que havien ocupat l’Ateneu (prop de la plaça de Cuba), i amb ells vam començar a gestar l’MDT al Maresme.

En Pere era una persona singular. Quan tot quisqui, als anys vuitanta, es lliurava a l’hedonisme més descordat i a la persecució del diner a tota costa, en Pere construïa una ètica personal per la qual s’obligava a la lectura, a l’estudi i a la praxi de l’esquerra revolucionària. En el seu cervell i a les seves mans es fonien l’obrerisme combatiu, l’independentisme, l’ecologisme anticapitalista i l’activisme llibertari. Els indignats d’enguany n’haurien après molt, d’ell, si el cranc que creixia dins seu no l’hagués allunyat de la plaça de Santa Anna.

Quan les soi-disant esquerres catalanes estripaven el teixit associatiu del país i enviaven tothom cap a casa; quan el PSUC, el PSC i CiU van decidir que la gent s’havia de desmobilitzar i deixar-los fer a ells, en Pere va ser dels pocs que no es van deixar enredar i mai mai mai va abandonar el carrer. Molts anys a la intempèrie, que diria la Gabancho. Una actitud de resistència, de lucidesa i de dignitat que l’havia de dur, anys després, a la CUP, com no podia ser altrament.

Fins que el cranc ens va començar a robar en Pere i la mort va entrar a la ciutat sense muralles. A reveure, Pere. Ens trobarem allí on no hi ha desigualtats socials, ni nacions sotmeses, ni lladres honorats, ni generadors de misèria.

Elogi de la resignació

La resignació no és tan trista com sembla. Neix del despoder, però es pot agermanar amb la paciència i també amb la indiferència. Paciència de saber esperar. Indiferència per prendre distància de la pertorbació. No és cap mal, això.

La resignació no sempre és conservadora. De vegades és filla natural de la lucidesa i llavors no té filiació política: no és ni de dreta ni d’esquerra. Els savis de la Grècia antiga es formaven en escoles de distinció i entomaven amb resignació l’estupidesa irreductible dels seus conveïns; era una forma de la civilitat, amanida amb un pessic d’ataràxia. Flaubert, en canvi, tenia coragre, s’encenia, prenia el cel amb les dents. ¿Qui l’encertava?

Hi ha una resignació virtuosa: és l’endurança, la capacitat o la saviesa de suportar les llenderades de la vida. I encara hi ha, per acabar-ho d’adobar, una resignació terapèutica: la que ens calcem a manera de renúncia o d’acceptació; és una actitud epicúria que ribota arestes de l’esperit, ens arrela en el tros de món que habitem i dóna pau. No és pas poca cosa.

Heribert Barrera a Felanitx

Ara fa onze anys, la regidoria de cultura de l'Ajuntament de Felanitx va convidar Heribert Barrera per parlar de Lluís Companys. Feia seixanta anys de l’assassinat del president de Catalunya. Jo no el coneixia personalment. Vaig anar a buscar-lo a l’aeroport, vam dinar i sopar junts, vaig tenir ocasió de parlar-hi llargament. Vaig conèixer un jove que tenia el cervell moblat admirablement, una enteresa moral enorme i una dignitat d’acer.

Recordo que calien ben poques paraules per entendre’ns. Tots dos érem pessimistes pel que fa al futur nacional de Mallorca; ho vèiem molt fumut: coincidíem que les possibilitats de represa eren quasi zero, i l’eventualitat d’una involució encara més gran, mil. ¿Per què persistíem, doncs, en un projecte de catalanitat, d’independència i de justícia social? Per si de cas, dèiem. Quan l’esperança no hi és, s’aguanta per si de cas. Per si passa alguna cosa que ara no sabem imaginar, per si se’ns escapa alguna variable que ara mateix no sabem veure i que és decisiva.

Barrera apuntava tot sovint una idea a la qual jo també vaig arribar fa molt de temps: l’opressió nacional de Catalunya ens ocupa un temps i unes energies que, posades en la ciència o en l’art, en qualsevol àmbit de la cultura, faria de Catalunya un país de primera divisió. La dependència ens estaborneix i ens aplana també pels molts esforços que dediquem a fugir-ne. Els qui hem militat o militem en l’independentisme ho entenem de seguida: només de pensar en el coneixement o la bellesa que hauríem pogut generar si el país no ens hagués tingut tan enfeinats... ens ve vertigen.

Heribert Barrera ens ha deixat, però el seu record és inesborrable.

En el sofriment no hi ha virtut

Aquest estiu he estat uns dies a l’hospital –ja em trobo bé, gràcies. Allí he assistit a un espectacle antic: el de la vida i la mort que juguen a arrencar cebes. El meu company d’habitació era una ceba d’edat, mig cos paralitzat, els esfínters de davant i de darrere dimitits, tot ell un sac de dolor. Trist. Necessitva moltes atencions i els seus familiars no es veien amb cor de cuidar-lo. Se’l van endur a una residència.

Un matí el malalt va rebre la visita d’un metge que també feia serveis religiosos. Resaven junts el Parenostre, el visitador mirava de consolar-lo amb el bàlsam de la paraula i tot d’una va tenir l’acudit de dir això: “Penseu que amb aquest sofriment us guanyeu el Cel”. No sé quin impacte li van fer aquestes paraules. A mi em van fer una gran impressió: em van transportar mil cinc-cents anys enrere, al temps de Sant Agustí.

No sé si hi ha consol, en aquells mots. Sé que no hi ha veritat, ni justícia. Perquè el sofriment no és font de virtut. Si fos el cas, els torturadors serien àngels del Cel, i la tortura, un sagrament. Posat que fos així, una vida sense sofriment seria el pòrtic de l’Infern. I no crec que cap teologia moderna s’avingui a sostenir això. Una part de la medicina està orientada precisament a combatre el dolor, i és això el que hauria de procurar aquell metge-sacerdot: atenuar-lo o suprimir-lo.

Per ser salvífic, el dolor hauria de tenir sentit penitencial. ¿No n’ha feta ja prou, de penitència, aquell senyor tan baldat? Jo diria que sí. Però Sant Agustí trobava que no. El bisbe d’Hipona escrivia a De Poenitentia: “¿Què ens queda per fer, sinó doler de per vida? Perquè allí on acaba el dolor acaba la penitència. Però si acaba la penitència, ¿què ens quedarà del perdó? En la penitència s’ha de mantenir el dolor contínuament”.

Segles més tard, Sant Tomàs va esmenar la plana al pare de l’Església. Tot invocant Jeremies (“Cessi la teva veu de gemegar, i cessin els teus ulls de plorar”), argumentà: “Però això és impossible si la penitència és contínua, ja que consisteix en el plor i en el dolor. Ergo la penitència no pot ser contínua”. ¿Com s’entén que les estratègies cristianes de consolació estiguin, al segle XXI, més a prop de Sant Agustí que de Sant Tomàs?

Assassinat i "suïcidi" de les llengües

(El Punt-Avui, 24 d'agost del 2011)

Les llengües moren en dos moviments: l’assassinat i el suïcidi. El primer és real; el segon, aparent. Aquest no és sinó la interiorització del primer moviment. És la fase final –que es pot allargar molt–, d’allò més agraïda per a l’agressor, que sembla que s’imposi sense imposar-se i sembla innocent i tot. Com que la víctima es deixa... la responsabilitat es dilueix. El crim té un aire d’eutanàsia indolent, lenta, com una llarga migdiada que du a la mort.

L’assassí té la culpa, però no se’n sent. És la víctima qui carrega la mala consciència, i fa mal. Per fugir del dolor, el més fàcil és canviar de llengua, passar a l’altre bàndol, ser dels altres. Llavors ve allò de la fe histèrica del convers. Al País Valencià ja s’ho saben. Però a Mallorca (i a Eivissa, i aviat també a Menorca) només aprofiten les lliçons de l’assassí.

Paisatges monòtons

Els paisatges monòtons conviden al fanatisme. A la plana inacabable (les esteses cereals, els horitzons rectilinis, el cel excessiu), les idees es fan lloc dins l’esperit a manera de valls i de muntanyes. Allí, una ideologia és un massís; una pàtria, un temple immens. Les paraules hi creixen tibades, aspres, pedregoses. Hi ha una ferocitat latent. El pensament hi és obsessiu. Els paisatges monòtons posen una mena de planxa sobre les persones que hi viuen, un atifell que baixa del cel i que, si s’escalfa… mau!

Alguna cosa granítica i ineducable

“En tots nosaltres, molt endins, sembla que hi ha alguna cosa granítica i ineducable” –escriu Coetzee a Esperant els bàrbars–. “Ningú no creu de debò, a despit de la histèria dels carrers, que el món de certeses tranquil·les on vam néixer sigui a punt de quedar extingit”.

La novel·la de Coetzee és del 1980 i ningú no ho diria. Els bàrbars ja són aquí (els diners indis i xinesos s’emparen de les grans empreses europees); ens estem convertint en la seva perifèria. Les certeses tranquil·les han colat totes avall (el socialisme, el liberalisme, el benestar, la protecció social). El món aparentment estable i segur on vam néixer ja no existeix, ni existirà.

No dubto gens que la cosa granítica i ineducable que viu dins nostre ens ha dut fins aquí. Sabíem que calia ser austers, estalviadors i epicuris, i no vam voler. Sabíem que fent surf damunt de l’onada ens estavellaríem contra les roques; no vam voler baixar de l’onada i remar. Podíem ser el cavall lliure que viu de les seves pastures; hem sigut el cavall encucalat que, pensant-se ser ric, fa rodar la sínia del banc. Podíem haver crescut a poc a poc i amb bona lletra; hem crescut de pressa i de tort. Aquella cosa granítica i ineducable...